Kenneth Branagh, un apassionat shakespearià

 

Sir Kenneth Charles Branagh va néixer a Belfast (Irlanda del Nord), el 10 de desembre de 1960, dins d’una família de classe obrera i protestant. Era el segon de tres fills. El seu pare, William Branagh era fuster i la seva mare, Frances Harper feia de mestressa de casa.

Com ell mateix ha afirmat en alguna ocasió, ser irlandès implica acceptar que la màgia pot existir. Efectivament, el petit Ken –com l’anomenaven familiarment- va créixer escoltant històries fantàstiques de follets, kelpies, leprechauns i banshee, criatures arrelades a les més antigues tradicions irlandeses i que eren sempre ben presents a les històries narrades a la vora del foc. En una entrevista, l’actor va explicar una anècdota molt reveladora: El meu primer record, tindria 7 o 8 anys, és que m’acabaven de comprar unes sabates noves i a l'arribar a casa les vaig posar a sobre la taula. La meva mare va venir corrents des de l'altra punta de l'habitació i em va donar un calbot, mentre em deia que posar les sabates noves sobre la taula faria caure una maledicció sobre la casa. Irlanda està ben plena d’antigues llegendes i tradicions.

Quan tenia 9 anys, tota la família es va traslladar a Reading (Anglaterra) fugint de la violència que es vivia pels carrers de Belfast, a causa dels enfrontaments entre l’Exèrcit Britànic i l’organització IRA provisional, que lluitava per la independència de l’illa.

Malgrat que de portes endins, Kenneth va mantenir la seva identitat irlandesa, de portes enfora ràpidament va adquirir un pur accent anglès.

De nen va mostrar interès per la literatura i els esports, però als 15 anys va viure una experiència que li va canviar la vida: va anar al teatre a veure Hamlet. Sobre l’escenari, l’actor Derek Jacobi interpretava al príncep danès i en aquell precís moment, en Kenneth va decidir que seria actor.

Quan va complir 18 anys va ingressar a la Royal Academy of Dramatic Art, que en aquells moments tenia com a director a Hugh Crutwell, home que molts anys més tard treballaria com a ajudant seu a moltes de les seves pel·lícules.

Kenneth va debutar al cinema amb una senzilla aparició sense acreditar a Carros de foc (1981). Després va seguir una llarga llista de papers a la televisió i algun paper al cine poc memorable fins que va arribar la seva gran oportunitat: dirigir i interpretar el paper protagonista en l’adaptació de l’obra de William Shakespeare, Enric V (1989) on, a més, no va voler perdre l’ocasió de treballar al costat del seu admirat Derek Jacobi i de compartir cartell per primer cop amb Emma Thompson, amb qui acabaria casant-se no gaire més tard. L’obra va ser un clamorós èxit i això li va valdre el crèdit suficient per desenvolupar les seves següents obres amb noves adaptacions de Shakespeare com Molt soroll per no res i Otelo o pel·lícules tan diverses com Morir encara, Els amics d’en Peter, Rebels del swing o Frankenstein de Mary Shelley. Excepte a Otelo i Els rebels del swing en tota la resta va intervenir com a actor i director

A l’any 1996 va llançar-se a treballar en un ambiciós projecte: portar Hamlet al cinema amb tot el seu esplendor, respectant el seu text íntegrament  i valent-se de grans noms de la interpretació, alguns per a fer solament petits papers. Ja havia interpretat l’obra al teatre en tres ocasions: la primera posant-se a la pell de Laertes i les dues restants donant vida a Hamlet, per tant era un gran coneixedor de la novel·la. La seva majestuosa pel·lícula va rebre tots els elogis de la crítica que, ja unànimement, parlaven d’ell obertament com el nou Laurence Olivier i l’hereu del geni director d’Orson Welles. En aquells moments ja era reverenciat com a guionista, director i actor de cinema i de teatre.

Els seus treballs han rebut diversos premis, entre els quals es compten 4 nominacions als Oscar, però la daurada estatueta se li ha resistit. Malgrat això té l’honor de ser, juntament amb Roberto Benigni, l’únic estranger en haver estat nominat a l’Oscar com a actor, guionista i director. De fet, en aquest selecte club només han entrat 7 noms més, tots ells nord-americans: John Cassavetes, Warren Beatty, John Huston, Orson Welles, Woody Allen, Clint Eastwood i George Clooney.

A l’any 2012, la reina Elisabet II el va armar cavaller.

 

A l’any 1989, quan Kenneth Branagh només tenia 28 anys va tenir l'oportunitat de dirigir i protagonitzar una personal adaptació de l’obra Enric V (títol original en anglès Henry V) del seu admirat William Shakespeare. Era la seva primera obra com a director.

En ella el rei d’Anglaterra Enric V (Kenneth Branagh) és un jove monarca que, molt influenciat per l’església, decideix iniciar una guerra amb el regne de França.  

El 1415, Enric V envaeix el territori francès i conquereix la ciutat d’Harfleur i tot seguit es dirigeix cap a Calais. Allí és interceptat pel gruix de l’exèrcit francès, superior al anglès en proporció de cinc a un. El rei Enric decideix plantar-li cara a l’enemic en aquell camp de batalla triat per l’atzar. Es tracta de la batalla d’Agincourt. Just abans de la batalla, el dia de Sant Crispí, el monarca pronuncia una arenga a les tropes, per encoratjar-les davant de tan dur combat:

Nosaltres pocs, nosaltres feliçment pocs, nosaltres, una banda de germans;
perquè aquell que avui aboqui la seva sang amb mi
serà el meu germà; per molt vil que sigui,
aquest dia ennobleix la seva condició:
i els cavallers ara en els seus llits d’Anglaterra
es consideraran maleïts per no haver estat aquí,
i tindran la seva virilitat en baixa estima quan sentin parlar
a aquell que hagi lluitat amb nosaltres el dia de Sant Crispí! 

Aquest gloriós moment, descrit per Shakespeare, passa a convertir-se, a la pel·lícula, en una gran escena, bella i potent, magníficament  interpretada i dirigida per Branagh.

Darrera la càmera, mai no va deixar-se influir per l’elogiada versió que Laurence Olivier havia dirigit el 1944. Branagh crea atmosferes només il·luminades pel fum de les espelmes o cobertes per denses boires amb la sola excepció dels moments en que apareix la princesa Caterina  de Valois (Emma Thompson), vestida de blanc i banyada per llum natural, com a símbol d’esperança i de puresa.

El paper de cor o narrador està en mans del gran Derek Jacobi, tot un expert en l’obra shakespeariana i el seu cast està ple d’importants noms del món de las interpretació: Brian Blessed com el Duc Thomas Beaufort d’Exeter, Ian Holm com el capità Fluellen, Judi Dench com Nell Quickly, l’esmentada Emma Thompson com la princesa Caterina de Valois i el jovenet Christian Bale com Robin.

Tot això amanit amb una esplèndida banda sonora de Patrick Doyle. En conjunt, una de les grans pel·lícules de la dècada dels ’80.

 

Morir encara (Dead Again, 1991) és la pel·lícula que Branagh va fer immediatament després d’Enric V i gràcies al crèdit com a director que s’havia guanyat amb la primera obra se li van obrir les portes de la Paramount, en la que va ser la seva primera pel·lícula nord-americana.

Aquesta pel·lícula és un autèntic homenatge al cinema negre, però al mateix temps ens presenta un treball d’històries encreuades amb un toc de suspens paranormal. El fil argumental es mou en dues èpoques ben diferenciades estèticament pel vestuari i l’ambientació, però sobretot pel excel·lent blanc i negre que presenta la narració més antiga.

Mike Church (Kenneth Branagh) és un detectiu de Los Angeles que té com especialitat la recerca de persones desaparegudes, però per circumstàncies de la vida ha d’ajudar a una atractiva dona (Emma Thompson), amnèsica, a descobrir qui és i què li ha passat. El primer que recordarà és que en una altra reencarnació va ser apunyalada amb unes tisores. A partir d’aquí, s’incorporen a la història diversos personatges destinats a jugar importants papers: Franklyn Madson (Derek Jacobi), l’antiquari i expert en hipnosi, Gray Baker (Andy Garcia), el periodista i el Dr. Cozy Carlisle (Robin Williams), el psiquiatra.

Quan ens traslladem al passat, quaranta anys enrere, seguim la història dels Strauss, la Margaret (Emma Thompson) i en Roman (Kenneth Branagh) i el seu dramàtic desenllaç. Aquí és on trobem clares referències a l’obra d’Orson Welles (Ciutadà Kane) i a la d’Alfred Hitchcock (Rebeca, Recorda i Vertígen).

Una estranya i absorbent pel·lícula, amb narracions d’amors que transcendeixen la mort i que amaguen diverses sorpreses al llarg del seu desenvolupament.

La composició de la seva efectiva banda sonora va tornar a estar a càrrec del seu amic Patrick Doyle que, tal com va repetir en diverses ocasions, va aparèixer a la pel·lícula, en aquesta ocasió en dues ocasions, en breus cameos, primer convertit en un borratxo a una festa i després com a policia en un ascensor. Picades d’ullet entre dos amics!

I finalment una curiositat. Els més amants del cinema fantàstic podran reconèixer l’edifici que fa de convent: es tracta de la mansió de Bruce Wayne a Batman (1989)

 

El amics de Peter (Peter's Friends, 1992) ens parla d’un rencontre: Peter convida als seus sis millors amics, que no s’han reunit plegats des de fa 10 anys, per posar-se al dia i celebrar, plegats, el Cap d’Any. La trobada serveix per a rememorar vells temps, per passar-s’ho bé, per deixar aflorar els seus problemes i per posar de manifest totes les esperances trencades, perdudes pel camí. El que cap dels convidats sap és que Peter té una trista notícia per comunicar al final de la vetllada.

Dirigida i interpretada per Kenneth Branagh està acompanyat d’actors i actrius com Stephen Fry, Hugh Laurie, Emma Thompson, Imelda Staunton... tota una garantia de qualitat interpretativa.

S’ha dit sobre aquesta pel·lícula que s'inspira, a parts iguals, de les comèdies romàntiques de Shakespeare, de les farses franceses i de les sitcom americanes, creant un producte barreja de nostàlgia i d’humor, de cinisme i de crítica.

La pel·lícula, rodada en cinc setmanes i amb un pressupost molt baix, va haver de fer mans i mànigues per aconseguir els drets de les excel·lents cançons de la dècada dels ’70 que configuren la seva banda sonora, amb música de Queen, de Bruce Springsteen, de Tina Turner, de Paul Young, d’Elton John...

Branagh, parlant d’aquesta pel·lícula va dir en una ocasió:

És una pel·lícula bastant personal, perquè tracta d'una cosa que crec que és bastant important: l'amistat i el poder que aquesta té. (...) Estava interessat en fer una pel·lícula sobre com les relacions d'amistat es mantenen a través del pas del temps, sense tenir en compte els grans esdeveniments que tenen lloc en el món. Espero que el públic s'emocioni veient les situacions que viuen els personatges. Menysprear les seves pors suposaria cometre el mateix error que els personatges i caure en el mateix parany d'evitar la comunicació parlant per mitjà de clixés. Aquesta pel·lícula és molt optimista, perquè creu fermament en les qualitats redemptores de l'amistat i l'afecte veritable. Pot ser que els personatges de El amics d’en Peter diguin coses cíniques, però no es tracta en absolut d'una pel·lícula cínica.

 

Estem davant l’obra de Shakespeare que està considerada com la seva comèdia més enginyosa: Molt soroll per no res (Much Ado About Nothing, 1993).

La present adaptació que va fer Kenneth Branagh va ser estrenada l’any 1993. En ella, el príncep Don Pedro d’Aragó (Denzel Washington), juntament amb el seu germà bastard, Don John (Keanu Reeves) tornen de la guerra acompanyats per dos nobles italians, Claudio (Robert Sean Leonard) i Benedick (Kenneth Branagh) i els seus dos criats. Leonato (Richard Briers), el governador de Messina (Sicília) els convida a passar unes dies a les seva espectacular finca (que Branagh, per a la seva filmació, la ubica en  un meravellós paratge de la Toscana). D’aquella estada naixeran dues històries d’amor. La primera és la de Claudio i Hero (Kate Beckinsale), la dolça filla de Leonato. La segona, la punyent relació entre Benedick i Beatrice (Emma Thompson). Aquests dos darrers personatges són el centre d’una tradicional guerra de sexes. A destacar també la intervenció de Michael Keaton com a Dogberry i la sempre correctíssima Imelda Staunton com a Margaret.

Branagh va comprendre que l’essència d’aquesta obra shakespeariana era la d’una comèdia divertida i, alhora, mundana i innocent. Amb l’objectiu de ser el màxim de fidel al fons de l’obra, però adaptar-la correctament al mitjà cinematogràfic va retallar acuradament els seus textos i els va reordenar perquè li donessin a la història el ritme que requeria.

Dues anècdotes curioses: apareix, en el paper d’UrsulaPhyllida Law que era la mare d’Emma Thomson i en aquells moments la sogre de Branagh. També té un paper l’amic del director i compositor de la banda sonora d’aquesta pel·lícula Patrick Doyle en el paper de Balthazar.

 

Era l’any 1861 quan una noia anomenada Mary Godwin passava un inusual estiu a Suïssa, fred i tenebrós, a causa d’una terrible erupció volcànica a l’altra part del món. Es tractava del volcà Tambora de Sumbawa (Indonèsia) i havia llençat tal quantitat de pols de sofre a l’atmosfera que havia causat un refredament global del planeta. La jove Mary es trobava a la mansió Vila Diodati en companyia d’un grup d’amics, tots ells anglesos, per passar aquell atípic estiu el més distret possible. Els seus acompanyants eren el poeta Percy B. Shelley (que més tard es convertiria en el seu marit), Claire Clairmont (germanastra de Mary), el prestigiós escriptor Lord Byron i el seu metge i secretari personal John Polidori. Per assumir un repte intel·lectual en tan singulars circumstàncies, Lord Byron va proposar als presents que cadascú escrivís una història de terror. Fruit d’aquest repte, van néixer dues grans obres de la narrativa fantàstica: El vampir de John Polidori i Frankenstein de Mary Godwin, coneguda més tard com a Mary Shelley.

El melodrama gòtic titulat Frankenstein ja va ser portat al cinema de la mà del director James Whale amb una inoblidable criatura encarnada per Boris Karloff, però a l’any 1994 Kenneth Branagh va assumir la direcció de la seva personal versió. No pretenia fer una versió de terror com era la seva predecessora, sinó més aviat enfocar-ho com un melodrama, el centre del qual fos una colpidora reflexió sobre la mateixa essència de la vida.

Com acostumava a fer, va dur a terme un acurat càsting per trobar els actors i actrius que encaixessin en la seva idea mental. Per materialitzar a la criatura, s’havien remenat noms com Gérard Depardieu o Andy Garcia, encara que finalment l’escollit va ser Robert De Niro, que fa una esplèndida i molt personal interpretació del personatge. Per al paper de l’amic de Frankenstein, Henry Cleval s’havia triat inicialment a Christopher Lambert, però va acabar assumint el paper Tom Hulce, el Mozart de la pel·lícula Amadeus. Fins i tot per al paper del professor Waldman van haver-hi canvis: d’entrada s’havia pensat en Sean Connery, però Branagh va preferir a l’ex-Monty Python John Cleese. Naturalment, des del moment en que va ser assumida la direcció per part de Branagh, el paper de Víctor Frankenstein estava reservat per a ell.

Quedava, però, un important paper vacant. D’un bon principi, el director volia per al paper d’Elizabeth, la protagonista femenina de la història, a la seva dona, l’Emma Thompson, que fins aleshores havia intervingut en totes les pel·lícules que havia dirigit, però va coincidir que a l’Emma li havien ofert participar a la pel·lícula Carrington de Christopher Hampton i tots dos van pensar que aquella era una bona oportunitat professional per a l’actriu, així que el paper va quedar vacant. Va optar al paper l’actriu Kate Winslet (que acabaria treballant amb Branagh a Hamlet), però finalment la interpretació va recaure en l’Helena Bonham Carter. Al llarg del rodatge de la pel·lícula va néixer una història d’amor entre l’actriu i el director que va perllongar-se durant cinc anys i va significar la separació de Branagh i Thompson.

 

A l’any 1996 Brannagh va acabar donant aquell pas que tothom tenia la convicció que acabaria donant: portar al cinema la seva personal versió de Hamlet, la immortal obra de Shakespeare.

Ja havia interpretat aquesta obra al teatre fins a tres cops, però la seva versió cinematogràfica volia que aportés tot un seguit d’elements nous. Un dels aspectes innovadors, que va influir en tot el seu treball, va ser que contra l’ambientació tradicional de l’obra, desenvolupada a l’Edat Mitjana, el seu Hamlet se situa a la Dinamarca del segle XVIII. Això fa que en lloc d’un ombrívol castell, Branagh triés com a marc el Blenheim Palace, un esplèndid palau anglès amb una magnífica arquitectura interna, feta de marbre pur i amb una gran quantitat de miralls. D’aquesta manera, els clarobscurs que sempre havien acompanyat les adaptacions de Hamlet ara esdevenien escenaris plens de lluminositat on el blanc sobresortia per sobre la resta de colors, fins i tot a les seqüències exteriors, on el blanc de la neu tenia sempre un gran protagonisme.

Un altre aspecte d’aquesta personal adaptació va ser la seva durada. Branagh va voler afrontar la versió íntegre dels textos de Shakespeare, i per fer-ho va tirar mà del muntatge que va fer l’Adrian Noble amb la Royal Shakespeare Company. El resultat va ser una grandiosa pel·lícula de 4 hores de durada que, malgrat la seva extensa durada, resulta de molt fàcil digerir. No cal dir que per a la seva exhibició en sales comercials va haver de condensar una versió curta de 150 minuts, molt més en consonància amb els usos habituals.

Una altra de les seves singularitats és que el seu director va decidir filmar-la en uns espectaculars 65 mm per donar-li a les seves imatges un extra de qualitat i una major profunditat de camp visual.

Finalment, cal fer un detallat esment al brillantíssim i heterogeni repartiment actoral: Derek Jacobi com a Claudius, Julie Christie com a Gertrude, Kate Winslet com Ophelia, Richard Attenborough com l’ambaixador anglès, Brian Blessed com el fantasma del pare de Hamlet, Billy Crystal com l’enterramorts, Judi Dench  com Hecuba, Gérard Depardieu com Reynaldo, Charlton Heston com el cap dels actors, Jack Lemmon com Marcellus, Robin Williams com Osric... i naturalment, Kenneth Branagh com Hamlet.

Tot plegat, per explicar una història de venjança i de dubtes, exemplaritzada en el seu moment més memorable, que s’inicia amb la mítica frase to be or not to be (ser o no ser), pronunciat per Branagh en el saló dels miralls.

Una espectacular obra mestre per a gaudir amb tranquil·litat, tot plegat emulsionat novament amb la música de l’imprescindible Patrick Doyle.

 

Assassinat a l'Orient Express és una novel·la detectivesca de l'escriptora britànica Agatha Christie, protagonitzada per un dels seus personatges estrella, l’Hèrcules Poirot, que va ser publicada l’1 de gener de 1934.

L’obra va tenir un gran èxit i va ser portada a la pantalla en més d’una ocasió. La primera, el 1974, va ser la versió del director Sidney Lumet amb un repartiment de luxe: Albert Finney, Ingrid Bergman, Lauren Bacall, Sean Connery, Jacqueline Bisset... La segona ocasió va ser més modesta. Va tenir lloc al 2001 i va ser una adaptació per a la televisió protagonitzada per Alfred Molina, que estava ambientada en uns temps més moderns. Després s’han produït diverses versions més, entre les que destaca un episodi de la sèrie Agata Christie’s Poirot emès el 2010 en la que es recreava el cas de l’Orient Express. Finalment, com a detall exòtic val la pena esmentar una adaptació japonesa titulada Oriento kyuukou Satsujin jiken, una minisèrie de l’any 2015 de dos episodis i de cinc hores de durada.

La història ens situa a dalt del llegendari tren Orient Express que unia, en un llarg recorregut, París i Istambul. Al llarg d’un d’aquests viatges, en el que es troba el detectiu belga Hèrcules Poirot, es produeix un assassinat aparentment inexplicable, però el sagaç investigador anirà unint peces i descobrint que tots els passatgers d’aquell vagó amagaven part dels seus passats i tenien causes per les quals voler la mort del difunt.

A l’any 2017, Kenneth Branagh va decidir dirigir una versió pròpia i al mateix temps encarnar a Poirot. Va voler dotar a la pel·lícula d’espectaculars imatges i per reforçar-les va repetir l’experiència practicada a Hamlet i filmar-la en 65 mm. També va voler comptar amb un esplendorós repartiment i només cal donar un cop d’ull al seu cast per constatar que, sens dubte, ho va aconseguir.

Un personatge que tenia un especial interès en que fos interpretat per alguna actriu mundialment famosa era el de Caroline Hubbard. Va proposar-li el paper a Angelina Jolie, però diversos desacords ho van fer impossible. També va tantejar a Charlize Theron però finalment, va decantar-se per Michelle Pfeiffer.

Hi havia també un personatge suec de la novel·la original, anomenat Greta Ohlsson, que a la versió de Branagh va ser substituït per un personatge d’origen espanyol anomenat Pilar Estravados –nom extret d’una altra novel·la d’Agatha Christie– que va ser interpretat per Penélope Cruz

Va comptar, entre molts d’altres, amb Johnny Depp per a interpretar al malvat Edward Ratchett, amb Daisy Ridley –que venia d’encarnar a Rey a la saga d’Star Wars– per a posar-se a la pell de Miss Mary Debenham, amb un dels actors fetitxe de  Branagh Derek Jacobi com a Edward Henry Masterman, amb la també habitual Judi Dench donant vida a la princesa Dragomiroff, amb Willem Dafoe com a Gerhrard Hardman... un autèntic repartiment de luxe.

I com a cirera del pastís, un personatge central i insubstituïble: el tren. Com va declarar el propi Branagh, el tren és un personatge més de la història, és terrorífic i romàntic. Dins d'ell hi pot haver molt drama, però també moltes altres coses.