Qui té por de Virginia Woolf? (1966)

Als anys ’60 autors com Tennessee Williams i Arthur Miller estaven disseccionant la societat americana, hipòcrita i falsa, que cobria sota un mantell d’aparences tot allò que no li agradava. El somni americà havia mort i s’alçaven multitud de veus contra els valors conservadors cada cop més presents...
I al 1962,el dramaturg nord-americà Edward Albee presentà la seva obra Qui té por de Virginia Woolf? (Who's Afraid of Virginia Woolf?) una obra de teatre, en tres actes, que retratava la decadència d’una societat a través d’una madura parella que fuig del seu fosc dia a dia amb cruels i vulgars jocs que els irriten, que els fereixen... però també que els fan sentir-se vius i els estimulen mentalment.
 
L’obra de teatre va rebre el premi de la crítica a Nova York, el premi Tony al millor drama i el comitè encarregat d’atorgar els premis Pulitzer la va escollir com a millor obra dramàtica de l’any, però finalment no va rebre aquest premi. La Universitat de Columbia, encarregada de supervisar-ne la tria, la va descartar. El motiu: el seu llenguatge obscè i descarnat, la cruesa explícita de les seves al•lusions sexuals, per la morbosa delectació en temes escabrosos, així com per la manca d’unanimitat de públic i crítica... 
 
Però una bona part del públic va estar a costat seu i la van convertir en un èxit teatral. 
 
No gaire més tard, a l’any 1966, va engegar-se la versió cinematogràfica. Van posar la producció en mans d’Ernest Lehman, que curiosament venia d’escriure el guió de l’ensucrada i musical Somriures i llàgrimes. Ell va ser també el responsable del guió cinematogràfic de la pel•lícula que ens ocupa. L’autor, Albee, va ironitzar en una ocasió sobre el fet que el guionista guanyés 250.000 dòlars per introduir solament dues frases que no estaven al llibre: una on els protagonistes proposaven anar a un bar i una altra on proposaven tornar a casa. Ironies a banda, Lehman va treure més que posar. Els seus retalls van anar encaminats a fer més entenedors els diàlegs, reduint el nivell d’ambigüitat dels personatges i de les situacions i fent una cosa molt important: va transformar les 3 hores d’obra teatral en les poc més de 2 hores al cine. També va ser el responsable que la pel•lícula es filmés en un esplèndid blanc i negre.
 
 

Els personatges protagonistes van ser Elizabeth Taylor i Richard Burton, que en aquella època eren també parella a la vida real. Elizabeth Taylor, que tenia en aquells moments només 33 anys, va engreixar-se uns 15 quilos i va adoptar els gestos més vulgars per posar-se a la pell de Martha, una turmentada dona de mitjana edat que representa un dels papers femenins més complexos de la història del cinema. El resultat final és magnífic i constitueix un dels papers més brillants de la seva carrera. 
 
Al seu costat, Richard Burton esmicola a George -el fosc professor d’universitat i marit de Martha- de manera esplèndida. Els seus canvis de ritme, els jocs constants que va proposant, la intensitat dels seus sentiments... fan de George un personatge memorable. 
 
De la mà de la parella protagonista anirem descobrint les regles d’un joc a dos del qual la resta del món és un pur espectador. 
 
La direcció de la pel•lícula va posar-se en mans d’un jove director, Mike Nichols, que en aquells moments encara no havia dirigit cap film. La seva estrena com a director no podia ser més impressionant: va aportar una gran direcció d’actors, un magnífic treball de fotografia i so i una esplèndida adaptació de l’obra del teatre al cinema, aconseguint que la càmera no s’acomodi en cap moment en un mateix pla: actors i plans canvien de posició constantment aconseguint mantenir l’interès visual i la força narrativa. El següent treball de Nichols, El graduat, va servir per a confirmar-lo com a un personal director.
 
La pel•lícula és l'única que ha estat nominada als Oscar en cadascuna de les categories en la que podia nominar-se: pel•lícula, actor principal, actriu principal, actor de repartiment, actriu de repartiment, director, guió, direcció artística-decoració, cinematografia, so, disseny de vestuaris, música i muntatge. 13 candidatures en total. De fet, amb l'excepció de Sleuth (La huella, 1972), té també l’excepcional honor de que tot el repartiment acreditat a la pel•lícula va ser nominat a un Oscar.
 
Finalment va guanyar els Oscar a les dues interpretacions femenines a càrrec d’Elizabeth Taylor (millor actriu) i Sandy Dennis (millor actriu de repartiment), a la millor fotografia en blanc i negre (va ser la darrera pel•lícula en guanyar aquest premi, abans que aquesta categoria fos eliminada) així com també el de millor direcció d’art i de millor disseny de vestuari, tots dos també en la modalitat de blanc i negre.
 
Qui té por de Virginia Woolf? és una pel•lícula que no et deixa indiferent. Juga amb tu, t’empeny fora de la zona de confort i dels convencionalismes socials i et mostra l’interior, cru i descarnat de la naturalesa humana. Sentiments a carn viva per un relat que, malgrat els anys, no ha perdut gens de vigència.