Clara Segura i Crespo va néixer a Sant Just Desvern el 6 de maig de 1974, en un entorn que li va facilitar molt el seu camí d’artista. Així ho va reconèixer ella mateixa a la publicació donasecret.com: Ho porto a la sang! Crec que em ve de la iaia Catalina, que era de Múrcia i que sempre havia volgut ser artista, li agradava molt cantar, però en aquells anys les coses no eren fàcils. D’altra banda, els meus pares s’havien educat en una escola republicana i moderna, on feien teatre, música i moltes activitats, és a dir que també vaig rebre la seva influència.
No és d’estranyar, doncs, que els seus inicis al món del teatre no es fessin esperar gaire. Podem seguir també la seva narració des d’una entrevista publicada a La Vall de Verç (lavalldeverc.cat): Vaig començar a fer teatre amb la Marta i la Mireia Domingo a la parròquia, però la formació continuada va ser a Sant Feliu, a l’escola de teatre, on vaig conèixer el Joan Castells i la Dolors Canals. Ells em van animar a presentar-me a les proves de l’Institut del Teatre. Pel que fa a la cultura a Sant Just, crec que té una tradició potent, tot i que no sempre es veu. Quan era petita, l’Ateneu ja programava espectacles importants, com els de Pavlovsky o Pepe Rubianes.
Va obtenir la seva llicenciatura en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona l’any 1996 en paral·lel al títol de Solfeig i Cant Coral pel Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Va completar fins a 6è any de piano. I encara va completar-ho amb estudis de dansa i cant.
La seva activitat principal l’ha desenvolupat al teatre amb una llarguíssima llista d’obres. Ha treballat principalment sota la direcció d'Oriol Broggi en obres com ara 28 i mig (2013), Incendis (2012 – 2013), Electra (2010), Antígona (2006), Refugi (2003) i Jordi Dandin (1999). Ha participat també a Intimitat (2007), La felicitat (2006) i Ets aquí? (2005), dirigides per Javier Daulte, i en altres muntatges com ara El somni d'una nit d'estiu (2002), dirigida per Àngel Llàcer, La filla del mar (2000), dirigida per Josep Maria Mestres, i El alcalde de Zalamea (2000), sota la direcció de Sergi Belbel.
Juntament amb Bruno Oro va crear una companyia teatral anomenada Total Memos, on plegats feien tots els papers de l’auca: autors, directors i intèrprets amb obres com les comèdies Maca per favor, les postres (2001) i No et moguis (2005). La seva col·laboració els va portar a ser creadors i protagonistes de l’espai humorístic de TV3 Vinagre (2008). Però no va ser aquesta l'única intervenció de la Clara a la pantalla petita: va estrenar-se amb la sèrie Porca Misèria (2004-2007) i va protagonitzar Nit i dia (2016-2017), sèrie per la qual va obtenir el premi Zapping de qualitat audiovisual (2018). A més, va aparèixer als telefilms Meublé. La casita blanca (2011) de Sílvia Munt, Descalç sobre la terra vermella (2014) d’Oriol Ferrer i Las manos del pianista de Sergio G. Sánchez.
A la pantalla gran també ha treballat en força ocasions, sovint en papers secundaris des dels quals ha fet grans aportacions interpretatives que han estat valorades en moltes ocasions. Pel que fa als Premis Gaudí, ha obtingut el premi a Millor Actriu Secundària per Les dues vides d’Andrés Rabadán (2010), Tots volen el millor per a ella (2014), Creatura (2024) i El 47 (2025) a banda d’haver estat nominada per Els nens salvatges (2013), Barcelona, nit d’hivern (2016), 100 metres (2017) i Durant la tempesta (2019), a banda del Premi Goya a la millor actriu de repartiment per El 47 (2025).
Malgrat que sempre ha estat molt discreta a l’hora de mostrar la seva vida privada, sabem que està casada amb Florenci Ferrer, Fluren tal com l’anomena ella, i que tenen dos fills, en Martí i en Lluc. En Florenci té una exitosa carrera com a músic, enginyer i productor.
Finalment, ens quedem amb unes declaracions que va fer la Clara a Elnacional.cat: Una vegada, el dramaturg i director teatral Javier Daulte em va dir que les nostres carreres es fan molt amb els “no” que dius. I això ho he tingut molt present, tot i que a mi m'ha costat molt de gestionar saber dir que no. Però reconec que aquells que he dit... estaven molt ben dits! Els “sí” em fan pensar que potser en alguns moments hauria pogut anar una mica més cap a un lloc o cap a un altre. Però crec que, en general, m'he respectat bastant a mi mateixa, i que sovint he acabat fent el què volia fer. I és veritat que de vegades tens aquesta sensació que la nostra és una feina molt inestable, que no la controles, que estàs a l'expectativa dels projectes que et venen, en el sentit que potser allò no és el que voldries fer ara mateix. I aquestes coses són les que ara em pesen més. En tot cas, ara sí que tinc clar el què vull fer i sé el què no vull fer. Em sento amb més força com per dir “no” a una feina. I si no en tens una altra... és igual!
Mar adentro (2004). Pel·lícula espanyola dirigida per Alejandro Amenábar. És un drama biogràfic basat en la història real de Ramón Sampedro, un home que va lluitar durant 30 anys pel seu dret a morir dignament després de quedar tetraplègic a causa d'un accident.
Ramón Sampedro (Javier Bardem) és un home gallec que, després de patir un accident de busseig, queda totalment immobilitzat del coll cap avall. Durant dècades, lluita per aconseguir l’eutanàsia, ja que considera que viure en aquesta situació no és una vida digna.
Tot i estar postrat al llit, Ramón manté un esperit brillant i ple d’ironia. La pel·lícula mostra la seva relació amb dues dones fonamentals en la seva vida: Julia (Belén Rueda), una advocada que vol ajudar-lo en la seva lluita legal, i Rosa (Lola Dueñas), una dona que intenta convèncer-lo que la vida mereix ser viscuda.
Gené (Clara Segura) representa a l’associació proeutanàsia i és la persona que posa en contacte Ramón amb Julia.
A través d’escenes emotives i reflexives, Mar adentro tracta temes com la llibertat personal, la dignitat humana i l’impacte emocional que la situació de Ramón té en els seus éssers estimats.
La pel·lícula va ser un èxit de crítica i va guanyar nombrosos premis, entre ells l’Oscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa (2005), 14 Premis Goya, incloent-hi el de Millor pel·lícula, director i actor i el Gran Premi del Jurat al Festival de Venècia.
Amenábar tracta el tema de l’eutanàsia des d’un punt de vista profundament humà i emotiu. La pel·lícula alterna moments durs amb d’altres de gran bellesa visual i poètica, especialment en les escenes on Ramón somia que vola fins al mar, simbolitzant el seu desig de llibertat.
És un film commovedor i reflexiu que convida a debatre sobre el dret a decidir sobre la pròpia vida.
Cendres del cel (2008). Pel·lícula catalana dirigida per José Antonio Quirós i protagonitzada per Gary Piquer, Clara Segura i Celso Bugallo. Es tracta d'un drama que aborda temes com la contaminació, la lluita ecologista i el conflicte entre el progrés econòmic i la preservació del medi ambient.
La història se centra en un petit poble de muntanya asturià que es veu afectat per la presència d’una central tèrmica contaminant. Els habitants viuen entre la resignació i la lluita per protegir el seu entorn. La pel·lícula posa èmfasi en les tensions entre els treballadors de la central, que depenen econòmicament d’ella, i els activistes que volen tancar-la per l’impacte ambiental que provoca.
Cendres del cel reflexiona sobre la destrucció de la natura a causa de les indústries i el dilema entre la necessitat de treball i la conservació del medi ambient. La pel·lícula té un to dramàtic i realista, amb una fotografia que ressalta la bellesa i la duresa del paisatge.
Les dues vides d’Andrés Rabadán (2008). Pel·lícula catalana dirigida per Ventura Durall. Està basada en la història real d'Andrés Rabadán, conegut com l'assassí de la ballesta, qui el 1994 va matar el seu pare amb una ballesta i va ser condemnat a 20 anys d'internament en un centre psiquiàtric.
La pel·lícula explora la vida d'Andrés Rabadán després del crim, centrant-se en la seva estada al psiquiàtric i el seu procés de reflexió sobre els fets. Es planteja la dualitat entre el monstre que els mitjans van crear i l’home que intenta comprendre’s a si mateix. A través de la seva relació amb altres interns i metges, es qüestiona si realment està malalt o si simplement va actuar impulsat per un trauma profund.
És protagonitzada per Àlex Brendemühl en el paper d’Andrés Rabadán, Clara Segura com Sara, la psicòloga i Mar Ulldemolins com Isabel, la infermera.
El film combina drama i thriller psicològic, amb un estil narratiu introspectiu que busca humanitzar la figura de Rabadán i entendre les causes del seu acte. La història juga amb el contrast entre els records d’infantesa i la realitat actual del protagonista, fent ús de flashbacks i una atmosfera melancòlica.
Va tenir una bona acollida entre la crítica especialitzada i va ser nominada en diversos festivals. La pel·lícula convida a reflexionar sobre la justícia, la malaltia mental i la possibilitat de redempció.
Moublé, La Casita Blanca (2011). Pel·lícula catalana escrita, dirigida i coprotagonitzada per Sílvia Munt. El film presenta cinc històries que tenen lloc simultàniament a La Casita Blanca, un meublé emblemàtic de Barcelona conegut per les seves 43 habitacions que, durant anys, van ser testimoni de nombroses històries d'amors prohibits.
El repartiment inclou actors destacats com Nora Navas, Àlex Brendemühl, Clara Segura, Francesc Garrido, Marta Marco, Álvaro Cervantes, Marc Rodríguez, Pol López i la mateixa Sílvia Munt.
La pel·lícula es va rodar a les instal·lacions originals de La Casita Blanca, fet que va requerir l'ús d'equips de filmació de dimensions reduïdes per adaptar-se a l'espai limitat de les habitacions.
Meublé, La Casita Blanca ofereix una mirada íntima a les vides de diverses parelles que busquen un refugi momentani de les seves realitats, explorant temes com el desig, la necessitat de companyia i la recerca de llibertat en un entorn de clandestinitat.
Una pistola en cada mano (2012). Pel·lícula espanyola dirigida per Cesc Gay. Es tracta d’una comèdia dramàtica coral que explora la crisi emocional i personal dels homes d’uns 40 anys.
La pel·lícula està estructurada en diverses històries independents que es creuen al llarg del film. A través de diàlegs intel·ligents i situacions quotidianes, mostra un grup d’homes que afronten dificultats emocionals, com el desamor, la infidelitat, la paternitat o la pèrdua d’autoestima.
Cada fragment se centra en una conversa entre dos personatges, revelant les seves inseguretats, desitjos i frustracions. Tot i el seu to de comèdia, el film ofereix una reflexió sobre la vulnerabilitat masculina i la dificultat dels homes per expressar els seus sentiments.
El repartiment està format per un conjunt d'actors reconeguts, com Ricardo Darín, Javier Cámara, Eduardo Noriega, Leonardo Sbaraglia, Eduard Fernández, Luís Tosar i Jordi Mollà entre altres, que ofereixen interpretacions subtils i interioritzades dels seus respectius personatges.
A la banda femenina destaquen les actrius Cayetana Guillén Cuervo, Candela Peña, Clara Segura i Leonor Watling.
La pel·lícula té un estil minimalista, basat en converses llargues i naturals, amb un humor subtil i irònic. El seu guió destaca per la seva intel·ligència i sensibilitat.
13 dies d’octubre (2015). Telefilm català de drama històric dirigit per Carlos Marques-Marcet. La pel·lícula narra els últims dies de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, abans de la seva execució el 15 d'octubre de 1940 al Castell de Montjuïc. El guió, escrit per Roger Danès i Alfred Pérez Fargas, se centra en els esforços de la seva germana Ramona Companys i el seu advocat defensor Ramon de Colubí per evitar la seva execució.
La pel·lícula es va estrenar l’any 2015, coincidint amb la commemoració del 75è aniversari de l'execució del president, el 15 d'octubre de 1940.
La producció va utilitzar localitzacions autèntiques relacionades amb els fets històrics, com el Castell de Montjuïc, aportant realisme i profunditat a la narrativa.
El repartiment inclou Carles Martínez com a Lluís Companys, Òscar Muñoz com a Ramon de Colubí, l’advocat defensor, i Clara Segura com a Ramona Companys, la germana del president. El capità general de Catalunya, Luis Orgaz està interpretat per Antonio Dechent.
El film va ser produït per Televisió de Catalunya, Batabat SCCL i Lastor Media, SL i va rebre el Premi Gaudí a la Millor Pel·lícula per a Televisió, consolidant la seva qualitat dins la indústria cinematogràfica catalana.
Carlos Marques-Marcet, nascut a Barcelona el 1983, és conegut per altres treballs com 10.000 km (2014), Anchor and Hope (2017) i Els dies que vindran (2019).
Barcelona nit d’hivern (2015). Pel·lícula catalana dirigida per Dani de la Orden que és la seqüela de Barcelona, nit d’estiu (2013) i segueix el mateix estil coral, amb diverses històries d’amor i relacions humanes que es creuen en una única nit màgica, en aquest cas, la nit de Reis a Barcelona.
Durant la nit de Reis, la ciutat de Barcelona es converteix en l’escenari de diverses històries d’amor, desamor i moments inoblidables: Dani i Elsa, una jove parella que afronta la notícia inesperada d’un embaràs. Carles i Laura, una exparella que es retroba enmig d’un casament. Javier, un home que s'enfronta a la seva pròpia homofòbia quan el seu fill li presenta la seva parella masculina. Óscar i Maria, una parella en crisi que vol mantenir la relació viva per la seva filla petita. Adrián, un home que intenta confessar el seu amor a la seva millor amiga abans que ella se’n vagi de Barcelona... Totes aquestes històries es barregen en una nit carregada d’emoció, humor i màgia.
Per donar vida a totes elles el seu repartiment compte amb Miki Esparbé, Aina Clotet, Àlex Monner, Alexandra Jiménez, Alberto San Juan, Laura Yuste, Berto Romero, Abel Folk, Vicky Luengo, José Corbacho, Montserrat Carulla, Paco Tous...
Igual que la seva predecessora, la pel·lícula es caracteritza per un estil proper, natural i carregat d’emocions. La direcció de Dani de la Orden aconsegueix captar la bellesa de Barcelona a l’hivern i crear una atmosfera màgica i íntima. Amb un to entre la comèdia romàntica i el drama, el film explora les diferents cares de l’amor: l’enamorament, la separació, la il·lusió i la por al canvi.
100 metros (2016). Melodrama dirigit per Marcel Barrena i protagonitzat per Dani Rovira, Karra Elejalde i Alexandra Jiménez. La història està inspirada en la vida real de Ramón Arroyo, un home diagnosticat amb esclerosi múltiple, que es proposa el desafiament de completar un Ironman, una de les proves de triatló més exigents del món.
Ramón (Dani Rovira) és un jove executiu a qui li diagnostiquen esclerosi múltiple, una malaltia que els metges li diuen que el deixarà sense poder caminar en un període de temps curt. Malgrat això, i en contra de totes les prediccions, Ramón decideix lluitar contra la seva malaltia i es proposa l'objectiu d'acabar un Ironman. Amb l'ajuda del seu sogre Manolo (Karra Elejalde), un home que aparentment no té cap mena de fe en ell ni en la vida en general, comença un entrenament intens per aconseguir el seu objectiu, sota els estímuls constants de la seva dona Inma (Alexandra Jiménez). Apareix també Clara Segura en el paper de la doctora Berta.
La pel·lícula tracta temes com la superació personal, la força de voluntat, i la importància de l'amor i el suport familiar en els moments difícils. És una història emotiva que mostra com, fins i tot davant dels obstacles més grans, l'esperança i la determinació ens poden portar a assolir fites que semblen impossibles.
La casa en flames (2024). Pel·lícula dirigida per Dani de la Orden i escrita per Eduard Sola i que va ser la pel·lícula inaugural del BCN Film Fest el 18 d'abril de 2024.
La història se centra en Montse (Emma Vilarasau), una dona divorciada que espera amb gran il·lusió passar un cap de setmana amb tota la seva família a la casa de Cadaqués, a la Costa Brava. Malgrat que el seu exmarit té una nova parella i els seus fills ja han fet la seva vida independent, Montse està decidida a tenir un cap de setmana perfecte, encara que això impliqui enfrontar-se a diverses tensions familiars per, finalment, donar una notícia a tota la família.
Acompanyen a Emma Vilarasau, Enric Auquer, María Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Clara Segura, José Pérez-Ocaña i Macarena García.
El rodatge de La casa en flames va tenir lloc principalment a Canet de Mar, en una casa dissenyada per l'arquitecte Josep Antoni Coderch, així com als voltants de Calella de Palafrugell, l'aeròdrom d'Avinyonet del Penedès i la ciutat de Roma.
La pel·lícula ha estat ben rebuda per la crítica, destacant-se com una de les millors produccions espanyoles de l'any. Es valora especialment la seva combinació de drama familiar amb moments de comèdia negra, oferint un retrat implacable de les dinàmiques familiars.
El 47 (2024). Drama biogràfic dirigit per Marcel Barrena que narra la història real de Manolo Vital, un conductor d'autobús que, l'any 1978, va prendre la iniciativa de conduir la línia 47 fins al barri de Torre Baró per demostrar que el transport públic podia arribar-hi, desafiant així les afirmacions de l'Ajuntament de Barcelona que sostenien que les carreteres eren massa estretes i insegures per als autobusos.
Durant les dècades de 1960 i 1970, la perifèria de Barcelona va ser construïda en gran part per immigrants extremenys i andalusos que van edificar els seus barris amb les seves pròpies mans, sovint sense serveis bàsics com aigua corrent o electricitat. Malgrat els esforços, aquestes zones no eren considerades part integral de la ciutat. Davant la negativa de l'Ajuntament de portar el transport públic a aquests barris, Manolo Vital va decidir demostrar que era possible, conduint personalment un autobús de la línia 47 fins a Torre Baró, evidenciant així la falsedat de les excuses municipals.
El seu repartiment està constituït en els seus principals papers per Eduard Fernández com Manolo Vital i Clara Segura com Carmen, la seva dona.
La crítica ha elogiat el film per la seva representació autèntica de la lluita veïnal i la interpretació del seu repartiment i ha rebut nombrosos reconeixements, entre ells els Premis Forqué 2024 a Millor pel·lícula i Premi al Cinema i Educació en Valors, Premis Gaudí 2025 (vuit guardons), incloent-hi Millor pel·lícula i Millor direcció per Marcel Barrena i 5 Premis Goya 2025 destacant-hi el de Millor pel·lícula (compartit amb La infiltrada) i Millor direcció de producció.
