X-Men, la trilogia

 

Els X-Men van néixer a l’Univers Marvel en forma de còmic, el setembre de 1963, de la mà d’Stan Lee i Jack Kirby. A l’Estat Espanyol aquests còmics van arribar amb el nom de Patrulla X. Inicialment no va ser el grup de superherois que va tenir més èxit, però amb el pas del temps la seva profunda història i les trames subjacents, que van anar apareixent, van convertir aquest grup de personatges en una autèntica referència i van ser (i són) objecte de culte.

La història ens mostra com el món sencer viu l’aparició de mutants, homes i dones que –de manera fortuïta– desenvolupen les habilitats més diverses, tan físiques com psíquiques i místiques. La societat reacciona davant d’ells de manera negativa: tem allò que no entén i desconfia de les diferencies. La gent els assenyala i demana als seus governants que prenguin mesures contra aquelles aberracions.

Entre els mutants apareixen ràpidament diferents maneres d’afrontar les seves realitats. Per una banda, el professor Charles Xavier, un poderós telèpata al que un traumatisme va deixar paralític, ha creat una escola on recull a tots els mutants que volen acollir-s’hi i en la que els ofereix educació per a les seves ments i un espai on exercitar les seves facultats, en un entorn de respecte i d’harmonia. Xavier creu que la societat acabarà veient que no representen cap amenaça i acabarà acceptant-los.

Per altra banda, un vell amic de Charles Xavier, l’Erik Lehnsherr, va descobrir fa molts anys, en els camps de concentració nazis, que tenia un gran poder que, degudament educat acabaria resultant formidable: el domini dels camps magnètics. Un cop convertit en un adult i transformat en Magneto mostra un gran ressentiment cap a tota la humanitat que l'ha perseguit, l’ha atacat i ha intentat acabar amb ell sense uns motius justificats. Ara entén que es tracta d’una guerra entre els humans “normals” i ells, els mutants, de la qual només pot sortir un guanyador. Aquesta via l’allunya dels postulats d’en Xavier i el posa en un bàndol oposat.

I encara un tercer grup va per lliure. Són llops solitaris que fugen d’una societat on mai s’han sentit acceptats i on mai han trobat el seu lloc.

No cal dir que aquesta història qüestiona a fons la nostra societat i ens recorda totes aquelles actituds racistes, homòfobes, xenòfobes... que, malauradament, es troben tan presents en el nostre món.

 

X-MEN (2000). El projecte per a la realització d’aquesta primera pel·lícula sobre els X-Men amb actors i actrius de carn i ossos va estar dirigida per Bryan Singer, un jove director en el primer tram de la seva carrera que, com ell mateix va confessar, no s’havia interessat mai pel món del còmic. La línia de còmics sobre els X-Men era llarguíssima i cada personatge havia estat interpretat i reinterpretat en una grapat d’ocasions, per tant Singer va haver de decidir en quina de les estètiques s’inspirava per a la seva pel·lícula.

I naturalment el càsting va ser importantíssim... Els personatges principals van tenir ràpidament amo: el Professor Xavier va estar a càrrec de l’actor Patrick Stewart, tot un expert en ciència ficció, un actor que tenia en el seu currículum la notable tasca de governar la nau Enterprise (Star Trek), encarnant a Jean-Luc Picard i Magneto va estar interpretat per Ian McKellen, just un any abans de donar vida al mític Gandalf de El senyor dels Anells.

Una decisió que no va resultar tan fàcil va ser escollir a l’actor idoni per donar vida a Ciclop (Cyclops). Inicialment havia de ser Jim Caviezel la persona que es poses a la pell d’aquest important membre dels X-Men, però un problema d’agenda (havia d’iniciar el rodatge de Frequency) va impossibilitar la seva participació. Després van sonar els noms d’Edward Burns, Ben Affleck, Thomas Jane, Matt Damon i Ethan Hawke, però finalment va ser James Marsden l’encarregat d’interpretar-lo.

 

 

Tempesta (Storm) també va tenir diverses candidates al paper, entre les que destaquen els noms d’Angela Bassett i de Janet Jackson, però finalment una esplèndida Halle Berry va brodar el paper.

Un altre paper femení, el de Rogue (Pícara) va estar molt concorregut en els càstings, sonant els noms de Natalie Portman (que va rebutjar-lo), Sarah Michelle Gellar, Kirsten Dunst i Christina Ricci. Finalment l’actriu Anna Paquin va ser la responsable de donar-li vida.

Sense cap mena de dubte, la tria més dura va ser la selecció de l’actor que havia de donar vida a Wolverine (Lovezno). Inicialment van passar pel càsting actors de la talla de Keanu Reeves, Gary Sinise o Russell Crowe. Semblava que la tria es podria decantar per Dougray Scott, però novament una qüestió d’agenda van impedir-ho (ja tenia signada la seva participació a Mission Impossible II). Llavors, amb el temps tirant-se literalment a sobre van ser considerats per al paper Aaron Eckhart, Jean-Claude Van Damme, Viggo Mortensen, Edward Norton i fins i tot Mel Gibson. Com és ben sabut, el paper va ser per Hugh Jackman.

 

 

En el repartiment també trobem altres personatges notables com la Jean Grey, interpretada per Famke Janssen, Mystique a qui va donar vida Rebecca Romijn sota una bona capa de maquillatge o Toad (Gripau) encarnat per Ray Park.

Una mostra del bon humor que va regnar al llarg del rodatge el podem veure en una divertida broma al plató.
 

 

X-MEN 2 (2003). Avalada per l’èxit comercial de la primera pel·lícula, la continuació no es va fer esperar gaire. Va inspirar-se en el clàssic còmic X-Men: God Loves, Man Kills i va significar l’aparició de nous personatges, que es van sumar als apareguts a la primera pel·lícula. Potser el més destacat de tots va ser Kurt Wagner, més conegut com a Nigthcrawler (Rondador Nocturno), un entranyable i poderós mutant, idealista, amb una profunda fe i un cor generós que té l’extraordinària facultat de tele-transportar-se i una velocitat de moviments excepcional. A la pel·lícula està interpretat per Alan Cumming. Per fer-nos una idea de la complexitat de la transformació física que li significava a Cumming donar vida al personatge, només cal recordar que per a preparar-se per a l’escena en que apareix amb el tors nu va requerir de 10 llargues hores de maquillatge.

Un altre mutant destacat, en aquest cas al costat de Magneto, és la Yuriko Oyama (Kelly Hu), molt present al llarg de tota la pel·lícula però que en prou feines té una única línia de diàleg.

 


Hugh Jackman va anar guanyant més i més protagonisme, com a Wolverine, per sobre de la resta dels X-Men i les seves escenes de lluita van ser cada cop més elaborades i intenses. Una gran mostra d’això és la lluita entre ell i Yuriko, en el moment àlgid de la història: la seva filmació va durar tres setmanes! Naturalment, això va fer que Jackman es preparés a consciència per al rodatge: va disposar d’un entrenador personal, el mateix que s’havia ocupat de la preparació d’Angelina Jolie per al seu paper de Lara Croft  a Tom Raider.

X-Men 2 també va estar dirigida per Bryan Singer.

La segona pel·lícula tanca amb la mateixa frase que va servir d'obertura a la primera:

 “La mutació és la clau de la nostra evolució. Ens ha permès passar d’organismes unicel·lulars a espècie dominant al planeta. El procés és lent i normalment dura milers d’anys. Però cada determinats centenars de mil·lennis la evolució dona un gran salt...”

 

X-MEN: LA DECISIÓ FINAL (2006). Amb aquesta pel·lícula Marvel va tancar la trilogia dels X-Men, malgrat que després va venir la trilogia precuela i l’especial sobre els orígens de Wolverine. Novament van acudir a Bryan Singer per a dirigir-la però aquest estava ocupat treballant en una altra adaptació d’un superheroi, aquest cop de DC: Superman Returns, així que va haver de declinar la invitació. En el seu lloc, va agafar les regnes del projecte Brett Ratner.

La realització d’aquesta obra implica una gran complexitat ja que finalment té lloc el que era inevitable: l’enfrontament dels mutants que estan al costat de Magneto amb els X-Men del Professor Xavier en una batalla final on es posa en joc el destí sencer de la humanitat. Més superherois, més efectes, més espectacularitat...

Per aquesta pel·lícula, John Bruno, que era el supervisor d’efectes especials, va utilitzar el software LOLA, que tenia com a objectiu aconseguir el rejoveniment digital. Això va possibilitar que poguéssim veure en una escena a Xavier i a Magneto vint anys més joves.

La història no està basada en cap còmic en concret. Més aviat és un compendi de fets i de mutants de diferents èpoques, apareguts al llarg de totes les dècades i dels diversos fils argumentals que s’havien anat succeint.

Anteriorment, Marvel ja ens havia acostumat a buscar l’aparició fugaç i inesperada d’Stan Lee en el lloc més insòlit de la pel·lícula, però amb aquesta pel·lícula vàrem descobrir i ens vàrem haver d’acostumar a una altra cosa: no marxar del cinema fins al final dels crèdits, si no ens volíem perdre una reveladora escena final. Va ser una gran manera de mantenir-nos lligats al seient del cinema fins que la pantalla s’apaga.

 

 

Aquesta trilogia va obrir una nova generació de treballs sobre els personatges Marvel. Abans s’havien realitat o bé senzilles adaptacions per a televisió o bé pel·lícules de baix pressupost. Després de les males adaptacions que s’havien produint fins aleshores, Marvel va ser molt prudent abans d’autoritzar nous treballs fins el present projecte, que els va semblar que podia reunir les condicions necessàries per aconseguir un resultat digne... i així va ser. Animats pel gran èxit de la primera pel·lícula d’X-Men, ràpidament van anar apareixent adaptacions d’altres superherois: Spider-Man el 2002, Daredevil i Hulk el 2003, The Punisher i Spider-Man 2 el 2004, Elektra i Els 4 fantàstics el 2005...

Per tot això, no és gaire temerari afirmar que amb aquesta trilogia va néixer una nova manera d’adaptar els superherois Marvel a la gran pantalla!

Més informació sobre X-Men