La bomba atòmica al cinema

 

S’acostava el final definitiu de la II Guerra Mundial: després de la rendició d’Alemanya només quedava en peu el Japó i es trobava totalment cercat. Ja estaven preparats els plans per al desembarcament aliat a l'illa principal nipona, però també tenien sobre la taula un pla secret que podia ajudar a finalitzar el conflicte d’una manera més ràpida i menys cruenta pels nord-americans...

 

 

Kampen om Tungtvannet (La Batalla del Agua Pesada, 2015)

Des de l’any 1939 els alemanys estaven al darrera d’una nova arma, que encara no acabaven d’entendre, però que intuïen que revolucionaria la indústria militar del món: la bomba atòmica. Molts notables científics estaven investigant des de feia temps aquest tipus d’energia i en un moment tan convuls, l’aplicació que tots els països tenien al cap era la militar.

Els alemanys van posar al càrrec del projecte al prestigiós científic alemany Werner Heisenberg, un home amb una visió molt clara del potencial de l’energia que volien generar. El primer que va fer va ser demanar grans quantitats d’aigua pesant (òxid de deuteri), tipus d’aigua imprescindible per a iniciar la reacció en cadena dels àtoms continguts en una bomba de fissió amb urani natural no enriquit.

En aquells moments només hi havia una fàbrica capaç de produir aigua pesant: l’empresa de fertilitzants Norsk Hydro (Vemork), a Noruega. Ràpidament, l’objectiu aliat va ser destruir la fàbrica o obstaculitzar al màxim la seva producció. Començava la Batalla de l’aigua pesant. Després d’un intent fallit  es va dur a terme l’Operació Gunnerside el febrer de 1943, en la que un escamot aliat format per 10 homes, va introduir-se a les instal·lacions Vemork  i va destruir els 600 litres que tenien emmagatzemats d’aquest líquid tan preuat, així com les instal·lacions necessàries per a la seva extracció i tot això sense fer un sol tret ni patir cap baixa. Aquesta acció va aconseguir deturar momentàniament la producció d’aigua pesant durant dos mesos. Poc temps més tard el febrer del ’44 les forces aèries  nord-americanes van bombardejar Vemork amb 160 avions B-17 i quan finalment els alemanys van prendre la decisió de traslladar la producció en terreny alemany, emportant-se totes les existències d’aigua pensant en un transbordador per creuar el llac Tinn, una temerària acció de la resistència noruega va acabar enfonsant el vaixell i el seu contingut a la part més profunda del llac. Era el 20 de febrer del ’44 i amb això se li donava un cop de mort a la cursa per la bomba atòmica per part dels alemanys. Pocs mesos després es va produir el desembarcament de Normandia.

Explicant aquesta història ha vist la llum l’any 2015 la mini-sèrie noruega La batalla de l’aigua pesant (Kampen om tungtvannet). És una excel·lent reconstrucció històrica, molt ben documentada, amb una fotografia de gran qualitat i un tractament profund dels personatges que hi apareixen, cosa poc freqüent en aquest tipus de pel·lícules. Una mostra de les excel·lents produccions que s’estan fent en territori europeu.


 

Creadores de sombras (Fat Man and Little Boy, 1989)

Mentre tot això passava a Europa, als Estats Units es va encarregar al general Leslie Groves la supervisió d’un equip de científics que tenien una missió molt concreta i altament secreta: construir la bomba atòmica abans que els alemanys. Va posar al capdavant del projecte a un reputat científic, en Robert Oppenheimer, i va posar sota les seves ordres un grup dels homes més brillants del moment. La investigació va iniciar-se a mitjans del ’42,  en un remot lloc enmig del desert de Nou Mèxic, anomenat Los Alamos i va concloure amb èxit a l’any 1945, després de la rendició d’Alemanya.

La pel·lícula Creadores de sombras està centrada en aquesta investigació i reflecteix els dubtes morals que van anar apareixent al llarg d’aquests anys d’investigació, per part dels científics implicats, sobretot quan van anar prenent consciència del devastador poder amb el que estaven experimentant. El nom original de la pel·lícula, Fat Man and Little Boy (Home Gros i Noi Petit) recull el nom amb el que van ser batejades les dues primeres bombes atòmiques construïdes i que van llençar-se sobre el Japó.

Aquesta cinta va estar dirigida per Roland Joffé i va tenir un notable repartiment encapçalat per Paul Newman en el paper del general Leslie Groves, Dwight Schultz (que s’havia fet famós pel seu paper de Murdock a la sèrie Equipo A) com el Professor Robert Oppenheimer, Bonnie Bedelia en el paper de Kitty, la seva dóna i uns joves John Cusack i Laura Dern en uns intensos papers.

 

 

Enola Gay (Enola Gay: The Men, the Mission, the Atomic Bomb, 1980)

A l’estiu del ’45, els aliats ja tenien les seves dues primeres bombes atòmiques a punt. Una ràpida avaluació de l’estat de la guerra contra el Japó indicava que, per aconseguir la seva rendició, caldria una invasió terrestre terriblement cruenta, en la que es lluitaria aferrissadament per cada pam de terra. Es preveien unes 500.000 baixes en aquesta fase final de la guerra. Sospesats els pros i els contres els EUA van prendre la decisió de forçar la rendició de l’Imperi Nipó amb el llançament d’un atac atòmic.

Després d’uns preparatius ultrasecrets, el 6 d’agost de 1945 , a 1/4 de 9 del matí un bombarder B-29 Superfortress, batejat com l’Enola Gay, va llençar una bomba atòmica sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima, la coneguda com a Little Boy. Tenia un nucli d’urani enriquit amb una força destructiva equivalent a 20.000 tones de TNT. Va esclatar a 600 metres d’alçada i va arrasar més de 12 quilòmetres quadrats, fent que la temperatura, en el centre de l’explosió pugés fins als 50 milions de graus centígrads. El seu terrible efecte va causar de manera immediata uns 80.000 morts i 70.000 ferits, destruint 60.000 edificis en un moment. I uns altres efectes vindríem més tard per a tota aquella generació i per a generacions futures: la terrible radiació.

Tres dies després, va ser llançada la segona bomba atòmica, la Fat Man. Tenia com a destí la ciutat de Kokura, però per qüestions climatològiques –hi havia molt mala visibilitat sobre la ciutat- va tirar-se sobre Nagasaki. En aquesta ocasió el B-29 encarregat de la missió va ser el Bockscar.

La pel·lícula Enola Gay, una TV Movie del 1980, se centra en el bombarder Enola Gay, en la seva tripulació i en la gestació de la missió. L’obra fa una descripció dels fets, evitant en tot moment realitzar un judici moral, amb la presència de Patrick Duffy com el coronel Paul Tibbets, comandant de la nau, i un jove Billy Crystal en el paper de Jacob Beser, membre de la tripulació.

 

 

Hiroshima (Hadashi no Gen, 1983)

Van caldre prop de 40 anys perquè el Japó portés al cinema la tragèdia viscuda amb la caigudes de les bombes atòmiques sobre la seva illa i el vehicle per fer-ho va ser una pel·lícula d’animació, dirigida per Mori Masaki, en la que ens centrem en la família de Gen, un nen japonès d’Hiroshima. Vivim amb ells la fam que passa la població per manca d’aliments, a causa de la guerra i compartim amb ells l’esperança que la pau arribi aviat i torni a portar la tranquil·litat perduda des de fa temps. Estan acostumats a les alarmes pels atacs aeris nord-americans, però un dia cau una bomba terrible d'un poder mai no vist... les imatges d’aquesta devastació són terribles i totalment explícites. La seva cruesa ens ajuda a formar-nos una idea de les brutals conseqüències d’aquesta bomba... i després, els efectes de la radioactivitat i la contaminant caiguda de la pluja àcida. Gen sobreviu a tot això i n’és testimoni directe. Aquesta petita joia es pot veure des de YouTube de manera íntegre.

 

Amb la caiguda de les bombes atòmiques, el Japó va claudicar en el seu desig d’allargar la lluita fins al darrer home i, el 2 de setembre de 1945, a bord del USS Missouri, el ministre d’exteriors japonès Mamoru Shigemitsu signava l’Acta de Rendició del Japó. Amb aquest acte es donava per finalitzada una guerra que deixava enrere el dramàtic balanç de 60 milions de morts. A partir d’aquell moment el món iniciava una nova era amb un renovat ordre mundial i on ràpidament s’encunyaria un terme que estaria molt present en els anys successius: la guerra freda.