Woody Allen és un dels cineastes més reconeguts i prolífics del segle XX i XXI, amb una carrera que ha abastat més de sis dècades. Conegut per les seves pel·lícules còmico-dramàtiques plenes d’intel·ligència i amb un toc neuròtic, Allen ha dirigit, escrit i sovint protagonitzat més de cinquanta pel·lícules.

D’origen jueu, va néixer com a Allan Stewart Konigsberg el 30 de novembre de 1935, fill de Martin Konigsberg i de Nettie Konigsbergl. Malgrat néixer al districte del Bronx a Nova York es va criar a Brooklyn. Des de ben petit ja va mostrar interès per la comèdia, el cinema i la literatura. Era un noi que acostumava a estar sempre sol a l'escola, atès que era molt tímid.

Quan tenia 8 anys va néixer la seva germana Letty Oronson. Allen recorda, a les seves memòries A propòsit de no res com, abans de l’arribada de la seva germana, els seus pares li van dir: quan neixi la teva germana deixaràs de ser el centre d’atenció. Ja no hi haurà regals per a tu sinó per a ella. De ser cert aquest record, aquest va ser un moment brutal per un nen, però coneixent el sarcasme d’Allen hem de posar la frase una mica en entredit. Curiosament, Aronson ha estat la productora de les seves darreres 26 pel·lícules. Tot un gir de guió!

Als catorze anys va aprendre a tocar el clarinet i als setze ja va començar a escriure acudits per al New York Post, el primer dels quals va ser publicat el 25 de novembre de 1952. El 1953 va ser contractat per un agent publicitari per escriure acudits, i durant un any va fer uns cursos a la Universitat que no va acabar, atès que per a ell els estudis mai foren la seva prioritat. Després de treballar de guionista a la ràdio i a la televisió, va començar a ser reconegut pels gags que escrivia per a l'humorista Sid Caesar, el primer dels quals fou emès el 2 de novembre de 1958.

El 1960 va debutar com a humorista al club Blue Angel, i el 1963 ja era reconegut a tots els Estats Units gràcies a una gira. Va debutar al cinema com a guionista i actor en un paper secundari a Com va això, gateta? (1965). El 1966 va estrenar la seva primera obra de teatre, Don't Drink the Water, va dirigir la seva primera pel·lícula, la comèdia experimental What's Up, Tiger Lily? i va publicar uns primers contes a la revista The New Yorker.

A continuació va escriure, dirigir i protagonitzar tot un seguit de pel·lícules que li van servir per a donar a conèixer el seu humor irreverent a tot el món: Toma el dinero y corre (1969), Bananas (1971), Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat a preguntar (1972), El dormilega (1973) i L’última nit de Boris Grushenko (1975), però va ser amb Annie Hall (1977) que va guanyar reconeixement mundial, guanyant l'Oscar a la millor pel·lícula, millor director i millor guió, mentre que Diane Keaton va guanyar l’Oscar com a millor actriu. Aquesta pel·lícula és considerada com una de les millors comèdies romàntiques de la història del cinema. Com a anècdota, cal recordar que Allen no va voler anar a rebre els Oscar amb l'excusa que el mateix dia de la gala tenia un concert amb el seu grup de jazz. Amb aquesta pel·lícula va iniciar una nova etapa creativa.

Els temes de les seves pel·lícules solen explorar les relacions, la moral, la mort i la complexitat de la psique humana, sovint ambientades a Nova York, ciutat que ha servit de teló de fons per a moltes de les seves històries. Altres pel·lícules destacades són Manhattan (1979), Hannah i les seves germanes (1986), Delictes i faltes (1989) i Midnight in Paris (2011). Les seves pel·lícules combinen una gran destresa narrativa amb diàlegs enginyosos i profunds, i han estat molt influenciades pel cinema europeu, especialment per directors com Ingmar Bergman i Federico Fellini.

La seva obra és considerada una contribució clau al cinema contemporani per la seva capacitat per crear comèdia i drama amb profunditat emocional i intel·lectual.

Annie Hall (1977). Comèdia romàntica escrita i dirigida per Woody Allen que segueix la història d’Alvy Singer (Woody Allen), un humorista neuròtic de Nova York, i la seva complicada relació amb Annie Hall (Diane Keaton), una jove excèntrica i encantadora. A través d’una narrativa fragmentada, plena de flashbacks i escenes on Allen parla directament a la càmera, la pel·lícula explora els desafiaments de les relacions romàntiques, especialment quan es barregen la inseguretat, les diferències personals i les expectatives poc realistes.
Un dels aspectes més rellevants d’Annie Hall és la seva barreja d'humor, introspecció i crítica cultural. Allen utilitza la comèdia per abordar temes com les diferències culturals entre Nova York i Los Angeles, la psicoteràpia, la filosofia, i fins i tot la religió, tots vistos a través del prisma de les seves experiències amoroses.
Diane Keaton va guanyar l'Oscar a la millor actriu pel seu paper, i la pel·lícula també va guanyar els Oscars al millor director, millor guió original i millor pel·lícula. La seva moda única, incloent-hi l'ús de vestits de tall masculí i un estil informal, va deixar empremta i va esdevenir icònica, inspirant a tota una generació.
Annie Hall encara és considerada una obra mestra per la seva capacitat de combinar humor i profunditat emocional, oferint una visió franca, divertida i sovint melancòlica sobre les relacions.

Manhattan (1979). Pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen, que està considera una de les seves obres més aclamades. La història se centra en l'Isaac Davis, un escriptor neuròtic i desencantat de mitjana edat (Woody Allen) que viu una crisi personal i professional. Isaac treballa en un programa de televisió que odia, i el seu matrimoni anterior amb Jill (Meryl Streep), que ara viu amb una altra dona, el continua afectant. Al mateix temps, Isaac comença una relació amb Tracy (Mariel Hemingway), una estudiant de secundària molt més jove que ell, mentre es troba cada cop més atret per Mary (Diane Keaton), una intel·lectual sofisticada i complexa que surt amb el seu millor amic, Yale (Michael Murphy).
Manhattan destaca per la seva cinematografia en blanc i negre, captada per Gordon Willis, que mostra els paisatges i racons de Nova York amb una bellesa estilitzada i romàntica. La pel·lícula utilitza la ciutat com un personatge més, mostrant llocs icònics com el Pont de Queensboro en una de les escenes més memorables. La banda sonora, plena de peces de George Gershwin, especialment Rhapsody in Blue, afegeix un toc clàssic i emotiu a l'ambient de la història.
El guió explora temes com la complexitat de les relacions humanes, la moralitat, l'amor i la insatisfacció existencial, amb el toc característic d'Allen de barrejar humor irònic amb reflexions profundes.

Records (Stardust Memories,1980). Pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen, que és sovint considerada una de les seves obres més personals i ambigua. La pel·lícula té un to melancòlic i introspectiu, explorant temes com la fama, la creativitat, l'art, i les frustracions personals. És coneguda pel seu estil visual en blanc i negre, molt inspirat per la cinematografia europea, especialment la de Federico Fellini.
La història segueix Sandy Bates (Woody Allen), un director de cinema que viu una crisi existencial mentre assisteix a un festival dedicat a les seves pel·lícules. La pel·lícula barreja flashbacks, somnis i fantasies amb la seva vida real i és plena de referències als records, les relacions romàntiques del protagonista i les seves dificultats per equilibrar el seu paper com a artista amb les expectatives del seu públic. Comparteix protagonisme amb l'actriu Charlotte Rampling en el paper de Dorrie, Jessica Harper com a Daisy i Marie-Christine Barrault com a Isobel.
L'estil de la pel·lícula és clarament influenciat per 8½ de Fellini, tant pel seu format no lineal com per la seva exploració dels dilemes personals d'un director en crisi. A diferència de la majoria de les pel·lícules de Woody Allen, Stardust Memories no és una comèdia pura, sinó que combina un humor negre amb moments existencials i reflexius.
Una altra característica important d'aquesta obra és la relació del protagonista amb els seus fans: aquests sovint l'admiren, però també el critiquen per no fer pel·lícules gracioses com abans. Això sembla reflectir la pròpia percepció d'Allen sobre la seva carrera i la seva evolució com a artista.
En general, Stardust Memories és una pel·lícula que requereix una segona mirada per captar-ne tots els matisos, ja que és una obra plena de simbolisme i metàfores sobre l'art, la vida i les pressions de la fama, convertint-se en una pel·lícula de culte per a molts dels seus seguidors.

Hannah i les seves germanes (Hannah and Her Sisters, 1986). Comèdia dramàtica escrita i dirigida per Woody Allen molt valorada tant per la seva narrativa com per la seva profunditat emocional i humor intel·ligent.
La història gira al voltant de tres germanes: Hannah (Mia Farrow), Lee (Barbara Hershey) i Holly (Dianne Wiest), que viuen a Nova York. Cada una d'elles travessa situacions i conflictes que posen a prova les seves relacions familiars, amoroses i personals.
La història es desenvolupa al llarg de dos anys, centrant-se especialment en les trobades familiars durant el Dia d'Acció de Gràcies. Al llarg d'aquests períodes, veiem com els personatges experimenten canvis personals i emocionals significatius, amb els seus amors, infidelitats, ansietats i esperances. Un dels eixos principals és el personatge de Hannah, que és la germana més responsable i aparentment estable, mentre que Lee i Holly estan més perdudes en la vida.
Destaca la presència d’Elliot (Michael Caine), marit de Hannah que se sent fortament atret per Lee i Mickey (Woody Allen) que deixa al descobert la seva vena hipocondríaca.
Allen estructura la pel·lícula en diverses vinyetes que, combinades, ens donen una visió àmplia de la vida de cada personatge. Utilitza capítols amb títols i una estructura de narració que inclou salts temporals, fet que contribueix a donar-li un aire literari.
Hannah i les seves germanes va rebre diversos premis, incloent-hi tres Premis de l'Acadèmia: Michael Caine i Dianne Wiest van guanyar com a Millors Actors de Repartiment, i Allen va rebre el premi al Millor Guió Original. També va ser nominada a millor pel·lícula i millor director.

Dies de ràdio (Radio Days, 1987). Pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen plena de nostàlgia, que rendeix homenatge a l'època daurada de la ràdio als Estats Units, durant els anys trenta i quaranta, i barreja comèdia i drama amb elements autobiogràfics de la infància d'Allen.
La pel·lícula no segueix una trama convencional, sinó que està composta per una sèrie d’escenes que mostren les experiències d'una família jueva de classe treballadora a Nova York, especialment centrada en el jove Joe (que es considera un alter ego de Woody Allen). Joe, com molts altres nord-americans d'aquella època, està completament fascinat per la ràdio i les seves històries, que el porten a imaginar un món ple d'aventures i glamur.
Dies de ràdio s'endinsa en les vides dels membres d'aquesta família i d'altres personatges que es van entrellaçant amb els programes radiofònics del moment. Les històries radiofòniques són una via d'escapament de la realitat per a Joe i la seva família, i les personalitats i històries radiofòniques esdevenen part de la seva vida quotidiana.
La música és un dels elements més significatius. La banda sonora inclou cançons populars de l'època, que ajuden a crear una atmosfera immersiva i, al mateix temps, reflecteixen els sentiments dels personatges.
El repartiment inclou a dues de les muses d’Allen: Mia Farrow i Diane Keaton.

Delictes i faltes (Crimes and Misdemeanors, 1989). Pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen que combina els gèneres de la comèdia i el drama en una història complexa sobre la moralitat, la culpa i les conseqüències de les accions humanes. La pel·lícula presenta dues trames paral·leles protagonitzades per dos personatges que afronten dilemes morals molt diferents, i és considerada una de les obres més profundes i filosòfiques del director.
La pel·lícula segueix dues històries principals. D'una banda, hi ha Judah Rosenthal (Martin Landau), un oftalmòleg de prestigi que s'enfronta a un greu conflicte moral quan la seva amant, Dolores (Anjelica Huston), amenaça de revelar la seva aventura a la seva esposa. Per evitar-ho, Judah es planteja prendre mesures extremes i perilloses. Aquest personatge reflexiona sobre la moralitat i la religió, en un viatge que el porta a qüestionar el bé i el mal.
L'altra història segueix Cliff Stern (Woody Allen), un director de documentals fracassat que està enamorat de Halley (Mia Farrow), una productora de televisió. A mesura que Cliff intenta guanyar-se l’amor de Halley, també es veu obligat a enfrontar-se a les seves pròpies inseguretats i a la corrupció que percep en el món de la televisió. Aquest personatge ens mostra una perspectiva més còmica, però amb un rerefons melancòlic.
La pel·lícula va obtenir diverses nominacions als Oscars, incloent-hi millor director i millor guió original. La combinació de drama existencial i humor intel·ligent ha fet que aquesta pel·lícula es mantingui com una obra rellevant i influent en la filmografia d'Allen.

Misteriós assassinat a Manhattan (Manhattan Murder Mystery, 1993). Pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen que barreja comèdia i suspens amb un toc de novel·la negra clàssica que ens torna a portar a Nova York, aquesta vegada amb una trama que gira al voltant d’una parella que, de sobte, es veu embolicada en la resolució d’un possible assassinat.
Woody Allen i Diane Keaton interpreten en Larry i la Carol Lipton, una parella que viu una vida quotidiana i acomodada fins que Carol comença a sospitar que el seu veí ha assassinat la seva esposa. Amb l’ajut del seu amic Ted (Alan Alda) i la novel·lista Marcia (Anjelica Huston), la Carol es decideix a investigar aquest misteri, mentre en Larry, més escèptic, es veu arrossegat a una situació que mai hauria imaginat.
Aquesta pel·lícula és una barreja perfecta entre el talent humorístic d’Allen i una narrativa de suspens, plena de girs inesperats i escenes que recorden el millor del cinema d’Alfred Hitchcock. El resultat és una experiència lleugera i plena d’encant que manté el públic enganxat fins al final.

Tothom diu I love you (Everyone Says I Love You, 1996). Comèdia romàntica musical escrita i dirigida per Woody Allen, ambientada a Nova York, París i Venècia que és coneguda per ser una de les poques pel·lícules musicals de la carrera d'Allen. Tot i no ser un director especialment conegut per musicals, Allen va voler explorar aquest gènere amb un enfocament espontani, en què els actors van cantar ells mateixos, sense doblatge professional, donant un toc natural i realista a les interpretacions.
La trama segueix una família novaiorquesa adinerada amb membres que viuen embolicats en relacions amoroses complicades i situacions còmiques. Els protagonistes inclouen DJ (Natasha Lyonne), una jove que actua com a narradora, i els seus pares, Steffi (Goldie Hawn) i Bob (Alan Alda). També hi ha Joe (Woody Allen), l'exmarit de Steffi, que intenta refer la seva vida amorosa després d'una sèrie de desventures.
Un dels punts centrals de la història és com els personatges intenten trobar l'amor, però sovint topen amb malentesos i embolics romàntics. Això es complica quan Joe comença a perseguir Von (Julia Roberts), amb qui desenvolupa una relació peculiar gràcies a la manipulació de DJ.
Un dels aspectes més característics de Tothom diu I love you és l'ús d'escenes musicals on els personatges expressen les seves emocions a través de cançons clàssiques, com I'm Through with Love i My Baby Just Cares for Me. Woody Allen no va voler que els actors fossin doblats, així que tots ells, incloent-hi Julia Roberts, Edward Norton i Drew Barrymore, van haver de cantar ells mateixos. Això afegeix un toc autèntic a les escenes musicals, donant un sentit de proximitat i realisme. Cal remarcar també la participació d'una joveníssima Natalie Portman i de Tim Roth.
En resum, Tothom diu I love you és una pel·lícula inusual que combina comèdia romàntica i musical amb una òptica intel·lectual i sentimental pròpia de Woody Allen. Tot i no ser una de les seves pel·lícules més aclamades, és recordada pel seu enfocament original i les interpretacions singulars dels actors.

Desmuntant Harry (Deconstructing Harry, 1997) Comèdia escrita i dirigida per Woody Allen. La pel·lícula explora les contradiccions d'un escriptor novaiorquès anomenat Harry Block (interpretat per Allen) que, tot i la seva fama i èxit literari, té una vida personal plena de problemes. La història es construeix a través de les seves complexitats emocionals, incloses les seves múltiples relacions fallides, conflictes amb amics i família i les seves dificultats per equilibrar la seva vida real amb el seu art.
A Desmuntant Harry, Harry Block es caracteritza per ser un home egocèntric, cínic i moralment ambigu, que sovint utilitza les seves experiències personals com a inspiració pels seus llibres. Això genera tensions amb els qui l’envolten, ja que els seus personatges són basats en persones reals de la seva vida, fet que els fa sentir exposats i traïts. Aquest conflicte és un tema central de la pel·lícula, que explora la fina línia entre la realitat i la ficció i com els artistes sovint poden creuar-la per fer la seva obra.
Narrativament, la pel·lícula destaca per una estructura poc convencional, amb salts en el temps i la barreja entre realitat i fantasia. A través d'un viatge literal i metafòric per recollir un premi a la seva universitat, la trama es va trenant amb escenes imaginades, en les quals els personatges dels llibres de Harry cobren vida o li apareixen en forma de visions.
És una pel·lícula rica en cameos, amb aparicions d’actors o actrius com Tobey Maguire, Robin Williams, Kirstie Alley, Mariel Hemingway, Demi Moore, Stanley Tucci, Elisabeth Shue, Jennifer Garner i Billy Crystal entre d’altres. 

La maledicció de l’escorpí de jade (The Curse of the Jade Scorpion, 2001). Comèdia escrita i dirigida per Woody Allen, ambientada als anys 40, que combina misteri i hipnosi amb un estil d'humor retro i una atmosfera de cinema negre. La història gira entorn de C.W. Briggs (Woody Allen), un investigador d'assegurances de Nova York reconegut per la seva gran intuïció i habilitat per resoldre casos. Tot i així, els seus mètodes antics xoquen amb els de Betty Ann Fitzgerald (Helen Hunt), una jove executiva eficient i pragmàtica contractada per modernitzar l'empresa.
En una festa d'empresa, un hipnotitzador utilitza un escorpí de jade per hipnotitzar-los a tots dos, fent-los vulnerables a suggeriments posthipnòtics. Més endavant, l'hipnotitzador els manipula per cometre robatoris d'obres d'art i joies sense que se n'adonin. Això porta a una sèrie de situacions còmiques on els dos protagonistes, que es tenen antipatia mútua, es veuen obligats a treballar junts per descobrir el lladre (que en realitat són ells mateixos) i salvar les seves carreres.
La pel·lícula és una comèdia lleugera amb elements de cinema negre, amb diàlegs àgils i un sentit de l'humor marcat pel contrast entre els caràcters dels dos protagonistes. Tot i que La maledicció de l'escorpí de jade no és considerada una de les obres mestres de Woody Allen, manté l’estil característic del director amb una ambientació elegant, humor intel·ligent i un toc de nostàlgia pel Hollywood clàssic.