Dirty dancing (1987)

Dirty Dancing és una d’aquelles pel•lícules que, sense ser una obra abocada irremissiblement a l’èxit, tenen una resposta sorprenent del públic i passa a convertir-se en una icona del seu gènere. I al darrera de Dirty Dancing, a més, hi ha tota una història –curiosa en alguns casos i tortuosa en d’altres- que sense saber ben bé perquè li acaba donant el seu especial caràcter.
 
La guionista i productora de la cinta és Eleanor Bergstein que, com molts autors i autores, va basar la seva narració en els records novel•lats de la seva adolescència. A l’igual que la Baby protagonista de la història, Eleanor també va créixer a Brooklyn, tenia un pare metge, la seva germana es deia Frances (que era el nom real de la Baby de ficció) i estiuejava a la mateixa zona que podem veure a la pel•lícula. Sabem també –per declaracions de la pròpia autora- que el paper interpretat pel Patrick Swayze estava inspirat en Michael Terrace que era un ballarí que havia conegut al seu mateix barri. D’aquella època rau el seu gust pels balls calents que tan bé queden retrats a la pel•lícula. Generalment les històries basades en les pròpies vivències del seu autor o autora traspuen autenticitat i Dirty Dancing no és una de les excepcions. Tots els personatges deuen la seva credibilitat al record dels personatge que els va inspirar.

ELS ACTORS. Un dels primers papers en ser adjudicats va ser el de Baby, la indiscutible protagonista de la història. L’actriu escollida va ser Jennifer Grey. Era filla de Joel Grey, l’actor i ballarí que va ser oscaritzat per la seva intervenció a Cabaret i portava el ball a la sang. Havia estudiat ball des de petita i era una de les seves grans facultats que encara no havia pogut aportar a la gran pantalla. El seu aspecte molt juvenil la va portar a poder interpretar a Baby, un personatge que tenia 16 anys mentre ella ja havia acomplert els 26 quan va protagonitzar la pel•lícula. A causa de la joventut del personatge protagonista la casa Clearasil va estar considerant el fet d’esponsoritzar la pel•lícula amb els seus productes d’acne juvenil però finalment no es va arribar a materialitzar: volien que desaparegués de la història tota referència a l’avortament i la guionista es va negar en rodó. 

Patrick Swayze no va ser la primera alternativa per a coprotagonitzar el film. Johnny, el personatge que havia d’interpretar havia de ser italià i tenir, per tant, un aspecte més mediterrani i una pell ben bruna. Es va pensar en primera instància en l’actor Billy Zane per al paper però en el càsting, fent l’escena del ball, no es va produir la química que s’esperava i el van descartar. Contràriament Swayze va convèncer immediatament tan per les seves treballades facultats com a ballarí –anava per a ballarí professional fins que una lesió el va apartar d’aquest món- com per la màgia que creaven els dos actors quan estaven junts. No els va importar tampoc que l’actor estès també deu anys per sobre de la seva teòrica edat: havia de ser un personatge de 24 anys i ell ja en tenia 34. 

EL RODATGE. La suposada química entre l’actor i l’actriu, que tan bé va quedar palesa a les proves de càsting, va ser tot un miratge provocat per la professionalitat de tots dos com a intèrprets, però a l’iniciar-se el rodatge va posar-se en evidència que no es tragaven! Havien treballat plegats a Red Down (Amanecer rojo) i s’havien passat els dies discutint contínuament. Eren personalitats en constant fricció. I en el rodatge de Dirty Dancing no va ser diferent. No van trigar gaire a demostrar les seves diferències. El director, Emile Ardolino, sovint demanava als seus actors que improvisessin davant les càmeres i ho filmava tot per a extreure’n després allò que més li agradava. Aquest va ser el cas d’una de les escenes més recordades de la pel•lícula, en la que els dos protagonistes estan assajant un ball i ell, en un gest sensual, ha de deixar lliscar la seva ma pel costat d’ella i aquesta no pot aguantar les pessigolles i riu obertament. L’escena no estava en el guió. Grey reia autènticament i Swayze pagava sobradament amb la cara que posava. En aquesta simple seqüència que el director va voler mantenir es pot veure l’essència mateixa del que va ser la relació entre tots dos al llarg del rodatge.
 

La pel•lícula va rodar-se amb un pressupost de només 4 milions d’euros. Això va motivar que s’establís un temps molt limitat de producció: dues setmanes d’assajos  i 44 dies de rodatge. A la pressió pel que feia a timmings es va afegir el clima: estaven a finals d’estiu i el clima es començava a trastocar. Podien passar de dies tempestuosos a calors intenses que podien superar els 41 graus als exteriors i que, davant dels focus, podien arribar fàcilment a 49 graus. Tot un repte per a la resistència física dels actors: van arribar a perdre el coneixement 10 persones en un mateix dia de sol tòrrid. 

Van ser molts els entrebancs que el projecte va haver de superar i finalment van arribar les primeres projeccions de prova. El resultat va ser desastrós! Es diu que van arribar a considerar en ferm d’estrenar-la directament en vídeo. Comenten que Aaron Russo, un dels productors, va dir mig en broma: “Cremem els negatius i cobrem l’assegurança”.

Sortosament no ho van fer. Una pel•lícula musical romàntica, protagonitzada per actors i actrius molt poc coneguts i que va gastar-se 4 milions justets d’euros va aconseguir una taquilla inesperada de 136 milions! I això només va ser el començament. La seva banda sonora, que va significar l’inici del ressorgiment de la música dels anys ’60, va ser una de les més venudes al món, conservant-se al llarg de divuit setmanes com a número 1 de Billboard 200 i va ser disc de platí 11 vegades per haver venut més de 40 milions de còpies. Aquest èxit tan aclaparador el podem relacionar directament amb cançons com She's Like The Wind, escrita i dirigida pel propi Patrick SwayzeHungry Eyes, interpretada per Eric Carmen, i (I’ve Had) The Time of My Life, compost per Franke Previte i interpretada a duo per Bill Medley i Jennifer Warnes, que va guanyar l'Oscar a la millor cançó.

Dirty Dancing va saber, meteòricament, guanyar-se un lloc privilegiat a la història dels musicals i aconseguir un espai en el cor d’una munió de fans incondicionals que reveuran l’obra una i una altra vegada, deixant-se emportar per la seva màgia i la seva música i és que l’èxit, de vegades, truca inesperadament a qualsevol porta.

I mentre tant a l’hotel Mountain Lake de Virgínia, en el lloc on es va rodar la pel•lícula, 26 anys després de la seva estrena, encara es continuen oferint als hostes caps de setmana temàtics estil Dirty Dancing... perquè no tothom ha deixat que naixés un mite sota el sostre de casa seva!