Spotlight


Spotlight és una altra de les pel·lícules que ha estat àmpliament nominada als Oscar. En aquest cas ha estat nominada per a 5 categories: Millor Pel·lícula, Millor Actor Secundari (Mark Ruffalo), Millor Actriu Secundària (Rachel McAdams), Millor Guió Original i Millor Muntatge.

És una obra basada en uns fets reals succeïts a Massachussets a l’any 2002, quan un grup de periodistes d’investigació de l’Spotlight, que és el nom que rebia la unitat especial d’investigació del diari Boston Globe va topar-se amb uns casos de pederàstia duts a terme per sacerdots de la pròpia diòcesi de Boston.

 


El fet va cridar l’atenció del nou director acabat d’incorporar a la redacció, en Marty Baron (Liev Schreiber), que va posar el seu equip d’investigació a treballar per a veure que hi havia darrera de tot això.

Mike Rezendes (Mark Ruffalo), Sacha Pfeiffer (Rachel McAdams), Matt Carroll (Brian d'Arcy James) i Ben Bradlee Jr (John Slattery) sota la supervisió de Walter Robinson (Michael Keaton) inicien un profund treball d’investigació i ràpidament es posa en evidència que els casos d’abusos han estat molt més generalitzats del que podia semblar al començament. Perquè tot allò hagués tingut lloc havia d’haver existit un coneixement per part de moltes altes instancies dels poders. Com comenta l’actor Mark Ruffalo, actor que interpreta a Mike Rezendesno va ser solament un problema de l’Arxidiòcesi de Boston, també estava implicat el cos de policia, els polítics, el propi Boston Globe... Tots havien optat per mirar cap a una altra banda”.

 


Així és que, quan va arribar el moment de publicar els casos dels sacerdots pederastes descoberts per la seva investigació, el director  va donar l’ordre de no fer pública la història encara: “La gran història no està en els capellans, com individus. Està en la institució, pràctica i política. Hem d’apuntar contra els mals del sistema.”

El procés d’investigació es va allargar encara un temps, fins que van anar quedant al descobert aspectes de la trama que apareixien a molt alt nivell. Va ser en aquell moment quan va iniciar-se una sèrie d’articles incendiaris, que van commocionar a la opinió pública i van destapar un escàndol de proporcions gegantines.  

Per l’equip de Spotlight va significar l'obtenció del premi Pulitzer 2003 pel seu servei públic.

El director de la pel·lícula, Tom McCarthy, va posar al davant de la història un ampli grup coral de personatges i va repartir estratègicament el temps en que cadascun d’ells estava en pantalla, per aconseguir que cap personatge eclipsés als altres i que el veritable protagonista de la narració fos el resultat de la investigació. També va evitar molt hàbilment el soroll argumental: no ens distreu als espectadors amb històries secundàries com poden ser les vides personals dels protagonistes o d’altres trames subordinades. Ens submergeix en un mar de pistes, de dades i de revelacions que ens permeten anar compartint amb els investigadors la duresa dels fets que van quedant al descobert.

 

La pel·lícula és un cant a la funció social del periodisme i ens parla del compromís que les persones que exerceixen el periodisme han de tenir amb la seva professió i entronca amb d’altres pel·lícules on el missatge havia estat clarament similar, com ara Lluna nova (1940) de Howard Hawks, Deadline USA (El quart poder, 1952) de Richard Brooks o Tots els homes del president (1976) d’Alan J. Pakula, per posar solament alguns exemples.

Darrera del treball d’interpretació hi ha molts mesos de treball, on els actors i l’actriu es van reunir amb els veritables reporters, amb víctimes, amb advocats, amb jutges i amb sacerdots. Com va afirmar McCarthy, “buscàvem totes les perspectives possibles”.

La majoria d’actors van arribar a conèixer a la persona a la que anaven a interpretar i van tenir oportunitat de preguntar-los per aspectes concrets, veure de primera mà les seves maneres de parlar, de gesticular... fins i tot el propi diari Boston Globe va col·laborar en el procés de realització de la pel·lícula, en el disseny del vestuari així com en el guió i el càsting.

Després d’aquesta intensa preparació, el director explica que “no vaig tenir que donar-los gairebé cap directriu. Entre tots ells hauran fet com a mínim 500 films. Vaig tenir molta sort de tenir-los a bord i els vaig deixar fer el seu treball. Vam parlar del cas i de la investigació. Però, després de ser contractats, enseguida van contactar amb les persones reals que havien d’interpretar i van investigar tot el que va ser necessari. Amb tot això van arribar al primer assaig completament preparats i connectats amb la història”.

El resultat final és una sòbria i brillant reconstrucció d’uns fets que van motivar, amb un sorprenent efecte dominó, que es destapessin casos similars arreu del món i que ens traguéssim d’una vegada per totes una vergonyosa vena dels ulls i contempléssim la crua realitat i actuéssim. Quantes venes queden encara per treure!