Stephen King, l'escriptor més inquietant

 

El setembre de 1947 va néixer a Portland, als Estats Units, una persona destinada a rebre el títol de mestre del terror: Stephen King.
 
King ha explicat en més d’una ocasió que, quan tenia tretze anys, va trobar a casa de la seva tieta una caixa molt vella que havia estat del seu pare. En el seu interior hi havia un grapat de llibres de terror i de ciència ficció. Se’ls va llegir tots i el van captivar. Ràpidament va començar a escriure les seves pròpies històries.
 
Es fàcil trobar a les seves obres clars rastres dels seus autors preferits: Lovecraft, Edgar Allan Poe, Shirley Jackson, John D. MacDonald... submergits en la seva rebuscada i sempre brillant creativitat pertorbadora.
 
El seu primer èxit va arribar el 1974 amb Carrie. Des d’aleshores fins a dia d’avui –després d’una prolífica producció- s’estima que ha venut uns 350 milions de llibres entre tota la seva bibliografia, feta principalment d’històries terrorífiques i sobrenaturals barrejades amb elements inspirats en la seva pròpia vida.
 
Sempre comença a escriure les seves històries sense saber quin serà el seu final i deixa que la pròpia història li indiqui el camí a seguir. Potser és per això que té moltes obres sense concloure, a l’espera que “arribi” el final adequat. Els seus protagonistes són, sovint, persones normals i corrents fins que apareix a les seves vides una circumstància estranya o un fet sobrenatural que canvia radicalment el transcurs dels esdeveniments.
 
Una cosa va marcar profundament la seva carrera: només dos anys després d’haver publicat Carrie, aquesta obra va ser portada al cinema i va obtenir una gran acollida. Ràpidament van arribar una llarga llista d’adaptacions  que s’han anat acumulant al seu historial fins a poder-se comptabilitzar actualment la increïble xifra de 84 obres estrenades entre pel·lícules i mini-sèries i 5 en preparació.
 
 
 
A continuació parlaré de les meves 10 pel•lícules preferides entre la seva filmografia.

Carrie (1976). Dirigida per Brian de Palma va adaptar-se al cinema aquesta inquietant història sobre Carrie, una noia educada per una mare amb una religiositat malaltissa i marginada al mateix temps pels seus companys d’estudis. En mig d’aquest infern personal veu com neix dins seu una força incontrolada i de la qual en desconeix els límits: la telecinesi o la capacitat paranormal de moure objectes amb la ment. Què pot succeir si és portada a una situació límit?

Sissy Spacek va donar vida a Carrie d’una manera molt versemblant, dotant al personatge de tota la fragilitat i a l’hora de tota la força que requeria.

Posteriorment, s’han realitzat dues noves adaptacions, una TV Movie el 2002 i una nova pel•lícula el 2013, totes dues perfectament innecessàries i prescindibles.
 
El resplendor (1980). En aquesta ocasió, el responsable de transportar aquesta novel•la al cinema va ser el geni creatiu d’Stanley Kubrick. En aquesta obra, titulada originalment The Shining, ens trobem davant d’una poderosa força sobrenatural que actua sobre els protagonistes. King juga molt amb aquest element i l’encarna en els éssers i els objectes més diversos: en aquest cas li toca a un hotel, que apareix als nostres ulls com una entitat malèfica en ell mateix. Jack Torrance (Jack Nicholson) accepta la feina de guarda d’hivern en un hotel que queda desert al llarg de tota l’estació hivernal i es trasllada amb la seva família: Wendy, la seva dona (Shelley Duvall) i Danny, el seu fill (Danny Lloyd). El propòsit de Jack és aprofitar la calma per donar-li forma a la novel•la que està escrivint. Però l’hotel actua sobre la seva família i sobretot en ell de manera pertorbadora. Un paper idoni per a les sobre-interpretacions tan característiques de Nicholson, que feia un temps havia demostrat abastament a One Flew Over the Cuckoo's Nest (Alguien voló sobre el nido del cuco). 
 
Cujo (1983). En mans de King el terror es transforma en quelcom molt quotidià. En qualsevol entorn, per tranquil que aparenti ser, pot aparèixer la situació més dramàtica i terrorífica. En aquest cas, només començar la pel•lícula coneixem a Cujo, un gran gos de Sant Bernat, que es troba perseguint desenfadadament a un àgil conill. Quan Cujo posa el cap dins del cau del fugedís animal, un rat-penat el mossega en el morro. A partir d’aquest moment podem anar veient com la malaltia de la ràbia va apoderant-se del gos fins a convertir-lo en una temible bèstia indeturable i destructiva. Un rastre de sang ens anirà conduint a un tens final.
 
La pel•lícula està dirigida per Lewis Teague i protagonitzada per Dee Wallace, en una gran interpretació.
 
La zona morta (1983). A hores d’ara ja tenim molt clar que a King li encanta explorar la banda més inquietant i fosca dels fenòmens sobrenaturals. David Cronenberg va portar al cinema la obra La zona morta (The Dead Zone) en la que el protagonista d’aquesta història desperta d’un llarg coma i se n’adona que, juntament amb ell,  se li ha despertat també una facultat molt especial: la clarividència... quan toca a una persona pot veure algun esdeveniment que està per venir. No triga gaire a descobrir també, que existeix una zona morta en allò que està per venir, un marge de maniobra per a reescriure el futur. Això portarà al seu protagonista a una dramàtica decisió...  
 
Christopher Walken interpreta molt intensament el paper principal, acompanyat per actors tan solvents com  Tom Skerritt o Martin Sheen.
 
Christine (1983). En aquesta ocasió el mal dóna un pas endavant  i s’encarna en un objecte i el dota d’una perversa i egocèntrica voluntat: es tracte d’un cotxe, un esportiu Plymouth Fury del 1958. Rep el nom de Christine i li encanta la música dels ’50. 
 
Abans de Christine només un cotxe, Herbie –aquell simpàtic Volkswagen Sedan que ens va seduir a la década dels ’70– havia mostrat el seu esperit... ara des del racó més fosc del món sobrenatural coneixem a la venjativa i possessiva Christine, sortida de la ploma de King i portada al cinema per John Carpenter, que ja ens havia inquietat amb pel•lícules com La nit de Halloween al 1978. Només la seva lent podria transformar un elegant i colorista Plymouth Fury en una criatura maligne.
 
Misery (1990). Paul Sheldon (James Caan) és un famós escriptor que ha basat el seu èxit en la seva sèrie de novel•les a l’entorn del personatge de Misery. Ha guanyat un gran prestigi gràcies a aquesta saga i ha cultivat un nodrit grup de fans... però ja està cansat del personatge i decideix acabar amb ell per poder dedicar-se a d’altres projectes. Però com es prendran la decisió els seus fans?
 
Un fortuït accident de cotxe és el fet que el porta a conèixer a Anny Wilkes (Kathy Bates en el paper que li va valdré l’Oscar a millor actriu), una dona que es declara la seva fan número 1 i que li farà viure un autèntic infern, en un thriller psicològic claustrofòbic.
 
Aquest cop la direcció va córrer a càrrec de Rob Reiner, que ja havia dirigit Compta amb mi (Stand by me), obra basada en la novel•la The Body de King.
 
La tenda (1993).  Titulada originalment Needful Things, aquesta pel•lícula ens presenta una tranquil•la població on la vida transcorre plàcidament. Un dia, però, arriba un foraster i obra una nova botiga,  “Coses necessàries”, un lloc on tothom troba allò que més desitja. El preu dels productes resulta que sempre es assequible, però no es paga amb diners... tots els compradors hauran de fer alguna cosa pel propietari de la botiga, coses que trastocaran la convivència de la bona gent d’aquest petit poble.
 
Dirigida per Fraser C. Heston, compta amb un solvent elenc d’actors i actrius (Max von Sydow, Ed Harris, Bonnie Bedelia…)
 
Una capbussada a la psicologia humana i a les portes que troba el mal per a entrar a l’interior de les persones.
 
La meitat obscura (1993). Thad Beaumont és un escriptor que ha trobat l’èxit escrivint –sota pseudònim– novel•les de sexe i violència, protagonitzades per George Stark, un depravat home sense escrúpols. Quan Thad vol deixar aquesta línia d’històries i escriure aquella literatura que sempre havia volgut crear, George Stark pren vida i intenta parar-li els peus en una disputa a mort. Al final només pot sobreviure un: és la lluita de Thad amb la seva meitat més fosca.
 
Basada en la novel•la  The Dark Half d’Stephen King, està protagonitzada esplèndidament per  Timothy Hutton en el doble paper d’escriptor i de malvat. La direcció va estar a càrrec de George A. Romero, un autèntic especialista en el gènere de terror, que ja es va donar a conèixer amb la memorable La nit dels morts vivents.
 
Cadena perpetua (1994). Anomenada en versió original Rita Hayworth and Shawshank Redemption ens narra la història d’un jove, Andrew Dufresne (Tim Robbins), condemnat a cadena perpetua per la mort de la seva dona, de la qual n’és innocent. La vida a la presó no li resultarà fàcil però la seva natural intel•ligència i l’amistat de Red (Morgan Freeman) l’ajudaran a trobar un sentit a la seva vida penitenciària. 
 
No és un drama sobre presons. És una història sobre l’amistat, sobre la capacitat de l’ésser humà per a trobar una sortida en una situació sense sortida... una de les obres més peculiars de King.
 
La milla verda (1999). Aquesta història està narrada per Paul Edgecomb (Tom Hanks), responsable de la milla verda, un corredor de la mort on els sentenciats a la pena de mort esperen que arribi el moment de l’execució.  Som testimonis de l’arribada d’un nou pres, John Coffey (Michael Clarke Duncan), un autèntic gegant d’aspecte imponent però de caràcter afable. Conforme va avançant la història, anem descobrint que la seva culpabilitat és més que dubtosa i que té un do molt especial: té una poderosa capacitat de guarir les més variades dolències amb el simple contacte físic.
 
Al llarg d’aquestes 10 pel•lícules hem estat al poble imaginari de Castle Rock en 4 ocasions: a La zona morta, a Cujo, a La meitat obscura i a La tenda. També hem pogut veure com certs trets autobiogràfics anaven apareixent recurrentment a les històries com a restes fantasmagòriques del seu subconscient
 
Veiem com l’escriptor protagonista de La meitat obscura va escriure una part de les seves obres sota pseudònim i que després, quan es fa públic, escenifica l’enterrament del seu alter ego, de la mateixa manera que Stephen King ho va fer també a la vida real, utilitzant els noms de Richard Bachman i de John Swithen. Bachman va tenir també el seu enterrament.
 
Encara més, podem veure com un altre escriptor sorgit de la seva ploma, a Misery, té un greu accident de circulació, com li va passar a ell mateix a l’any 1999 i que, a l’igual que al seu personatge, el va mantenir un llarg període de temps al llit.
 
Un altre escriptor sortit de la seva ploma va ser Jack Torrance a El Resplendor, un home amb problemes amb l’alcohol, tal com ell mateix va patir al llarg d’una dècada, en la que va estar enganxat a l’alcohol i a diverses drogues.
 
Les seves històries estan composades per finals poc edulcorats, sovint durs, un fort sentiment religiós omnipresent i fenòmens sobrenaturals que pesen com una llosa als seus propietaris... aquestes són sovint les senyals d’identitat d’un dels novel•listes més prolífics i brillants del gènere del terror: Stephen King.