Stallone va néixer el 6 de juliol de 1946 a Nova York, fill de Joaquín Stallone, un perruquer italià, i Jacqueline France Labofish, una dona inquieta que va fer de perruquera, d’astròloga, de mestre de dansa, de trapezista, de corista... fins i tot va exercir de representant de dones professionals de la lluita lliure. Tenia ascendència judeo-russa i francesa.

El seu part va ser complicat i la llevadora va haver de fer servir dos fòrceps per ajudar-lo a sortir, amb tan mala fortuna que accidentalment li va tallar un nervi del cap, incident que li va deixar una seqüela que l’ha acompanyat al llarg de tota la vida: paràlisi a la part inferior esquerra de la cara, afectant-li als llavis, a la llengua i a la barbeta. Això li va marcar també la parla, atorgant-li aquella forma d’arrossegar les paraules tan característica seva, sobretot de la seva primera època.

Va créixer al degradat barri novaiorquès de Hell's Kitchen, la Cuina de l’Infern. Sobre l’origen d’aquest nom, expliquen que un veterà policia –Dutch Fred– estava patrullant per aquest barri amb el seu company principiant i van veure un gran aldarull al carrer. El jove va comentar: “Aquest lloc és el mateix infern”, però Fred li va respondre: “L’infern és d’un clima temperat. Això és la cuina de l’infern”. Sigui realitat o una llegenda, la veritat és que el nom parla molt de la fama del lloc.

Va compartir infantesa amb el seu germà Frank, quatre anys més jove que ell. Frank s’ha dedicat a la música i ha treballat també com actor. Algunes de les seves cançons han format part de la banda sonora d’algunes de les pel·lícules del propi Sylvester.

Aquells inicis van ser uns anys difícils per a tota la família i en especial per a Sylvester, ja que passaven per una situació apurada econòmicament, els seus pares es van divorciar quan ell tenia 11 anys i a l’escola els companys es posaven amb ell a causa de la seva paràlisi facial, cosa que originava moltes baralles... com a conseqüència, va ser expulsat del col·legi en 12 ocasions i se li va generar un dèficit d’atenció que va arrossegar al llarg de tota la seva etapa formativa i que el va condicionar greument. Malgrat diversos canvis de centres no va aconseguir sortir-se’n en els estudis.

Però contràriament, va tenir sempre unes bones aptituds pels esports  i en la curta època en la que va estudiar en un internat americà a Suïssa va descobrir la seva afició per la pintura, la poesia i l’art dramàtic. No va trigar gaire en decidir que volia ser actor!

Però fer-se un lloc en la competitiva industria cinematogràfica de Hollywood no ha estat mai cosa fàcil i més si tens algun tipus de defecte físic. Va trucar a totes les portes i va presentar-se a multitud de càstings fins arribar a una situació econòmicament desesperada. Al 1970 va tenir el seu primer paper en una cinta pornogràfica titulada The Party at Kitty and Stud’s, coneguda també com  Italian Stallion (el Semental Italià), treball pel que va cobrar 200 dòlars. Després van venir alguns treballs minúsculs com per exemple la seva fugaç aparició a Bananas de Woody Allen,  a Klute d’Alan J. Pakula o en un episodi de la sèrie televisiva Kojak... tot plegat  petits papers que no li donaven ni per viure i que, decididament, no el traurien de l’anonimat.

Eren els seus moments més baixos... en aquells dies va ser desnonat per no pagar el lloguer i va arribar a dormir diversos dies a l’estació d’autobusos de Nova York. En aquest infern, el seu amic més fidel va ser Butkus, un gos bullmastiff que sempre estava al seu costat, fins que una nit, desesperat per no tenir res per menjar, va anar a la porta d’una tenda de licors i va oferir el seu gos a qui el volgués comprar. Va aconseguir que un client pagués per Butkus 25 dòlars. Stallone, va quedar destrossat en el que recorda com el pitjor dia de la seva vida.

Només dues setmanes més tard, el destí va fer que veiés un combat de boxa. Era el 24 de març de 1975 i el gran Muhammad Alí s’enfrontava a un molt inferior adversari, Chuck Wepner, conegut com El Sagnador de Bayonne per la facilitat amb la que sagnava en els seus combats. Als seus 37 anys estava ja a la recta final de la seva carrera i aquell combat li venia molt gran... però davant la sorpresa de tothom va aguantar un sever càstig d’Alí, va aconseguir tombar-lo un cop en el round 9 i va resistir dempeus fins al 15è i final assalt. Finalment, va perdre per KO tècnic. Aquella nit va demostrar al món que un “perdedor” havia pogut plantar cara a un mite dels més grans de tots els temps. Stallone estava impressionat... aquella gesta li acabava d’inspirar una història que havia de traduir en un guió cinematogràfic, així que es va tancar i es va posar a escriure. En poc més de vint hores tenia escrit el guió sobre un jove que s’obre pas en el món de la boxa només amb les úniques eines de la seva força i la seva determinació: Rocky Balboa.

El següent pas va ser vendre el projecte. Després de diverses negatives, Irwin Winkler i Robert Chartoff van interessar-se pel guió i li van oferir 125.000 dòlars, una autèntica fortuna per l’arruïnat actor... però hi havia un inconvenient: Stallone volia protagonitzar la pel·lícula. Els productors van sentir-se contrariats, ja que volien que la protagonitzés alguna cara famosa. Havien pensat en Robert Redford, Ryan O’Neal o Burt Reynolds, però la postura d’Stallone va ser inflexible: o la protagonitzava ell o s’enduia el guió. Sabia que es trobava davant de la seva gran oportunitat i no pensava perdre-la. Finalment van accedir a que ell interpretés la pel·lícula a canvi de rebaixar el preu del guió a 35.000 dòlars. Stallone va acceptar!

El primer que va fer amb els diners va ser anar a la tenda de licors per intentar recuperar a Butkus. Va haver d’esperar a la porta del comerç tres dies fins que va tornar a passar per la botiga la persona que l’havia comprat. Stallone li va oferir recomprar-lo, però l’home no volia vendre’l de cap manera. Stallone va doblar, triplicar, quadruplicar el preu que ell havia rebut per la venda, però aquella persona es mostrava impassible. Finalment va aconseguir-lo recuperar per 15.000 dòlars!  Després d’això tots dos van marxar junts, feliços pel rencontre.

Butkus va acompanyar a Stallone en els seus primers passos a la fama i va compartir amb ell moments de glòria ja que va aparèixer a Rocky i a Rocky II en la pell de la mascota del boxejador i va sortir en els crèdits de les pel·lícules com a Butkus Stallone. Van estar junts fins el 1981, en que Butkus va morir d’un atac de cor.

Van ser les seves primeres passes cap al seu gran èxit a les pantalles per aconseguir que el seu nom fos una garantia de bons resultats a les taquilles. Aquella mateixa persona que estava vivint al carrer feia no res, ara es trobava descartant grans papers... Al 1978 va rebutjar interpretar a Superman abans de que li donessin el paper a Christopher Reeve, al 1982 va refusar Oficial i Cavaller, al 1984 no va voler posar-se a la pell de Terminator, al 1988 no va acceptar protagonitzar Die Hard (La jungla de cristal),  al 1994 tampoc va voler intervenir a Pulp Fiction, al 1995 va desestimar protagonitzar Witness (Único testigo), al 1990 Pretty Woman, al 1992 va deixar passar el paper protagonista a Instint Basic, al 1997 no va veure clar aparèixer a Batman i Robin ni a Se7en, ni a Cara a cara, ni a Death Proof, ni a Jackie Brown, ni a Amercian Gigolo, ni a Cotton Club... i així en un grapat d’altres pel·lícules.

Al darrera quedaven uns inicis molt durs, superats només per la fèrria determinació d’un home que, tossudament, no va voler escoltar les veus que li deien que era impossible, que ho deixés estar, que mai no es faria un lloc a Hollywood... i ha esdevingut un exemple de determinació, de creixement personal i de lluita fins a l’extenuació per un somni.

Com no pot ser d’una altra manera, a continuació et mostro la meva selecció particular de les seves 10 pel·lícules més significatives de la seva carrera.

Rocky va arribar per reescriure les històries que s’havien explicat fins aleshores. El cinema s’havia acostat al món de la boxa des de diverses perspectives: el sòrdid ambient dels combats amanyats, reflectits a Més dura serà la caiguda (Humphrey Bogart, 1956) o Toro Salvatge (1980) de Martin Scorsese on, a través de la vida del boxejador Jake La Motta (Robert de Niro), podem veure com el triomf professional d’una persona no necessàriament va acompanyat de la seva felicitat familiar... Rocky és radialment diferent: és un crit d’esperança per a totes aquelles persones que tenen un somni i que estan disposades a lluitar per ell. Stallone va afirmar en una ocasió que “quan tens por, quan esperes, quan la vida t’està fent mal, és quan veus de que estàs fet veritablement”.

Rocky Balboa és un personatge que veu directament de l’esperit d’Stallone i de la seva inflexible lluita per allò que vol. I el gran mèrit de Rocky, la seva arma més notable, és la seva puresa de cor: és un cor senzill però gran, on hi caben tota la seva família i els seus amics. És aquest esperit el que ha captivat als espectadors i ha fet que el gran públic estigui al seu costat i l’acompanyi al llarg de tota la seva vida cinematogràfica, que va des del 1976, a l’estrena de Rocky, fins a l’arribada de la darrera pel·lícula de la saga, Creed: la llegenda de Rocky al 2015. 7 pel·lícules filmades al llarg de prop de 40 anys on podem segur al bo de Rocky .

Per entendre l’esperit de Rocky, res millor que deixar que parli el propi personatge:

“El món no són arcs de Sant Martí ni sortides de sol. En realitat és un lloc dolent i fastigós. I no importa que siguis molt dur, et colpejarà i et posarà de genolls i et deixarà allí si ho permets. Ni tu ni ningú colpejarà tan fort com ho fa la vida. No importa la força amb la que puguis colpejar, sinó en com segueixis avançant mentre ella et colpeja, en el que puguis resistir i seguir endavant. Això és el que fan els guanyadors!”

El 9 d’agost del 1942, en plena guerra mundial, van tenir lloc uns fets impactants: el F.C. Start, un equip de futbol format per ex-jugadors del Dinamo de Kiev, en els foscos anys en que Ucraïna estava ocupada pels nazis, va rebre la proposta d'enfrontar-se amb una selecció dels millors jugadors alemanys. El partit havia de ser més propagandístic per a la causa ària que no pas esportiu, així que els ucraïnesos van ser seriosament advertits: havien de perdre el partit. Malgrat tot, el F.C. Start va infringir una severa pallissa al combinat alemany, una autèntica humiliació. El partit va ser recordat com el Partit de la Mort: molts dels jugadors van ser arrestats, torturats i portats a camps de concentració on, alguns d’ells, van trobar la mort.

A l’any 1981, John Huston va inspirar-se en aquests terribles fets per a realitzar la pel·lícula Evasió o Victòria (Victory) però variant-ne alguns fets i sobretot canviant-ne el final. La pel·lícula és una èpica història que barreja el cinema bèl·lic, d’intriga i esportiu i on poden veure’s grans imatges de jugadors tan mítics del moment com Pelé, Bobby Moore, Osvaldo Ardiles, Paul van Himst i un gran nombre d’autèntiques figures del futbol.

Stallone va protagonitzar aquesta pel·lícula, compartint cartell amb Michael Caine i Max von Sydow, amb un resultat molt interessant i a moments força emocionant. Una pel·lícula original que li va permetre a Stallone acostar-se a un esport que seria una de les seves grans passions, ja que posteriorment s’ha mostrat un seguidor entusiasta i incondicional de l’equip anglès de l’Everton F.C., de Liverpool. Aquesta passió li va néixer de la seva amistat amb Robert Earl, president del club. L’actor ha afirmat que va estar a punt de comprar el club quan els preus encara eren “assequibles”. Ara la cosa s’ha posat impossible.

Després d’un temps de rondar per diversos estudis cinematogràfics, hi havia un guió que semblava condemnat a l’oblit: es tractava de First Blood (Primera Sang). Era una crua història que ens acostava a un veterà de la guerra del Vietnam, John Rambo, i ens narrava les seves dificultats per integrar-se novament a la societat. L’exèrcit l’havia convertit en una màquina de matar i ara, un cop finalitzada la guerra de manera vergonyosa, es desentenia dels seus homes i de la seva reinserció a la societat. Rambo no buscava problemes, però la societat no el deixaria en pau... El paper d’aquest modern guerrer va ser ofert a tot un seguit de grans actors i, un per un, van anar declinant l’oferta: Clint Eastwood, Al Pacino, Robert De Niro, Paul Newman, Nick Nolte, John Travolta, Dustin Hoffman, James Garner, Kris Kristofferson, Michael Douglas... semblava que la història no es mouria dels calaixos fins que Stallone, convertit ja en una estrella gràcies a Rocky, es va interessar per ella.

Stallone va tenir carta blanca per a fer canvis en el guió i ell va aprofitar per a dotar al personatge d’un esperit més net i noble, menys fosc i desequilibrat. Els canvis li van donar al personatge més humanitat, sense perdre, però, la duresa originària de la història. “Quan torno al meu país –diu Rambo en un moment- em trobo a un grapat de gent anomenant-me assassí de nens i d’altres horribles insults. Ningú li vol donar feina ni per rentar cotxes. Tot un al·legat antibel·licista en general i molt crític amb com va portar-se la guerra del Vietnam.

El rodatge va ser ràpid i el pressupost molt baix i malgrat tot, el director Ted Kotcheff va saber treure’n un gran partit. Com a resultat final, l’obra va tenir un gran acolliment pel públic i la crítica i va iniciar una saga de 4 pel·lícules de les quals, sense cap mena de dubte, aquesta primera és la millor d’elles i la que ha resistit millor el pas del temps. Va estrenar-se a l’estat espanyol com Acorralado, a l’any 1982.

Al 1986 va estrenar-se Cobra, el braç fort de la llei, una pel·lícula on el seu protagonista Marion “Cobra” Cobretti (Sylvester Stallone) és un policia dur i expeditiu que intervé amb els seus particulars mètodes quan l’únic camí és la força... i ell l’aplica com ningú. “Jo no tracto amb psicòpates, –diu Cobra en una escena– jo me’ls carrego”.

En aquesta història ens submergim en una complexa trama on Cobra ha de protegir una testimoni, la Ingrid Knudsen (Brigitte Nielsen) d’una banda sectària que es mou liderada per l’home conegut com a Carnisser Nocturn (Brian Thompson), sense saber que dins de la policia hi ha un talp de la secta que anirà delatant el seu amagatall.

El primer muntatge de la pel·lícula tenia una durada de 130 minuts però a l’hora de rebre la catalogació per a la seva estrena la van qualificar amb una “X”. La causa va ser la seva violència explícita, les mutilacions, la sang, algun nu femení i un llenguatge molt pujat de to. En el moment de l’estrena havia de competir amb Top Gun de Tom Cruise i no volien jugar-se-la  limitant al seu públic potencial amb una competència tan remarcable, així que van decidir tallar-ne metratge per a fer-la més digerible pel gran públic. Després de tallar-ne uns 50 minuts la pel·lícula va merèixer una “R” (restringit per a menors de 17 anys acompanyats de pares o tutor adult). Molts van considerar que aquesta amputació va deixar coixos molts personatges i moltes parts de la trama. No tinc coneixement que la versió íntegra hagi estat editada mai.

Una curiositat: l’obra de l’escriptora Paula Gosling sobre la que estava inspirada aquesta pel·lícula va ser tornada a portar a la pantalla gran, a l’any 1995, aquest cop amb el títol de Caça legal (Fair Game), protagonitzada per William Baldwin i Cindy Crawford i, com en l’ocasió anterior, també va haver de ser censurada i reeditada.

Cobra, el braç fort de la llei en el moment de la seva estrena va ser destrossada per la crítica, però aplaudida pel gran públic, aportant-li a la Warner un dels seus més grans ingressos econòmics. Paradoxes del món del cinema!

Over the Top (Per sobre de tot), estrenada a l’estat espanyol al 1987 com Yo, el halcón, va ser un producte de la Cannon que, dirigida per Menahem Golan i Yoram Globus, volia treure’n profit de l’èxit obtingut per Cobra posant al capdavant del seu nou projecte a l’estrella que semblava convertir-ho tot en or: Sylvester Stallone. Cannon estava especialitzada en pel·lícules d’acció com Delta Force de Chuck Norris, estrenada just un any abans així com Invasió USA, El guerrer americà, els dos lliuraments de Desaparegut en combat o Jo són la justícia, per esmentar solament una petita mostra del que va ser el catàleg de la productora responsable d’omplir una bona part de les prestatgeries dels videoclubs de l’època.

I una dada curiosa global és que en els anys ‘80 moltes pel·lícules extremadament populars en els videoclubs fracassaven a la gran pantalla o no s’arribaven ni tan sols a estrenar, com va ser el cas de molts treballs de Jean-Claude van Damme o de Chuck Norris que mai no van arribar a la pantalla gran, però van ser de les més llogades en format vídeo. Aquest és el cas de Over the Top, que va ser un fracàs bastant sonat als cinemes, però que va ser molt popular en el circuït de lloguer.

Ha estat molt castigada per la crítica i s’ha ironitzat molt sobre la seva ingènua trama argumental i sobre la seva pobra realització. Jo no em sumaré a aquestes veus: ha envellit força amb els anys, però encara guarda molt del seu encant sense més... no cal donar-li gaires voltes. No hi ha res més darrera la seva senzilla –i un pèl tòpica- història...

Un camioner, Lincoln Hawk, té un objectiu primordial a la vida: recuperar la relació perduda amb el seu fill, després d’una dura separació amb una dona ara malalta de mort i amb la presència d’un sogre poderós i hostil, que farà tot el que estarà al seu abast per impedir-li la seva meta. Melodrama amb pinzellades d’acció, que aporta a la filmografia d’Stallone un treball que va significar convertir-lo en l’actor més ben pagat del moment -12 milions de dòlars- en una de les seves interpretacions més fallides a taquilla.

A l’any 1991 Stallone volia demostrar que era apte per a interpretar un major nombre de registres que els que estava encarnant al llarg dels anys que portava d’actor. Sabia, i així ho havia declarat en alguna ocasió, que seria absurd que intentés interpretar a Hamlet, però si que podia sortir de la pell del forçut que va pegant garrotades. En certa manera ja s’havia desmarcat una mica a Evasió o victòria i a Over the Top, però una exitosa incursió a la comèdia li donaria ales per a ser considerat per a altres tipus de treballs.

Amb aquesta idea al cap, va llançar-se a treballar en un projecte que s’estava gestant: Oscar (“Oscar, ¡Quita las manos” a l’estat espanyol). La pel·lícula era un remake de la divertida comèdia francesa “Oscar, una maleta, dues maletes, tres maletes” de Edouard Molinero, protagonitzada pel gran Louis de Funes el 1966.

L’adaptació que va protagonitzar Stallone va traslladar l’acció als Estats Units a l’any 1931, en temps de la Gran Depressió i situa l’acció a l’entorn d’Angelo “Snaps” Provolone, un cap mafiós que li jura al seu pare, just abans que aquest mori, que retornarà l’honorabilitat a la família portant una vida honrada... però no triga a descobrir que aquesta tasca no li resultarà gens fàcil.

La pel·lícula està estructurada com una ópera buffa i Elmer Bernstein, l’autor de la seva banda sonora, juga amb diversos temes provinents de famoses òperes de Rossini per a crear l’atmosfera entre grandiosa i esbojarrada que la història necessita i així acompanyar el to vodevilesc que va prenent i que va esdevenint cada cop més eixelebrat.

Stallone fa, en la meva opinió, un treball digne i defensa bé el seu personatge, però la pel·lícula no va tenir una bona acollida, potser perquè els seus fans no el sabien veure en una comèdia.

Just l’any següent Stallone ho va tornar a provar amb una altra comèdia: Stop! Or My Mom Will Shoot (¡Alto! o mi madre dispara, 1992) compartint protagonisme amb l’Estelle Getty, una de les àvies de la sèrie “Las chicas de oro”. Les crítiques van ser tan ferotges que l’actor mateix va arribar a declarar que havia estat la seva pitjor pel·lícula: "Si voleu que alguna persona confessi un assassinat obligueu-li a veure aquesta pel·lícula de cap a fi”. Després d’aquesta experiència va oblidar per sempre aquest gènere.

Màxim Risc (Cliffhanger, 1993) va ser el treball que va emprendre tot just després de la incursió al món de la comèdia i en aquesta pel·lícula va tornar al gènere que tan bé li havia anat sempre: l’acció d’alt voltatge.

En aquesta història ens situem en un magnífic entorn natural, movent-nos pels cims de les Dolomites, en plens Alps italians, malgrat que en la ficció figura que són les Muntanyes Rocalloses. En un paisatge tan feréstec, Gabe Walker (Sylvester Stallone) treballa amb l’equip de rescat. Ell i els seus companys topen amb un grup de malfactors que cerquen per les muntanyes unes maletes caigudes des d’un avió, amb una fortuna en bitllets. Al capdavant d’aquest grup es troba Eric Qualen, un home fred i despietat, interpretat pel sempre convincent John Lithgow, que es passeja amb absoluta tranquil·litat per la comèdia, el drama o l’acció amb el seu do natural. Al llarg de tota la pel·lícula Walker i els seus companys d’equip Hal Tucker (Michael Rooker) i Jessie Deighan (Janine Turner) lluitaran per sobreviure.

Expliquen que els actors havien de rodar diverses escenes penjats d’un talabard de seguretat , sobre un penya-segat i que el director de la pel·lícula, Renny Harlin, va llançar-se al buit lligat d’una corda per demostrar a l’equip que era una acció totalment segura.

El resultat final va merèixer l’aprovació del gran públic que la va situar com a la pel·lícula més taquillera de l’any.

Després de l’èxit incontestable de Màxim Risc, Stallone va abocar-se en un nou projecte d’acció, ciència ficció i tocs de comèdia: Demolition Man. És la història de John Spartan (Stallone), un resolutiu policia de Califòrnia s’enfronta a un perillosíssim delinqüent, anomenat Simon Phoenix (Wesley Snipes) i en el seu enfrontament moren uns hostatges. Policia i delinqüent són condemnats a un càstig molt singular: la crio-presó, un lloc en que els presos són mantinguts en animació suspesa mentre un programa informàtic es dedica a sotmetre’ls a teràpies, amb l’objectiu de reeducar aspectes no desitjables de les seves personalitats.

Passats 36 anys, la justícia vol avaluar la possible llibertat provisional per a Simon, però aquest mata al director i aconsegueix escapar-se. En aquests anys la societat s’ha pacificat molt i la policia ha deixat de banda tot comportament hostil o violent... tot un paradís per a un psicòpata ultraviolent com en Simon. La policia de San Ángeles no veu altra solució per a detenir al criminal que despertar a John Spartan i reincorporar-lo a cos.

Com acostuma a passar tot sovint, Stallone no va ser la primera opció per al paper. S’havien remenat els noms de Jean-Claude van Damme i d’Steven Segal però van decidir finalment incorporar a Stallone per augmentar el prestigi de la cinta.

Només incorporat al projecte, Stallone va suggerir per a interpretar a Simon Phoenix, el seu gran oponent, a Jackie Chan  però aquest va refusar el paper ja que va manifestar que no volia interpretar papers de dolent. Ràpidament va aparèixer el nom de Wesley Snipes per al paper, un actor que ja s’havia consolidat en treballs de lluita i acció (Passatger 53, Boiling Point, Sol ixent, Sugar Hill...).

Amb l’objectiu de recaptar el màxim possible amb l’explotació de la pel·lícula, el seu director va realitzar una peculiar filigrana: en aquest futur idíl·lic que la història mostra, tots els restaurants s’anomenen Pizza Hut... i així es veu si mirem el film a gairebé tot el món, tret del continent americà. Des d’aquest continent ens trobem que tots els restaurants s’anomenen Taco Bell, una marca de cuina mexicana molt popular a tota Amèrica. Per aconseguir-ho només va caldre que es redoblessin alguns diàlegs i que es canviessin digitalment alguns rètols.

Tota una anècdota per una pel·lícula que va cobrir bé les seves expectatives.

A l’any 1994 Stallone havia protagonitzat a L’especialista (The Specialist), juntament amb Sharon Stone un film en el que es posava a la pell d’un assassí a sou  i protagonitzava tòrrides escenes sensuals amb la seva partner femenina  que van ser molt comentades. Casualment – o no– just un any després, circulava per Hollywood un guió de les germanes Wachowski (poc abans de que es fessin extremadament populars del seu guió de Matrix) que tractava sobre un veterà assassí a sou que havia arribat a ser el més cotitzat de la seva “professió” però que cansat d’aquell tipus de vida, volia retirar-se i deixar enrere tot allò... les coses, però, no serien tan fàcils: un jove i ambiciós assassí, sanguinari i sense escrúpols, volia guanyar la corona del millor, acabant amb l’actual rei.

Van proposar-li la direcció de la pel·lícula al veterà Richard Donner, que en principi no es va mostrar gaire entusiasmat pel projecte, però que una formidable oferta econòmica el va fer entrar en el projecte. Només acceptar el treball va demanar al jove guionista Brian Helgeland que reescrivís el guió, cercant la noblesa del personatge, amagada darrera d’una professió tan deplorable.

Un cop va tenir el guió definitiu a punt, va buscar als actors que havien de donar vida als personatges. Pel paper protagonista, l’actor que havia d’encarnar a Robert Rath, va tenir en consideració a Sean Connery, Michael Douglas i Arnold Schwarzenegger però finalment va decantar-se per Stallone. Pel seu oponent a la història, el jove i un pèl desequilibrat Miguel Bain, també va haver-hi competència: Woody Harrelson i Tom Cruise van ser seriosos candidats al paper, encara que finalment va escollir a Antonio Banderes, que fa una interpretació magnètica i memorable. Completava el triplet protagonista la hacker informàtica coneguda com Electra que va posar-se a mans de la sempre intensa i efectiva Julianne Moore.

El resultat és una entretinguda pel·lícula d’acció amb pinzellades de thriller, que conté alguns moments especialment brillants, com els dos encontres cara a cara d’Stallone i Banderas, el primer dins d’un taxi i el segon al vestíbul del banc.

Finalment –per fi!– va arribar un treball que va ser un èxit comercial, però que, al mateix temps, va ser reconegut per la crítica com una gran interpretació del seu protagonista, Sylvester Stallone. Es tracta de Cop Land, on interpreta a Freddy Heflin, el xerif d’una localitat habitada casi exclusivament per policies. La seva sordesa parcial li va impedir entrar a formar part del cos de policia, com li hauria agradat, i rep sovint el menyspreu i la condescendència dels policies que hi viuen. Entre aquests policies del barri podem reconèixer cares d’actors tan notables com Harvey Keitel, Ray Liotta, Robert De Niro, Robert Patrick...

Per a donar correctament el perfil per al seu paper, Stallone va haver d’engreixar-se vint quilos. A les entrevistes que va concedir en aquell temps va demanar excuses als seus fans en diverses ocasions per l’aspecte que mostrava, però va ser un element de gran importància per aconseguir que els crítics –tan ferotges sempre amb els seus treballs- el miressin amb uns altres ulls.

Com acostuma a passar en moltes ocasions, Stallone no va ser la primera opció per al paper. També van ser considerats John Travolta, Tom Hanks i Tom Cruise.

Es una pel·lícula que no va comptar amb un gran pressupost així que tots els actors –Stallone inclòs– van rebaixar-se considerablement el seu sou per formar part del projecte, pactant un variable segons l’èxit que tingués en taquilla.

És una de les pel·lícules que passa per ser la que conté la millor interpretació de Sylvester Stallone.