El Guaitador, blog de cinema

El 22 de juny de 1949, va néixer a Summit (Nova Jersey) Mary Louise Streep, l’actriu nord-americana que s’ha prodigat al teatre, al cinema i a la televisió, i que és mundialment coneguda com a Meryl Streep. Va créixer a Bernardsville i va assistir a la Bernards High School.

Donant un salt a la seva biografia i situant-nos a l’any 1971 la trobem graduada en Art Dramàtic al Vassar College, després d’haver tingut com a instructora a Jean Arthur. Posteriorment va graduar-se en Belles Arts a l’Escola de Drama de la Universitat de Yale. En aquesta universitat va tenir oportunitat d’interpretar una gran diversitat de papers, des de drames a comèdies. Tot això va estar complementat per classes de cant, d’òpera concretament, que va rebre a l’adolescència, ja que posseïa una veu especialment ben dotada. Poc s’imaginava llavors que aquest aprenentatge li acabaria sent de gran utilitat a la seva carrera d’actriu, en obres com Mamma Mia!

Quan va realitzar aquests estudis, tenia molts dubtes de per on encarrilar la seva projecció artística, però tot va canviar a l’any 1976, quan va veure la pel·lícula Taxi Driver. L’actuació de Robert de Niro en aquesta obra la va fascinar tant que va tenir clar que ella volia dedicar-se a la interpretació. L’admiració per de Niro l’ha mantinguda al llarg de tota la vida, ampliada per una forta amistat nascuda entre tots dos.

Va ser a l’any 1976 quan es va presentar a una audició per a la pel·lícula King Kong i Meryl recorda molt clarament l’experiència: em van dir que era massa lletja pel paper. Va ser un moment transcendental per a mi. Aquella malintencionada opinió podia haver trencat els meus somnis de convertir-me en actriu o forçar-me a recomposar-me i a creure en mi mateixa. Vaig prendre aire i em vaig dir: “sento que pensis que sóc massa lletja per a la teva pel·lícula, però la teva és només una opinió entre milers. Avui tinc 18 nominacions als Oscar. A l’actualitat (2023) ja en té 21 nominacions i ha aconseguit l’estatueta en 3 ocasions.

La seva primera pel·lícula va ser Julia (1977) on comparteix pantalla amb Jane Fonda i Vanessa Redgrave. Des de l’inici de la seva carrera professional va compartir les seves intervencions al cine amb la televisió i el teatre, així que a l’any 1978 la podem veure a la mini sèrie televisiva Holocausto.

Després d’una curta convivència amb l’actor John Cazale, que va morir prematurament a causa d’un càncer de pulmó, va casar-se, a l’any 1978, amb l’escultor Donald Gummer, amb qui encara està casada i ha tingut amb ell quatre fills: Henry Golfe (1979), Mamie (1983), Grace (1986) i Louisa Jacobson (1991)

Aquell mateix 1978 va participar, com actriu de repartiment, a la memorable The Deer Hunter (El cazador), el film de Michael Cimino, amb Robert de Niro i Christopher Walken. Aquest treball li va valdre la seva primera nominació a l’Oscar a Millor Actriu de Repartiment i la va posar sota els focus de tota la indústria cinematogràfica.

Ràpidament van arribar projectes tan variats com notables: Manhattan (1979) de Woody Allen, Kramer contra Kramer (1979) de Robert Benton... la carrera de Meryl Streep estava disparada.

Al llarg de la seva dilatada carrera, a banda de pel seu gran talent interpretatiu, Meryl ha destacat sempre per la seva singular habilitat imitant els accents més variats: l’anglès britànic a La mujer del teniente francés (1981), Plenty (1985) i La dama de hierro (2011), el danès a Memorias de África (1985), l’italià a El último show (2006), l’irlandès a Ironweed (1987), el polonès i alemany a La decisión de Sophie (1982) o el peculiar accent del Bronx a La duda (2008). Malgrat que en diverses ocasions li han destacat aquesta habilitat i li han preguntat si els accents l’ajudaven a entrar en els seus personatges, ella va respondre en una ocasió: sempre em sorprenc per aquesta pregunta. Com vaig a fer un paper i a parlar com jo?

Finalment, deixa darrera seu un palmarès ple de reconeixements i de grans èxits, reconeguts per les 21 nominacions a l’Oscar (3 estatuetes aconseguides), les 27 candidatures al Globus d’Or (8 com a guanyadora), 14 nominacions al Premi Bafta (2 vegades guanyadora), 13 nominacions als premis del Sindicat d’Actors (guanyadora en 2 ocasions), 3 nominacions als premis Satellite dels quals en va guanyar 2, a banda de 3 nominacions als televisius premis Emmy dels quals en va obtenir 2, l’obtenció del premi Donostia, el premi Marco Aurelio del Festival de Cine de Roma i el premi a la interpretació femenina al Festival Internacional de Cine de Cannes.

.

Kramer contra Kramer (1979). Quan li van oferir el paper femení protagonista al melodrama Kramer contra Kramer, que relata l’enfrontament judicial de Ted Kramer (Dustin Hoffman) i la seva dona Joanna (Meryl Streep) per la custòdia del seu fill, la Meryl va dubtar sobre si acceptar el paper o no: el guió no l’acabava de convèncer, el personatge de la Joanna estava mal definit, ja que –segons la seva visió– no reflectia de cap manera la realitat de les dones que s’enfronten a batalles legals per aconseguir la custòdia dels fills. Tant el productor Stan Jaffee, com el director de la pel·lícula, Robert Benton, i el propi Hoffman van estar d’acord amb les apreciacions de la Meryl i van acceptar de reescriure el personatge de la Joanna. No solament això, sinó que li van permetre a l’actriu escriure dos dels seus diàlegs més importants de la pel·lícula. L'obra va ser molt ben rebuda per la crítica i com a resultat, a l’edició dels premis Oscar de 1979, aquest treball va estar nominat en 9 categories i va guanyar-ne 5 d’elles: a la millor pel·lícula, al millor director, al millor actor per Dustin Hoffman, al millor guió adaptat i a la millor actriu de repartiment per a Meryl Streep.

Memorias de África (Out of Africa, 1985). Una obra mestra dirigida per Sydney Pollack, que retrata de manera esplèndida l’Àfrica, marc omnipresent de la història d’amor entre la Karen Blixen (Meryl Streep), propietària d’una plantació de cafè a Kènia, i Dennys Finch-Hatton (Robert Redford), un romàntic aventurer. Una bella història amb fantàstiques interpretacions, una magnífica fotografia i una memorable banda sonora de John Barry que ens acompanya al llarg de tota la pel·lícula. Va arrasar en els Oscar amb 11 nominacions i 7 estatuetes: a la millor pel·lícula, al millor director, al millor guió adaptat, a la millor banda sonora, a la millor fotografia, a la millor direcció d’art i a la millor edició de so. Meryl va estar nominada a millor actriu principal però, en aquesta ocasió, no va aconseguir el premi.

ESCOLTAR LA BANDA SONORA

Los puentes de Madison (The Bridges of Madison County, 1995). Narra una delicada història d’amor dirigida i protagonitzada per Clint Eastwood sobre una novel·la de Robert James Waller. La història d’aquesta novel·la és curiosa ja que Waller la va escriure en 11 dies i el seu destí era, únicament, per repartir entre la família i els amics propers, però aquests, al llegir-la, li van insistir en enviar el manuscrit a diversos agents literaris. La novel·la es va imprimir i ràpidament va convertir-se en un best-seller.
A l'obra, situada a l'Iowa de 1965, una mestressa de casa provinent d’Itàlia, la Francesca (Meryl Streep), en uns moments en que el seu espòs i els seus fills es troben de viatge a la Fira de l’estat d’Illinois, coneix a Robert Kincaid (Clint Eastwood), un fotògraf que ha vingut a fer un reportatge fotogràfic sobre els ponts del comtat de Madison i entre ells neix una flama molt especial. Entre les actrius candidates per a interpretar a Francesca hi trobem Isabella Rossellini, Catherine Deneuve, Cher, Jessica Lange, Anjelica Huston, Susan Sarandon o Mary McDonnell.  Va ser la pròpia mare de Clint Eastwood, qui li va suggerir la Meryl Streep. Però no sempre el timó del projecte havia estat en mans d'Eastwood. En els balls de noms que es produeixen tot sovint en els trams inicials d’una pel·lícula, també hem de comptar, en aquesta ocasió, amb els del director. Steven Spielberg havia comprat els drets de la novel·la per fer-ne ell mateix la versió cinematogràfica, però va desistir de fer-ho i va pensar en cedir la direcció a Sydney Pollack o Bruce Beresford, però finalment va recaure en Eastwood, que ja havia estat escollit per a protagonitzar-la. Com a curiositat, Meryl Streep va utilitzar una doble de cos per a les escenes de nus, una clàusula habitual en els seus contractes.

Las horas (The Hours, 2002). Stephen Daldry va dirigir aquesta pel·lícula que gira a l’entorn de l’obra de Virginia Wolf Mrs. Dalloway. A través de tres dones de generacions diferents descobrim que totes elles guarden un lligam especial amb la novel·la: a començaments dels anys ’20 la pròpia Virginia Wolf (Nicole Kidman), submergida en una de les seves recurrents depressions completa la seva obra Mrs. Dalloway, els anys ’50, a Los Ángeles, Laura Brown (Julianne Moore), una dona casada i amb fills, amb una profunda insatisfacció  vital i amb pensaments suïcides, llegeix Mrs. Dalloway, i finalment Clarissa Vaughan (Mery Streep), al Nova York actual, viu la seva pròpia versió de Mrs. Dalloway, enamorada del seu amic i brillant poeta, malalt de SIDA.
Meryl Streep, que tenia fama de preparar-se a fons els guions, va decidir no rellegir la novel·la Mrs. Dalloway, perquè li donava la impressió que el seu personatge –igual que li havia passat a ella– no havia acabat d’entendre l’obra. Un altre dels costums de l’actriu, quan està preparant un paper, és el de triar un tema musical que connecti amb el personatge i li serveix d’inspiració. En aquest cas va triar Four Last Songs de Richard Strauss i el director el va trobar tant adequat que el va incloure a la pel·lícula.

El diablo viste de Prada (The Devil Wears Prada, 2006). És una comèdia dramàtica basada en el llibre homònim de Lauren Weisberger, dirigida per David Frankel i que ens fa capbussar en el món de la moda. En ella seguim a una jove, la Andy Sachs (Anne Hathaway), acabada de llicenciar com a periodista, que aconsegueix el seu primer treball com a segona ajudant personal d’una de les editores de moda més poderoses i exigents de Nova York, Miranda Prieslty (Meryl Streep).
Un personatge clau per a la credibilitat de tota la història és el de l’editora Miranda Prieslty. Hi havia un fort consens entre tots els responsables del projecte perquè el paper l’interpretés la Meryl Streep, però el camí per aconseguir-ho no va ser fàcil. L'oferta econòmica que li van fer, segons valoracions de la pròpia Streep, era insuficient, per no dir insultant. Posteriorment, li van doblar l’oferta i va acceptar. La inspiració per donar forma al seu paper no va venir d’Anna Wintour, directora de Vogue, com s’havia pensat inicialment. L’actriu va confessar: la veu la vaig prendre de Clint Eastwood. Ell mai aixeca la veu i tothom se sent obligat a escoltar-lo. Es converteix en la persona més poderosa de la sala.
Naturalment, una pel·lícula sobre el món de la moda no hauria estat la mateixa si les primeres marques no haguessin apostat per ella, però algunes d'elles no van deixar passar l’oportunitat de bolcar-se en el projecte: Armani, Calvin Klein, Chanel... van aportar part de les seves col·leccions, la qual cosa va fer que el vestuari utilitzat fregués el milió de dòlars, possiblement el més car de la història del cinema.
El diabo viste de Prada, sense pretendre-ho, es va convertir ràpidament en una pel·lícula de culte que no ha fet més que veure créixer la seva rellevància amb el pas dels anys.

Leones por corderos (Lions for Lambs, 2007). Robert Redford va dirigir aquesta pel·lícula coral on s’entrecreuen tres històries que acaben tenint un denominador comú: dos soldats nord-americans destacats a l’Afganistan queden ferits en acció i, envoltats per forces enemigues, esperen ser rescatats; per altra banda, a Washington, el congressista Jaspin Irving (Tom Cruise) és entrevistat per la periodista Janine Roth (Meryl Streep); i a la Universitat de Califòrnia el professor Stephen Malley (Robert Redford) conversa amb un alumne i el tracte de motivar.
Guió punyent i crític amb la política internacional nord-americana, va ser condemnat a la llista negra de 2006, on anaven a parar les obres que no veurien la llum aquell any. Va haver d’esperar a l’any següent.
Tom Cruise va declarar que la seva participació en el projecte estava basada en el profund respecte que mereixia per a ell el treball de Robert Redford com a director des del moment en que va veure Gente Corriente (1980)

Mamma Mia! (2008). Una dècada després de l’estrena del musical teatral, amb el mateix títol, basat en cançons dels grup Abba, Phyllida Lloyd va dirigir la seva versió cinematogràfica. La història es mou a l’entorn de la Donna Sheridan (Meryl Streep) i de tres dels seus amors de joventut, en Sam (Pierce Brosnan), en Harry (Colin Firth) i en Bill (Stellan Skarsgard), i la seva rivalitat per saber qui dels tres és el pare de la jove Sophie (Amanda Seyfried), la filla de Donna que està a punt de casar-se. Una comèdia lleugera, amanida per la sempre brillant música del grup suec.
Meryl havia actuat en tot tipus de pel·lícules, dels gèneres més dispars, però mai s’havia enfrontat a un musical, en el que el cant i el ball eren peça fonamental. L’actriu ha reconegut que va haver de superar la seva vergonya inicial, abans de llançar-se de cap a la pel·lícula.
Els agents de Brosnan han assegurat que l’actor va acceptar participar en el projecte sense saber de que tractava, amb la única informació que estava protagonitzat per la Meryl Streep. Amb aquesta sola informació va voler incorporar-se a la pel·lícula. Brosnan va declarar: participaria en qualsevol cosa que involucri a aquesta preciosa noia rossa que m’agradava tant a l’Escola d’Interpretació.

Julie i Júlia (2009). Amb guió i direcció de Nora Ephon (autèntica especialista en comèdies melodramàtiques), aquesta pel·lícula, basada en fets reals, explica la història de Julie Powell (Amy Adams), una jove que com a repte personal es planteja fer un blog culinari en el que portarà a terme cadascuna de les 524 receptes contingudes en el llibre Dominando el arte de la cocina francesa, publicat a l’any 1961 per Julia Child (Meryl Streep) i narrarà la seva experiència.
Quan Streep va rebre el guió i se’l va llegir el va trobar bellíssim: em va fer plorar la idea que el que algú posa davant la família –aquell amor, aquelles connexions amb altres persones– eren les coses veritablement importants. Li va impressionar de Julia Child la seva manera d’enfrontar-se a cada dia amb energia, amb gana i amb una determinació general a que els problemes no poguessin amb ella. És una gran qualitat i ella veritablement la posseïa.

Into the woods (2014). Dirigida per Rob Marshall, aquesta pel·lícula ens submergeix a l’univers dels germans Grimm en una història original que juga amb elements dels contes clàssics com la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Jack i les mongetes màgiques i Rapunzel, amb la presència inevitable de la bruixa (Meryl Streep), ocupada en revertir una maledicció que pesa sobre ella i així recuperar la seva bellesa perduda. Tot plegat es tracta de l’adaptació cinematogràfica del popular musical estrenat a Broadway.
Into the woods constitueix una nova i exitosa incursió de Meryl Streep en el terreny dels musicals.

Florence Foster Jenkins (2016). Aquesta pel·lícula, sota la direcció de Stephen Frears, narra la història real de Florence Foster Jenkins (Meryl Streep), una dona que va heretar una fortuna del seu pare i va decidir complir el somni de tota la seva vida: estudiar per a ser soprano. La veritat, però, és que no tenia el més mínim talent. Amb el suport del seu marit St Clair Bayfield (Hugh Grant) va arribar a organitzar recitals i aquests s’omplien de gent atrets per la motivació de comprovar si veritablement cantava tan malament com es deia. Va cantar al llarg de 30 anys i va guanyar-se a pols el títol de La pitjor cantant d’òpera de la història.
Frears va llegir el guió per primer cop i li va causar una grata impressió: era molt enginyós, entretingut i interessant. Era una bona història; tenia bones relacions i bons acudits, què més es pot demanar? El director va acceptar el projecte amb entusiasme, però amb una única condició: el tiraria endavant si el protagonitzava la Meryl Streep. Li van enviar el guió a l’actriu i ràpidament va acceptar interpretar el personatge, així que el projecte es va fer realitat.