Paul Newman, un dels més grans!


Paul Leonard Newman
, aquell que ha estat considerat com un dels més grans noms de l’època daurada de Hollywood, va néixer a Connectiut el 26 de gener de 1925. Va mostrar de molt jove la seva vocació interpretativa: als 17 anys ja va intervenir a l’obra de teatre Robin Hood, amb el grup de teatre del Shaker Heights High School,  

Es va topar amb la II Guerra Mundial, durant la qual va servir a l’aviació. Just acabada la guerra va abocar-se a la seva carrera d’actor, estudiant interpretació a la Universitat de Yale i al prestigiós Actors Studio.

Les seves primeres passes professionals les va realitzar al teatre, amb la Woodstock Player's, companyia d’Illinois, Va ser a rel de les seves interpretacions a Broadway i de les seves intervencions en sèries televisives que se li van obrir les portes de Hollywood.

Paul Newman va conduir la seva carrera molt intel·ligentment: va fugir força dels senzills papers en comèdies romàntiques per centrar-se molt més en construir personatges complexos i de registres molt diversos, la qual cosa va fer que pogués arribar a treballar en 83 projectes al llarg de més de 50 anys.

Però al darrera d’aquest excepcional actor hi ha una persona amb uns ideals i unes conviccions fèrries per les que va treballar fins als seus darrers dies: era conegut el seu compromís d’esquerres que a l’any 1978 al va portar a representar al seu país a les Nacions Unides en la Conferència pel Desarmament. També és coneguda la seva lluita a favor dels drets dels homosexuals i les seves obres humanitàries: va fundar un seguit de campaments d’estiu gratuïts per a nens i nenes amb malalties greus on s’utilitzen el somriure i la diversió com a teràpia, va crear la marca de productes alimentaris Newman’s Own, els beneficis de la qual anaven a parar a diversos organismes que tenen cura dels infants i va col·laborar econòmicament amb centres on tractaven a les persones amb problemes amb l’alcohol i les drogues, arribant a fundar el centre Scott Newman per a la prevenció contra l’abús de les drogues.

Una altra gran passió de la seva vida van ser les curses de cotxes. Segurament li va néixer a causa del rodatge de la pel·lícula Winning (estrenada a l’estat espanyol com 500 millas), a l’any 1968. Ni el seu daltonisme li va impedir fer-se pilot professional, competir en diverses competicions oficials i fins i tot guanyar-ne algunes. El 1983 va arribar a crear la seva pròpia escuderia, la Newman/Haas Racing.

Com sempre faig, he realitzat una selecció (totalment subjectiva) d’algunes de les seves pel·lícules i en aquesta ocasió, més que mai, han quedat al tinter grandíssimes obres... Aquí van les meves Top 10...

  

 

MARCAT PER L’ODI


Ens trobem davant d’una de les pel·lícules més influents sobre el món de la boxa i que constitueix un referent indiscutible d’aquest esport vist des de dins.

Es tracta d’un biopic sobre el boxejador Rocky Graziano, que va aconseguir el títol de campió del món dels pesos mitjos als anys ’40. La seva infantesa es va desenvolupar pels carrers de l’East Side de Nova York on realitzava petits pillatges i furts. El camí que la seva vida estava prenent en aquella època  no feia presagiar res de bo per al seu futur: reformatoris, problemes amb la policia i amb tot tipus d’autoritat... fins que va trobar la redempció  a la boxa, que el va apartar del carrer i el va ajudar a alliberar tot l’odi que portava dins seu.

A l’any 1956 Paul Newman va encarnar a Rocky Graziano, dirigit pel gran Robert Wise, sobre un guió basat en l’autobiografia escrita per propi púgil. Newman havia treballat força per a la televisió i només havia intervingut a la pel·lícula El calze de plata on va compartir cartell amb l’actriu Pier Angeli. Quan el van cridar per al projecte de Marcat per l’odi van pensar en  Pier per interpretar al personatge de la seva dona, ja que la química que van mostrar tots dos al primer treball va funcionar molt bé.

La banda juvenil de Rocky estava formada entre d’altres per Romolo (Sal Mineo) i per Fidel (un jovenet Steve McQueen en el seu primer paper al cinema).

La intensitat de l’interpretació de Paul Newman  com a Roky Graziano li va obrir totes les portes de Hollywood i va fer que tots els focus es posessin sobre ell!

 

EL LLARG I CÀLID ESTIU


La pel·lícula ens situa en el sufocant estiu del Mississippí, en una petita població rural, i ens mostra l’arribada de Ben Quick (Paul Newman), un home que vol establir-s'hi i iniciar una nova vida. Només arribar, coneix a la Clara (Joanne Woodward), filla del poderós Will Varner (Orson Welles), i a la Eula Verner (Lee Remick), esposa de Jody Varner (Anthony Franciosa). Ràpidament és guanyarà l’interès del pare, les simpaties de les dues noies i els recels i les gelosies de Jody.

La direcció va estar a càrrec de Martin Ritt, un dels intel·lectuals que constaven a la llista negre de McCarthy. Va dirigir a Newman en diverses ocasions, encara que aquesta és la seva obra més notable juntament amb Hud (1963).

Aquesta pel·lícula és també destacable perquè va suposar el primer encontre entre Paul Newman i Joanne Woodward. Immediatament va crear-se una extraordinària química entre tots dos , cosa que els va conduir a un matrimoni que els duraria per sempre. De fet, quan va estrenar-se la pel·lícula, Joanna i Paul ja estaven esperant el seu primer fill.

El llarg i càlid estiu pot considerar-se com a part d’una trilogia casual i no intencionada sobre els Estats del Sud, juntament amb La gata sobre la teulada de zinc calenta (Cat on a Hot Tin Roof, Richard Brooks, 1958) i Dolç ocell de joventut (Sweet Bird of Youth, Richard Brooks, 1962). 

 

LA GATA SOBRE LA TEULADA DE ZINC CALENTA


Richard Brooks va encarar la direcció d’una tòrrid drama familiar La gata sobre la teulada de zinc calenta, sorgit de la ploma de Tennessee Williams en uns temps molt difícils. La censura imperant en aquells anys als EUA impedia parlar clarament de certs temes, sobretot si feien referència al sexe o a la política. I l’obra de Williams era la bomba.

Narra la vida matrimonial, freda i distant,  que viuen la Maggie (Elizabeth Taylor) i en Brick  (Paul Newman) malgrat els esforços d’ella per encendre de nou la flama, apagada des de la mort d’un amic íntim d’en Brick, l’Skipper. Al darrera d’això, descobrim subjacent, l’homosexualitat d’en Brick, reprimida pels convencionalismes socials i que l’ha conduït a la beguda. Aquest aspecte de la trama, molt evident a l’obra de Williams, queda molt desdibuixat de la pel·lícula a fi de superar la censura.

La història parla sobre la hipocresia social, els convencionalismes, la cobdícia, la superficialitat, les difícils relacions paterno-filials, els tortuosos camins de la comunicació interpersonal... 

Una obra força teatral, que reuneix intensos moments interpretatius d’una gran qualitat.
 

ÈXODE


Èxode narra una història real: En finalitzar la II Guerra Mundial, els jueus supervivents de la barbàrie nazi, es van trobar novament reclosos en camps de concentració sense que el món no sabés ben bé que fer amb ells. Va ser llavors quan els semites van mirar cap a les seves terres d’origen: tornarien a la terra promesa i reconstruirien l’estat d’Israel.

Èxode ens presenta la història d’un grup d’ells, 4.500 jueus de totes les edats, sexes i procedències, que van comprar un vaixell com a ferralla i van prendre el camí cap a casa. Al cap davant de la gesta va estar el comandant de la resistència israeliana Ari Ben Canaan (Paul Newman), acompanyat per l’infermera americana Kitty Fremont (Eva Marie Saint). El viatge va ser llarg i, com a l’èxode bíblic, va requerir de gestos heroics per part dels protagonistes.

Un relat basat en fets històrics i que Otto Preminger va saber portar a la pantalla gran amb tota l'èpica i l’espectacularitat que la història es mereix, sempre amanit amb una inoblidable banda sonora d’Ernest Gold.

 

EL VIVIDOR


A l’any 1961 Newman va interpretar a Eddie Felson, un jugador de billar que viatjava de poble en poble jugant per diners, sense gaires escrúpols i dotat amb un gran ego que el feia sentir invencible. La història està envoltada per una densa atmosfera molt propera al cinema negre, sobre un fons musical de bon jazz i unes sòrdides i decadents ambientacions...

Aquesta gran peça, dirigida per Robert Rossen, composa esplèndidament el retrat d’una Amèrica rural, ruda i salvatge, i de personatges que van a la deriva en un món hostil. El vividor va immortalitzar-se tan ràpidament a l’Olimp del Cinema que, 25 anys després, va portar-se novament a la pantalla gran el personatge de Felson, altra vegada interpretat per Newman. En aquest cas el seu pupil és el jove i brillant Vincent Lauria (Tom Cruise). Es tracte de El color dels diners (The Color of Money) de Martin Scorsese.

El vividor completava el seu repartiment amb George C. Scott i Piper Laurie.

 

EL PREMI


A Estocolm es concentren cada any personalitats internacionals que han merescut l’honor de rebre el prestigiós premi Nobel. Els organitzadors pretenen, com acostuma a passar en aquests esdeveniments, que tot surti ben rodó i posen tots els esforços perquè així sigui.

La pel·lícula El premi (1963) narra una edició de l’acte en que tot està a punt de ser un veritable desastre. La tensió de la URSS amb el món accidental fa que la gran potència comunista ordeixi un rocambolesc pla per a substituir a un dels premiats, el físic Dr. Max Stratman (Edward G. Robinson), un dissident refugiat als EUA, i fer que el seu doble faci unes declaracions anti-capitalistes mentre el veritable doctor és segrestat i repatriat forçosament al seu país d’origen. Però un faldiller i vividor escriptor guardonat amb el premi de literatura, Andrew Craig (Paul Newman), observarà petites coses que li faran posar el nas en les coses que estan passant al seu voltant.

Paul Newman està en tot moment acompanyat per una encantadora Elke Sommer, en el paper de la Inger Lisa Andersson, tots ells dirigits per la batuta de Mark Robson.

 

CORTINA ESQUINÇADA


Els anys ’60 van ser uns anys convulsos políticament. Era força comú que gent rellevant de la URSS fugís a occident demanant asil, però també van haver-hi casos a l’inrevés, com el cas de dos diplomàtics anglesos que varen desertar a les repúbliques soviètiques. Aquest fet no va passar desapercebut per a Alfred Hitchcock que va llançar-se de cap en un projecte inspirat en aquests esdeveniments i va decidir fer una fosca pel·lícula d’espies.

Pel projecte, Hitch volia comptar pels papers protagonistes a Cary Grant i Eva Marie Saint. La productora, però, va imposar a les dues grans estrelles del moment: Paul Newman i Julie Andrews. Newman estava en el seus millors anys i era molt més jove que Cary Grant i, per tant, més adequat pel paper. Per altra banda Andrews venia d’interpretar dos dels seus personatges més icònics –Mary Poppins i la Maria de Somriures i llàgrimes– i la seva popularitat estava en el punt més àlgid. I veritablement, l’estrena d’aquesta pel·lícula va ser un clamorós èxit.

És la història de Michael Armstrong (Paul Newman), un físic nord-americà que viatja a la República Democràtica d’Alemanya amb la seva parella, la Sarah Sherman. Armstrong ha de fingir trair al seu país i demanar asil polític, però no pot saber ningú que és una farsa, inclosa la Sarah. Aquest fet permetrà a la gent espectadora que puguem observar, en primera fila, les seves reaccions quan creu que la seva persona més estimada està traint al seu país.

 

L’HOME DE MAKINTOSH


A L’home de MacKintosh (1973), el mestre  John Huston ens porta novament fins al temps de la Guerra Freda, on Joseph Rearden (Paul Newman), un agent del Servei d’Intel·ligència Britànic, fingeix cometre un robatori per aconseguir infiltrar-se a una xarxa criminal, en un intent de descobrir a un traïdor de la seva pròpia organització... però com acostuma a passar en aquestes ocasions, res no resulta ser el que aparenta.

Una oportunitat de gaudir d’una història intrigant i magistralment realitzada, enmig dels salvatges paratges irlandesos que tan estimava Huston i de les mediterrànies aigües que envolten l’illa de Creta, en una mostra d’espionatge sense gadgets ni glamour, molt més proper a la fosca realitat que les aventures viscudes per un altre agent britànic, el mític James Bond.

Destaca la presència sempre estimulant de James Mason, en un paper ple d’ombres i d’ambigüitats i l’important personatge que composa l’actriu Dominique Sanda, de vital importància per a la resolució de la història.

L’apropiada música de Maurice Jarre  acaba d’arrodonir aquesta gran pel·lícula.

 

EL COLÓS EN FLAMES


En plena moda de cinema catastrofista, la Warner va estrenar al 1974 El colós en flames, una pel·lícula espectacular, amb els millors efectes especials de la seva època i amb un repartiment veritablement estel·lar.

Paul Newman va interpretar a un arquitecte, en Doug Roberts,  que dissenyà a San Francisco el gratacels més alt del món, amb 138 pisos. El constructor, però, no va seguir les instruccions tècniques que s’havien marcat a fi d’abaratir costos.

Quan arriba el dia de la inauguració, es fa una festa de celebració al pis 135, amb 300 convidats... però una sobrecàrrega elèctrica provoca un incendi al pis 81. Comença llavors una cursa contrarellotge per a salvar a la gent atrapada. Anem descobrint, ràpidament, que un edifici d’aquestes característiques pot ser una trampa mortal pels seus habitants però també pels bombers que han d’enfrontar-se a un monstre d’aquestes dimensions.

L’equip de bombers està dirigit per Michael O'Hallorhan (Steve McQueen) i entre la resta d’actors i actrius que hi apareixen hi trobem en William Holden, la Faye Dunaway, en Fred Astaire, en Richard Chamberlain, la Jennifer Jones, en Robert Vaughn, en Robert Wagner...

Una mostra de cinema espectacular amb missatge de fons.

 

VEREDICTE FINAL


Veredicte final (1982) és un drama judicial molt potent interpretativament. Paul Newman encarna a un advocat en decadència, Frank Galvin, al que diversos cops de la vida l’han fet caure en l’alcoholisme i perdre tota la seva autoestima. Però un bon dia li cau a les mans un cas important: un poderós hospital, propietat de l’església, ha comés una negligència en l’atenció d’una jove pacient que ara es troba en coma.

L’església es reuneix amb Galvin i li fa una generosa oferta perquè el judici no se celebri i el cas no vegi la llum pública. L’advocat refusa l’oferta i decideix tirar el cas endavant. El poderós equip d’advocats que defensa l’hospital traurà la seva artilleria pesada i farà servir totes les argúcies legals per enfonsar els arguments de l’acusació i desprestigiar als seus testimonis.

Galvin tindrà en tot moment el suport del seu soci Mickey Morrissey (Jack Warden), en presència de Laura Fischer (Charlotte Rampling) i enfrontat al cap d’advocats de la defensa, l’Ed Concannon (James Mason). La direcció va estar al càrrec de Sidney Lumet, un director que va començar a la televisió però que després ha deixat obres del nivell de Serpico, Assassinat a l’Orient Express, Tarda de gossos, Equus, L’advocat del diable o Glòria.