Montserrat Carulla i el seu gran llegat

Montserrat Carulla i Ventura va néixer a Barcelona, el 19 de setembre de 1930, dins d’una família humil. Va passar la infantesa en una època terrible, tacada per la guerra civil i la postguerra. El seu pare, combatent del costat de la república, en acabar la guerra va ser confinat al camp de concentració d’Argelers, a França i després a la Model. Quan va ser finalment alliberat i va retornar a casa, la Carulla té perfectament gravat a la seva memòria el moment del seu rencontre: aquell home no s'assemblava gens al pare carinyós i juganer que recordava. Segons les seves pròpies paraules, era un ésser diferent. Li havien pres l’ànima. Aquesta experiència, sens dubte la va marcar de per vida.

Ara toca centrar-nos en ella i en la seva aportació al món de la interpretació. En un article publicat al diari Ara, Mario Gas, actor, director i gendre de l’actriu, deia: I qui ha sigut, en realitat, Montserrat Carulla? Doncs una dona valenta, feta a si mateixa, tossuda, honesta, lluitadora, plena de curiositat per tot. I vital, extremadament vital. Fins i tot temerària. I és que la Carulla va fer de tot. Ràdio, doblatge, recitació infantil, televisió i, finalment, les sèries de TV3, que li van permetre entrar als cors de tants espectadors, que l’han estimat de debò. Si va freqüentar menys el cinema va ser el propi cinema qui hi va perdre al no tenir-la en compte més sovint.

Va ser una actriu molt estimada per la gent... era senzillament la Carulla, cognom que sempre es pronunciava –i continua fent-se– amb respecte i afecte.

 

 

Per a la Carulla el teatre va ocupar un lloc preponderant a la seva carrera. Deia que el teatre era el pare i la mare de tot. En una ocasió va afirmar: La meva professió m'ha donat moltíssim, m'ha obert finestres a la vida, finestres al pensament, finestres a la cultura, he llegit molt teatre, he viatjat molt gràcies al teatre.

El seu debut interpretatiu el va fer quan només tenia 10 anys i va participar en una  emissió radiofònica benèfica a Ràdio Barcelona. Passat el temps van venir anys de teatre amateur, mentre es formava a l’Institut del Teatre de Barcelona. Això passava a finals dels anys ’40.

Malgrat que ja havia actuat al Teatre Romea a l’any 1957, interpretant Els pastorets, el seu primer treball professional va ser l’obra de Josep M. de Sagarra Soparem a casa, estrenada també al Romea a l’any 1959. Rememorant aquest moment l’actriu va recordar: Quan vaig començar deia “jo no em retiraré mai, a mi em faran fora a empentes!. La passió pel teatre que la Carulla portava dins, va fer que aquesta interpretació fos només la primera pedra d’una sòlida trajectòria interpretativa.

Va interpretar prop d’un centenar d’obres de teatre i reculls poètics al llarg de la seva dilatada carrera, amb treballs de William Shakespeare, José Zorrilla, Charles Dickens, Josep Maria de Sagarra, Sempronio, Calderón del a Barca, Bernard Shaw, Antonio Buero Vallejo, Llorenç Villalonga, Lope de Vega, Àngel Guimera, James Joyce, Euripides, Màxim Gorky, García Lorca, Tennessee Williams, Artur Miller, Josep M. Benet i Jornet, Salvador Espriu, Ramón María Valle Inclán. Josep Palau i Fabre, Stephen Sondheim, Mercè Rodoreda, Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Pio Baroja, Pere Calders, Sergi Pàmies, Quim Monzó. Salvat Papasseit, León Felipe, Josep Pla, Joan Maragall
 

Finalment va decidir acomiadar-se dels escenaris el gener de 2014 i ho va fer amb l’obra Iaia!, una peça escrita pel seu fill Roger Peña i cointerpretada pel seu nét Aleix Peña. Va ser un gran comiat, envoltada de la seva gent. En aquella ocasió va reflexionar: Fa poc vaig creure més oportú ser jo qui tanqués la porta per no haver de sortir per la porta de darrere quan em fallin les forces i la memòria. Encara estic en condicions de seguir, però és millor no continuar.

 

 

El seu pas pel cinema va resultar molt més complicat que el del teatre.

Va iniciar-se amb la pel·lícula Surcos (1951) del director José Antonio Nieves Conde i va continuar, uns anys més tard, amb el melodrama Vida de familia (1963) i el western Tierra de fuego (1965) de Jaime Jesús Balcázar i Mark Stevens. Després d’això va arribar un llarg silenci: un enfrontament amb el Sindicato Vertical va motivar que aquests recomanessin que ningú la contractés. Ella ho ha recordat en més d’una ocasió: Vaig estar 40 anys vetada al cinema de Madrid per uns directors franquistes.

Aquesta llarga sequera cinematogràfica, va començar a desaparèixer després de la mort del dictador amb obres tan recordades com Cambio de sexo (1977) de Vicente Aranda, Companys, procés a Catalunya (1979) de Josep Maria Forn, El vicari d’Olot (1981) de Ventura Pons o La rebelión de los pájaros (1982) de Lluís Josep Comeron.

Va ser a finals dels anys ’90 quan de manera fortuïta, la directora Pilar Miró va descobrir a la Carulla en una representació teatral i va saber reconèixer el seu talent interpretatiu. Poc més tard va comptar amb ella per encarnar a un dels personatges de la seva pel·lícula Tu nombre envenena mis sueños, estrenada el 1996 i protagonitzada per Carmelo Gómez i Emma Suárez, en un obscur relat en el marc de la postguerra espanyola.

Després d’això van venir treballs com Carreteras secundarias (1997) d’Emilio Martínez Lázaro, La ciudad de los prodigios (1999) de Mario Camus, Mala uva (2004) de Javier Domingo, Classe obrera (2005) de Xavier Berraondo, El orfanato (2007) de Juan Antonio Bayona, Clara Campoamor, la mujer olvidada (2011) de Laura Mañá o Barcelona, nit d’hivern (2015) de Dani de la Orden.  

 

On la Carulla va tenir una forta presència va ser a la televisió, en especial a TV3, espai en el que va brillar amb llum pròpia i va entrar a totes les llars del país, convertint-se en l’àvia de Catalunya.

Podem remarcar, com a més destacats els 13 episodis de Oh! Europa (1994) i els 17 de Ai, Espanya! (1996-1997), els 12 episodis de Dones d’aigua (1997-1998), els 37 episodis de Laberint d’ombres (1998-2000), els 56 episodis de El cor de la ciutat (2000-2008), els 16 episodis de La Riera (2012-2014), però sobretot els 140 episodis de Secrets de família, interpretant a la Martina (1995), a banda de curtes intervencions a Qui? (1990), Estació d’enllaç (1994), Sitges (1997), Hospital central (2006), Elles et moi (2008), La sagrada família (2010-2011), Crematorio (2011), Kubala, Moreno i Manchón (2011), Històries robades (2012), Nit i dia (2016) o Sé quién eres (2017) entre d’altres. Una vasta experiència que l’ha convertida en un personatge familiar per a milions d’espectadors.

Aquesta àmplia carrera li ha aportat els guardons més importants que pot rebre una actriu: el Premi Margarida Xirgu (1992), la Creu de Sant Jordi (1995), la Medalla d’Or al mèrit artístic (1999), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2008) i el Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català (2013). En rebre aquest darrer premi , especialment valorat per ella ja que l’atorgaven els seus propis companys i companyes d’ofici, va dir: Jo, com aquell somiador americà, també he tingut un somni. Un somni que voldria que fos aviat una realitat: veure la meva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment.

Es presentava sovint tot dient: Soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista. Aquesta era la seva targeta de presentació.

El seu darrer treball va ser el curtmetratge Emília (2020) dirigit per Cristina Guillen. En aquesta història podem veure com l’especial relació que mantenen l’Emília i la seva néta Silvia és veu truncada per l’aparició de l’Alzheimer.

 

 

Per acabar aquest escrit res millor que fer-ho amb les pròpies paraules de la Carulla:

Quan arribi el moment
tancaré els ulls sense agafar-me als barrots del llit.
He fet en cada moment allò que m’ha agradat fer
i allò que m’ha fet feliç.