Katharine Hepburn, la dona dels 4 Oscars

Katharine Houghton Hepburn va néixer el 12 de maig de 1907 a Hartford (Connecticut) en una família acomodada, filla de Thomas Norval Hepburn –uròleg de professió– i de Katharine Martha Houghton, advocada i una convençuda activista feminista. Va ser la segona de sis fills i tots ells van ser educats perquè desenvolupessin unes ments lliures, que els permetessin pensar i debatre qualsevol idea així com per defensar sempre la llibertat d’expressió. No és d’estranyar, doncs, que trobem a la petita Katharine participant amb la seva mare en diverses manifestacions a favor del vot per a les dones i en moltes més causes. El pare, per la seva banda, va incentivar a tots els seus fills perquè mantinguessin una vida sana a través de la pràctica d’esports com ara córrer, nedar i bussejar, patinar, cavalcar, practicar el golf, el tennis, la lluita... En aquells anys a la Katharine li agradava portar els cabells curts i es feia dir Jimmy.

Va estudiar al Bryn Mawr College  on va interessar-se per la interpretació i, després del seu pas per la universitat, va viatjar fins a Baltimore on va contactar amb Edwin H. Knopf, director d’una companyia de teatre i aquest li va donar una oportunitat. El seu pas pels escenaris li va fer veure que necessitava un professor de fonètica que l’ajudés a modular la seva veu i així ho va fer. Després de 4 anys de teatre amb resultats dispars, els darrers èxits obtinguts a Broadway van cridar l’atenció d’un dels caçadors de talents de Hollywood. Leland Hayward va ser, en aquesta ocasió, qui li va aconseguir un paper a Doble sacrificio (A Bill of Divorcement, 1932) dirigida per George Cukor. El director va quedar impressionat per la seva interpretació: va declarar que no s'assemblava a ningú que hagués vist abans. La seva carrera semblava irreversiblement encaminada a l’estrellat ja que per la seva tercera pel·lícula, Gloria de un día (Morning Glory, 1933), va aconseguir l’Oscar a millor actriu. Les coses, però, no anaven a ser tan fàcils. Després d’aquest ascens fulgurant van venir tot un seguit de fracassos comercials, que van arribar a valdre-li la qualificació de “verí de taquilla”, però ella, lluny de desanimar-se, va comprar la cancel·lació del seu contracte amb RKO Radio Pictures i va adquirir pel seu compte els drets cinematogràfics de l’obra Historias de Filadelfia (The Philadelphia Story) i la va vendre a la Metro-Goldwyn-Mayer amb la condició de protagonitzar-la. Així va iniciar una fructífera relació amb la Metro que va ser el marc on es van produir les recordades interpretacions de Katharine Hepburn  amb Spencer Tracy que es van allargar 25 anys i van deixar al darrera 9 pel·lícules.

 

Katharine Hepburn, l’estrellat

Hi ha un fort consens entre la gent que va treballar amb ella en afirmar que era una actriu que treballava a fons els seus personatges i els textos que havia d’interpretar (els seus i els dels seus companys). Assajava fins a la sacietat, una vegada i una altra, i no dubtava en repetir una escena totes les vegades que calgués fins que quedés rodona. El director Stanley Kramer va dir sobre ella: treball, treball, treball. Pot treballar fins que tothom caigui rendit. La seva creativitat no tenia límit: opinava i realitzava suggeriments pel que fa al guió, al vestuari, a la il·luminació, a la fotografia...

Va ser criticada per alguns pel que van anomenar manca de versatilitat: la majoria de les seves actuacions a la pantalla coincidien força amb la seva personalitat. Ella lluny de negar-ho sempre ho va compartir. A l’any 1991, recordant aquella època va declarar: crec que sóc sempre la mateixa. Tenia una personalitat molt definida i m’agradava el material que mostrava aquesta personalitat. El que resulta evident, però, és que la Katharine va trencar els motllos de les dones de Hollywood generalitzades en aquell temps. Es va alçar en abanderada d’una nova feminitat, més empoderada, i va obrir fins i tot nous camins a la moda, ja que va ser una de les pioneres en portar pantalons, fet revolucionari per a la dona d’aquella època. La historiadora de cine Jeanine Basinger va declarar: ens va portar un nou tipus d’heroïna –moderna i independent– Era atractiva, però no es va refiar d’això.
Va ser nominada als Oscar en 12 ocasions, aconseguint l’estatueta en 4: al 1934 per Gloria de un día,  al 1968 per Adivina quién viene esta noche, al 1969 per El león en invierno y al 1982 per En el estanque dorado. En cap dels 4 casos va passar a recollir el premi.

 

La seva vida personal

Katharine Hepburn va preservar gelosament la seva intimitat i va ser coneguda per negar-se a concedir entrevistes i ni tan sols autògrafs, al llarg d’una bona part de la seva carrera. La superficialitat que Hollywood imposava a les seves estrelles, mai no va ser acceptada per ella: va allunyar-se sistemàticament del glamur al que es veien sotmeses. Li agradava vestir d’una manera casual i poques vegades apareixia en públic ni tan sols en els restaurants. Expliquen que en una ocasió li va arrencar la càmera de les mans d’un fotògraf després que aquest li hagués fet una fotografia sense el seu permís. Amb els anys es va anar obrint més a la premsa i al públic.
Va casar-se el 12 de desembre de 1928 amb Ludlow Ogden Smith –un home de negocis de Filadelfia– que havia conegut a la seva etapa d’estudiant al Bryn Mawr. Ell tenia 29 anys i ella 21. L’actriu va viure abocada a la seva carrera i el seu trasllat a Hollywood l’any 1932 va iniciar un període d’allunyament de la parella i finalment, a l’any 1934, es van divorciar. Ella sempre li va agrair a Ludlow el suport moral i espiritual en aquells anys i, de fet, van restar amics fins a la mort d’ell a l’any 1979. Després d’aquest divorci va decidir no tornar-se a casar mai més i no tenir fills, i així ho va fer.
La relació més significativa que va tenir va ser amb l’actor Spencer Tracy. Es van conèixer quan ella tenia 34 anys i ell 41 a rel de la pel·lícula La mujer del año (1942). La Katharine ho recorda a la seva autobiografia: va ser un sentiment únic el que vaig tenir per Tracy. Hauria fet qualsevol cosa per ell. Tracy estava casat però vivia separat de la seva dona des de l’any 1930. A la dècada dels ’60 la salut de Tracy va deteriorar-se molt i ella va fer una aturada a la seva carrera per mudar-se a la casa de l’actor i tenir-ne cura. Aquesta aturada va durar 5 anys fins que l’actor va morir el 10 de juny de 1967. Ella no va assistir al funeral en consideració a la seva esposa. La relació que van llaurar l’actor i l’actriu va durar 27 anys.
La Katherine va mantenir una bona salut fins a finals dels ’90, però no va morir fins el 29 de juny de 2003, a l’edat de 96 anys, a la residència familiar a Fenwick (Connecticut). Les seves despulles van rebre sepultura al Cedar Hill Cemetery de Hartford i, d’acord amb les seves voluntats, no va haver-hi cerimònia religiosa. Després de la seva mort, va rebre multitud d’homenatges a televisió i als mitjans gràfics i en honor a la seva memòria, els llums de Broadway van apagar-se la nit de l’1 de juliol d’aquell 2003. Darrera de tots aquests homenatges quedava una actriu que havia rebut 4 premis Oscar a millor actriu, un rècord que encara no ha estat igualat per cap altra actriu.

 

Quina fera de nena! (Bringing Up Baby, 1938). Estrenada a l’Estat Espanyol com La fiera de mi niña, és una entranyable comèdia romàntica dirigida per Howard Hawks i que va tenir com a parella protagonista a Katharine Hepburn i a Cary Grant, on tots dos van poder demostrar els seus increïbles dots per a la comicitat. La pel·lícula, que no va tenir una gran acollida pel públic en el moment de la seva estrena, s’ha convertit amb els anys en una indispensable obra de culte: una de les screwball comedy (comèdia esbojarrada) millors de tots els temps. Aquesta era la segona pel·lícula de tots dos actors ja que a l’any 1935 havien protagonitzat Sylvia Scarlett (La gran aventura de Silvia) sota la direcció de George Cukor.
La història ens presenta a un tímid paleontòleg totalment abocat a la seva professió (Grant), que està a punt d’aconseguir completar l’esquelet d’un brontosaure i de casar-se amb la seva secretària, però quan entra a la seva vida la Susan Vance (Hepburn) aquesta li capgira tot el seu món.
Diàlegs hilarants, ritme frenètic i escenes memorables per a una pel·lícula imprescindible!

Historias de Filadelfia (The Philadelphia Story, 1940). En aquesta pel·lícula van confluir diverses circumstàncies que havien de fer d’aquesta obra una peça fonamental a la història de la comèdia: la personal direcció de George Cukor, el text de Philip Barry que ja havia triomfat al llarg de dos anys a Broadway o la interpretació del trio protagonista –Katharine Hepburn. Cary Grant i James Stewart.
En ella una temperamental i capriciosa noia de l’alta societat, Tracy Lord (Hepburn), separada del seu primer marit C.K. Dexter Haven (Grant) està ara a punt de tornar-se a casar amb un home de negocis. Naturalment la història interessa a la revista del cor Spy, que envia a cobrir l’esdeveniment a dos reporters: Macaulay Connor (Stewart) i la fotògrafa Liz Imbrie. Les coses, com és d’esperar, es complicaran...
Per aquesta pel·lícula James Stewart va aconseguir l’Oscar a millor actor encara que ell sempre va defensar que aquell any l’hauria d’haver guanyat Henry Fonda pel seu paper de El raïm de la ira. Tot un exercici d’honestedat!

La mujer del año (Woman of the year, 1942) El director George Stevens va reunir en aquesta pel·lícula a Katharine Hepburn i Spercer Tracy per primera vegada (acabarien col·laborant en 9 ocasions) en una història on tindria un paper destacat la guerra dels sexes que tan bé va arribar a interpretar la parella protagonista i que tantes vegades va repetir.
En aquesta ocasió la història ens parla de Tess (Hepburn) i Sam (Tracy), dos reporters que treballen al mateix diari, però que les circumstàncies fan que esdevinguin rivals. Més tard descobreixen que tenen més coses en comú que dispars i acaben casant-se... però aquest no és el final de la història: ella és anomenada “dona de l’any” i els actes i la fama que es deriven d’això fan que la Tess estigui abocada completament a la seva vida professional i deixi involuntàriament de banda la seva vida matrimonial. Això porta moments de tensió a la parella. Tot plegat una intel·ligent comèdia plena de moments memorables.   

La costilla de Adán (Adam’s Rib, 1949). George Cukor va tornar a dirigir a la Katharine Hepburn en aquesta comèdia d’embolics, que va comptar novament amb la presència d’Spencer Tracy en la seva 5a col·laboració plegats. La participació de la parella en una pel·lícula ja era senyal d’èxit a la taquilla.
En aquesta ocasió presenta a l’Amanda (Hepburn) i a l'Adam (Tracy), un matrimoni ben avingut, tots dos advocats, que viuen una plàcida vida fins al moment que els arriba un cas en el que ell ha de fer de fiscal i ella d’advocat defensor. La rivalitat arribarà a torbar la pau conjugal.
Molta gent va veure un clar paral·lelisme entre els actors i els personatges que van interpretar en aquesta obra: ella, una declarada feminista avançada al seu temps, ell un catòlic conservador.  

La reina d’Àfrica (The African Queen, 1951). En aquesta ocasió Hepburn va estar dirigida ni més ni menys que per John Huston i va compartir cartell amb Humphrey Bogart. Aquesta va ser la primera obra a color en la que l’actriu va participar.
En un entorn de la I Guerra Mundial, la germana d’un missioner anomenada Rose Sayer (Hepburn) ha de fugir dels alemanys i per fer-ho es veu obligada a embarcar-se en un atrotinat vaixell capitanejat per Charlie Allnutt (Bogart), un home molt propens als excessos amb la beguda. Per portar a terme el seu objectiu hauran de descendir per un perillós riu de l’Àfrica oriental. Dues persones antagòniques a les que l’atzar les farà conviure al llarg d’un viatge ple d’adversitats i que acabarà apropant-los l’un a l’altre.
Tots dos actors estan magnífics en les seves interpretacions i molts crítics han considerat que aquest és el millor paper de Bogart en tota la seva carrera.

Su otra esposa (Desk Set,1957). Sota la direcció de Walter Lang es va reunir la parella romàntica Hepburn-Tracy per a protagonitzar aquesta pel·lícula.
A finals dels ’50 la informàtica començava a treure el nas tímidament a l’horitzó tecnològic i, com acostuma a passar en totes les noves tecnologies, començava a aixecar pors i suspicàcies. En aquest context, aquesta pel·lícula ens mostra la reacció de Bunny Watson (Hepburn) que, amb la seva memòria prodigiosa és la responsable dels arxius d’una important cadena de televisió, quan arriba a l’empresa l’enginyer Richard Summer (Tracy) que acaba d’inventar un cervell electrònic que podrà gestionar tota la informació dels arxius. Tant ella com la resta d’empleats veuen perillar els seus llocs de treball.
Aquesta va ser la 8a vegada que Hepburn i Tracy van compartir cartell i la primera que van fer junts una pel·lícula a color.

De sobte, l’últim estiu (Suddenly, Last Summer, 1959). Estrenada a l’Estat Espanyol amb el títol de De repente, el último verano, ens mostra un tòrrid melodrama psicològic, magistralment dirigit per Joseph L. Mankiewicz sobre un text teatral del dramaturg Tennessee Williams.
A la pel·lícula, el doctor Cukrowicz (Montgomey Clift), psiquiatra neurocirurgià, és requerit a casa d’una rica vídua, la Violeta Venable (Hepburn), que acaba de perdre el seu únic fill, en Sebastian, i la seva neboda, la Catherine (Elizabeth Taylor) es troba sotmesa en un estat psicològic proper a la demència. Plana la possibilitat de sotmetre a la jove a una lobotomia per alleugerir el seu delicat estat, però el doctor no ho veu clar: vol descobrir què ha motivat l’estat en el que es troba.
Autor de l’obra de teatre, en Tennessee Williams, va sucar la ploma en la seva pròpia experiència. A la seva germana Rose li va ser practicada una lobotomia per petició expressa dels pares i va quedar idiotitzada. Aquest fet va marcar molt a l’escriptor, que va abocar en aquest relat tota la foscor dels seus records dels quals la pel·lícula n’és hereva. La seva composició claustrofòbica només es trenca per mostrar, en unes curtes escenes, la Costa Brava. Una autèntica pel·lícula de culte.

Endevina qui ve a sopar (Guess who's coming to dinner, 1967). Estrenada a l’Estat Espanyol amb el títol de Adivina quién viene esta noche, constitueix la darrera pel·lícula que van protagonitzar plegats Hepburn i Tracy, la 9a, aquest cop sota la direcció d’Stanley Kramer.
Aquesta pel·lícula tractava obertament una vessant del problema racial: una jove de família acomodada (Katharine Houghton, la neboda de Hepburn) ha quedat per sopar amb els seus pares per presentar-los a l’home amb qui vol casar-se (Sidney Poitier), sense dir-los prèviament que es tracte d’un home negre. Malgrat que els pares són liberals, quan s’enfronten a la realitat responen amb una sorpresa mal continguda, però mentre la mare (Hepburn) se sobreposa ràpidament, al pare (Tracy) li costa molt més, ja que pensa que aquella unió li portarà a la seva filla molts maldecaps.
La pel·lícula tenia una especial rellevància ja que el matrimoni interracial pràcticament no s’havia portat al cinema anteriorment i, de fet, aquests matrimonis encara estaven prohibits en 17 dels estats només sis mesos abans de l’estrena de la pel·lícula.
El rodatge de la pel·lícula va acabar només 17 dies abans de la mort d’Spencer Tracy.

El león en invierno (The Lion in Winter, 1968). Pel·lícula històrica, dirigida per Anthony Harvey i coprotagonitzada per Katharine Hepburn i Peter O’Toole.
Ens situem al castell de Chinon, el Nadal de 1183 quan el rei d’Anglaterra Enric II (O’Toole) reuneix als seus tres fills Ricard (que serà conegut com a Cor de Lleó), Geoffrey (que serà Godofred II de Bretanya) i Joan (que serà conegut com Sense Terra). En aquella trobada el rei vol designar qui d’ells serà el seu hereu, en presència de la seva dona Elionor d’Aquitània (Hepburn).
Ricard Cor de Lleó està interpretat per Anthony Hopkins en el seu primer paper d’una certa rellevància i Felip II de França estava encarnat per Timothy Dalton en el seu primer paper.
Algunes de les escenes d’aquesta pel·lícula van ser rodades a Carcassona.

En el estanque dorado (On Golden Pond, 1981). Es tracte d’un melodrama dirigit per Mark Ridell, que narra amb una extraordinària delicadesa temes que ens són tan propers com els conflictes generacionals o l’inexorable vellesa.
El matrimoni dels Thayer, l’Ethel (Hepburn) i el Norman (Henry Fonda) sempre han anat a passar les vacances a un llac paradisíac envoltat de boscos. Tots dos han estat sempre molt actius però ara l’edat els condiciona força, cosa que en Norman ho porta molt malament. Inesperadament reben la visita de la seva filla, la Chelsea (Jane Fonda), que sempre ha mantingut una relació tibant amb el pare.
Quan Jane Fonda va descobrir el guió de En el estanque dorado, va comprar-ne els drets cinematogràfics: volia participar en aquest projecte juntament amb el seu pare. La relació de tots dos no era gaire bona des de feia molts anys i unir-se per aquest projecte podia ser un bon rencontre: el guió parlava molt de la realitat que tots dos havien viscut i de la seva relació. Tant era així que en una escena en que la Chelsea li diu al seu pare que a banda de la seva filla volia ser també la seva amiga, l’Henry Fonda va arrencar a plorar de tal manera que l’escena es va haver de repetir diverses vegades. El guió removia massa emocions.
Aquell any, la pel·lícula va triomfar espectacularment a les taquilles: només va ser superada per En busca del Arca Perdida.   
L’obra va merèixer tots els elogis i els Oscar li van fer justícia atorgant-li 7 nominacions, que es van materialitzar en 3 estatuetes: al millor actor per Henry Fonda, a la millor actriu per a Katharine Hepburn i al millor guió adaptat per Ernest Thomson. A la cerimònia dels Oscar la Jane va anar a recollir el premi del seu pare, greument malalt en aquells moments i va expressar un emotiu discurs. Pocs dies després moria Henry Fonda, tot un mite del cinema.