El Guaitador, blog de cinema

John Uhler Lemmon III, conegut artísticament amb el nom de Jack Lemmon, va néixer el 8 de febrer de 1925 a Newton, Massachusetts, fill de Mildred Burgess Noel i de John Uhler Lemmon Jr., propietari d’una empresa de brioxeria. Va arribar al món de manera prematura, a l’ascensor del Newton-Wellesley Hospital, quan la seva mare estava ja de part, enmig de fortes contraccions. Quan la criatura va néixer, la Mildred li va dir al seu marit: ja està. Mai més. I efectivament, Jack va ser fill únic.

Va anar a estudiar a Harvard i allí va interessar-se per la interpretació, però va abocar-se amb més passió pel piano, afició que li va fer guanyar els primers calés. Ell mateix ho va recordar en una entrevista: Acostumava a tocar en el Old Knick Music Hall, a la Segona Avinguda de Nova York, pels anys 40, quan vaig començar. Algunes setmanes no ens pagaven, perquè no hi havia prou clients. De vegades, potser rebíem uns cinc dòlars. Ens repartíem el que quedava el dissabte a la nit, però obteníem un tros de pollastre i patates fregides totes les nits.

Els seus estudis van veure’s interromputs per la Segona Guerra Mundial. Va ser llavors quan va apuntar-se al V-12 Navy College Training Program, un programa dissenyat per a formar oficials de la Marina dels Estats Units. Va servir amb un rang d’alferes com a oficial de comunicacions al portaavions USS Lake Champlain. Després, un cop finalitzada la guerra, va tornar a Harvard per acabar-se graduant l’any 1947. També va estudiar art dramàtic.

El seu debut cinematogràfic es va produir l’any 1949, però no com a actor sinó com a guionista, a la pel·lícula The Lady Takes a Sailor, malgrat que interpretativament ja estava treballant a la ràdio, al teatre i en més de 400 programes de televisió d’entre els anys 1948 i 1953.

L’any 1954, Jack va instal·lar-se a Broadway i va obtenir un contracte amb Columbia Pictures. Ja des del primer moment, la seva carrera va gaudir d’una ascensió meteòrica. Va debutar ni més ni menys que a La rubia fenómeno, compartint cartell amb Judy Holliday i dirigit pel gran George Cukor. Des del primer moment Jack va demostrar els seus dots còmiques i la personalitat que donava als seus personatges, que distava tant dels estàndards de l’època. Aquest va ser el punt de partida d’una carrera que el va fer treballar sense treva.

Encara que al llarg de la seva exitosa carrera com a actor va repetir diverses vegades la seva col·laboració amb directors com Blake Edwards, Richard Quine o Gene Saks, cap d’elles va ser tan poderosa i fructífera com la que va mantenir amb Billy Wilder. Fruit d’aquesta unió van veure la llum 6 treballs: 

Precisament va ser Wilder qui va dir d’ell: quan qualsevol actor entra en una habitació, no tens res i quan el que entra és Jack, immediatament tens una situació: és gairebé inexplicable el que és capaç de provocar ell sol, amb la seva veloç xarrameca i els seus ràpids moviments. No era d’estranyar la predilecció que el director sentia per Lemmon atès a les paraules que sempre li va dedicar: ell era el meu home del carrer, tot el que feia tenia un toc de genialitat.

Si bé la unió Wilder-Lemmon ha deixat grans treballs per a la història del cine, la parella interpretativa que va crear amb l’actor Walter Matthau va deixar un dels duets còmics més recordats, amb un llegat de deu pel·lícules, algunes d’elles veritables joies: Un cop de sort (The Fortune Cookie, 1966), L’estranya parella (The Odd Couple, 1968), Primera plana (The Front Page, 1974), Aquí un amigo (Buddy Buddy, 1981), Dos vells rondinaires (Grumpy old men,1993), JFK, 1991, Discòrdies a la carta (Grumpier old men, 1993), El arpa de hierba (The grass hard, 1995), Por rumbas y a lo loco (Out to sea, 1997), La extraña pareja, otra vez (The odd couple II, 1998). I encara, a la pel·lícula Señor Kotcher (Kotch, 1971), dirigida pel mateix Jack Lemmon i protagonitzada per Walter Matthau, on apareix la dona de Jack, Felicia Farr, i on ell mateix fa una fugaç intervenció encarnant a un passatger adormit a l’autobús.

Aquesta estreta col·laboració, que va allargar-se per més de tres dècades, no hauria estat el mateix sense que entre tots dos existís una forta amistat, tan forta que, per mutu desig explícit, els seus cossos descansen junts per a l’eternitat en tombes que només disten, l’una de l’altra, poc més de 10 metres, al Westwood Village Memorial Park Cemetery a Califòrnia. Van morir en tan sols un any de diferència. A la làpida de Jack hi consta simplement: Jack Lemmon in (Jack Lemmon a dins).

Al finalitzar la seva vida, va deixar enrere dos matrimonis. El primer, amb l’actriu Cynthia Stone, va durar tan sols de l’any 1950 al 1956. Aquesta ruptura va deixar a Jack sumit en una depressió que el va portar a establir una relació insana amb l’alcohol.

L’any 1962 va casar-se de nou, aquest cop amb Felicia Farr, i en aquesta ocasió la seva vida va donar un tomb positiu: va deixar la beguda i van tenir una llarga vida junts, que va durar fins al dia de la seva mort l’any 2001. Van tenir dos fills: en Chris i la Courtney.

Ningú no és perfecte (Some Like It Hot,1959). Comèdia dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Jack Lemmon, Tony Curtis i Marilyn Monroe.
La pel·lícula se situa als Estats Units durant la Llei Seca. Joe (Tony Curtis) i Jerry (Jack Lemmon) són dos músics que accidentalment presencien la Massacre del dia de Sant Valentí, un crim perpetrat per la màfia de Chicago. Per escapar dels mafiosos, decideixen disfressar-se de dones i unir-se a una banda musical femenina que viatja a Florida.
Joe es fa passar per Josephine i Jerry per Daphne, mentre intenten mantenir la seva identitat en secret. Durant el viatge, Joe s’enamora de Sugar Kane (Marilyn Monroe), la cantant de la banda, mentre que Jerry/Daphne és perseguit per un ric milionari anomenat Osgood Fielding III (Joe E. Brown), qui s’enamora d’ell pensant que és una dona.
A mesura que avança la història, la seva situació es complica, especialment quan els mafiosos arriben a l’hotel on s’allotgen. Entre malentesos, situacions còmiques i identitats falses es va filant aquesta divertida pel·lícula.
Va guanyar un Oscar al Millor Vestuari i va tenir diverses nominacions, incloent-hi Millor Actor (Jack Lemmon) i l’any 2000, l’American Film Institute la va nomenar la millor comèdia nord-americana de la història.

El apartamento (The Apartment, 1960). Pel·lícula dirigida per Billy Wilder amb guió del mateix Billy Wilder i d’I.A.L. Diamand, que va ser protagonitzada per Jack Lemmon, Shirley MacLaine i Fred MacMurray.
C.C. Baxter (Jack Lemmon) és un humil empleat d’una gran companyia d’assegurances a Nova York. Amb l’esperança d’aconseguir un ascens, permet que els seus caps utilitzin el seu modest apartament per a les seves trobades amoroses extramatrimonials. Tot sembla anar segons el seu pla fins que s’adona que la dona de qui està enamorat, Fran Kubelik (Shirley MacLaine), és l’amant del seu cap, Jeff Sheldrake (Fred MacMurray).
Quan Fran intenta suïcidar-se al seu apartament en descobrir que Sheldrake només la veu com una aventura més, Baxter es veu obligat a tenir cura d’ella, fet que els apropa emocionalment. Al final, Baxter haurà de decidir entre continuar amb el seu pla d’ascendir a l’empresa o lluitar per l’amor i la seva pròpia dignitat.
El apartamento és una comèdia romàntica amb un fort component dramàtic. Billy Wilder, com acostuma a fer, combina magistralment humor i crítica social, abordant temes com l’ambició, la solitud, la hipocresia corporativa i la recerca de l’amor autèntic en un món ple d’oportunisme.
Va ser un èxit tant de crítica com de públic i va guanyar 5 Oscars, incloent-hi Millor Pel·lícula, Millor Director (Billy Wilder) i Millor Guió Original. A més, va ser nominada en altres categories com Millor Actor (Jack Lemmon) i Millor Actriu (Shirley MacLaine).
És considerada una de les millors pel·lícules de Billy Wilder i sovint apareix en llistes de les millors pel·lícules de la història.

Irma la dulce (Irma la Douce, 1963). Comèdia romàntica dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Jack Lemmon i Shirley MacLaine. La pel·lícula es basa en un musical francès de 1956 amb el mateix nom.
La història se situa a París i segueix Nestor Patou (Jack Lemmon), un agent de policia honrat que, després de ser acomiadat per intentar erradicar la prostitució d’un barri concret, s’enamora d’Irma la Douce (Shirley MacLaine), una prostituta popular de la zona. Desesperat per allunyar-la de la seva professió, Nestor idea un pla extravagant: disfressar-se d’un ric aristòcrata per convertir-se en el seu únic client. Això porta a una sèrie de malentesos i embolics còmicament caòtics.
Shirley MacLaine va ser nominada a l’Òscar a la millor actriu, i la pel·lícula va guanyar l’Òscar a la millor banda sonora original.

Com matar la pròpia dona (How to Murder Your Wife, 1965). Comèdia nord-americana dirigida per Richard Quine i protagonitzada per Jack Lemmon, Virna Lisi i Terry-Thomas. La pel·lícula és una sàtira sobre el matrimoni i la vida d'un home solter que es veu atrapat en una situació inesperada.
Stanley Ford (Jack Lemmon) és un dibuixant de còmics d'èxit, feliçment solter i independent, que viu una vida d'autèntic plaer al costat del seu majordom, Charles (Terry-Thomas). Però una nit de festa, completament embriagat, es casa amb una bella dona italiana (Virna Lisi) a qui no entén perquè no parla anglès.
L'endemà al matí, en adonar-se del que ha fet, entra en pànic. Tot i això, la seva nova esposa comença a reorganitzar la seva vida, fent-lo més responsable i canviant fins i tot el seu còmic per reflectir la seva nova realitat matrimonial.
Stanley, desesperat per recuperar la seva llibertat, té la idea de matar la seva dona... però només en el còmic. Malauradament, la seva dona desapareix en la realitat, i ell es converteix en el principal sospitós d'un crim que no ha comès.
La pel·lícula juga amb l'humor negre i la crítica als rols de gènere dels anys 60, reflectint l'angoixa masculina davant el matrimoni i la pèrdua de llibertat. L'estil és típic de les comèdies clàssiques de l'època, amb situacions absurdes i diàlegs enginyosos.

L’estranya parella (The Odd Couple, 1968). Comèdia clàssica dirigida per Gene Saks i protagonitzada per Jack Lemmon i Walter Matthau. Està basada en l'obra de teatre homònima de Neil Simon, qui també va escriure el guió de la pel·lícula.
La història segueix Felix Ungar (Jack Lemmon), un home maniàticament ordenat i hipocondríac que acaba de separar-se de la seva dona. En plena depressió, es trasllada a viure amb el seu amic Oscar Madison (Walter Matthau), un periodista esportiu que és tot el contrari: desordenat, relaxat i despreocupat per la neteja i l'organització.
Aviat, les seves diferències comencen a generar conflictes hilarants, convertint la seva convivència en un desastre còmic. Mentre Felix intenta imposar normes i mantenir l'ordre, Oscar només vol gaudir de la seva llibertat i la seva vida despreocupada. L’enfrontament constant entre aquests dos caràcters oposats crea situacions divertides i absurdes.
La pel·lícula va ser un gran èxit tant de crítica com de públic, i es va convertir en una de les millors comèdies de la història del cinema. Va ser nominada a diversos premis Oscar, incloent-hi Millor Guió Adaptat i Millor Muntatge.
La química entre Jack Lemmon i Walter Matthau va ser tan bona que els dos actors van acabar formant una de les parelles còmiques més estimades del cinema, col·laborant en moltes pel·lícules posteriors.

Salvad al tigre (Save the Tiger, 1973).  Drama dirigit per John G. Avildsen i protagonitzat per Jack Lemmon en un dels seus papers més dramàtics. El film és un retrat crític del somni americà i dels conflictes morals que enfronta un home de negocis en crisi.
La història segueix Harry Stoner (Jack Lemmon), un empresari de mitjana edat que dirigeix una companyia tèxtil a punt de la fallida. Davant la pressió financera i la competència, considera mesures desesperades, com cometre un incendi provocat per cobrar l'assegurança. Al llarg d’un dia i mig, Stoner reflexiona sobre el seu passat, el desengany amb el món modern i els valors que ha anat perdent. La pel·lícula contraposa la seva desesperació amb records de la seva joventut, quan la vida semblava plena de promeses.
Save the Tiger tracta qüestions com la crisi de mitjana edat, la pèrdua d'ideals, la hipocresia del capitalisme i les contradiccions de la societat nord-americana de l’època. També mostra el contrast entre la generació de Stoner, que va viure la Segona Guerra Mundial, i els joves dels anys 70, que rebutgen els valors tradicionals.
Jack Lemmon va guanyar l'Oscar al millor actor pel seu paper, sent una de les seves interpretacions més aclamades. La pel·lícula també va ser nominada a l'Oscar al millor actor secundari per Jack Gilford.

Primera plana (The Front Page, 1974). Comèdia satírica dirigida per Billy Wilder basada en l'obra de teatre The Front Page de Ben Hecht i Charles MacArthur, publicada el 1928. Aquesta història ha estat adaptada diverses vegades al cinema, però la versió de Wilder és una de les més conegudes i apreciades.
L'acció té lloc a Chicago durant els anys 20. El periodista Hildy Johnson (Jack Lemmon), el redactor estrella d'un diari sensacionalista, decideix deixar la seva feina per casar-se i començar una nova vida més tranquil·la. No obstant això, el seu astut i manipulador editor, Walter Burns (Walter Matthau), farà tot el possible per retenir-lo.
Quan un pres condemnat a mort, Earl Williams, aconsegueix escapar de la presó, Hildy veu l’oportunitat d’aconseguir l’exclusiva del segle. Entre les pressions del seu editor, la seva promesa i una sèrie de situacions absurdes i trepidants, es desenvolupa una comèdia d’embolics plena de diàlegs enginyosos i un ritme frenètic.
Billy Wilder satiritza el periodisme sensacionalista i la corrupció política. La relació entre Lemmon i Matthau, una de les duples còmiques més icòniques del cinema, és el cor de la pel·lícula, oferint moments hilarants i una química excepcional.
Tot i que Primera plana no va ser un gran èxit de taquilla en el seu moment, amb el temps s’ha convertit en un clàssic de la comèdia. Se la valora per la seva brillant interpretació, els seus diàlegs punyents i la seva sàtira intel·ligent.

La síndrome de la Xina (The China Syndrome, 1979). Pel·lícula dirigida per James Bridges amb guió de Mike Gray, T.S. Cook i del mateix James Bridges, protagonitzada per Jane Fonda, Jack Lemmon, Michael Douglas i Scott Brady.
Kimberly Wells (Jane Fonda) és una periodista de televisió que cobreix notícies lleugeres, però aspira a fer reportatges més seriosos. Durant una visita a una central nuclear amb el seu càmera Richard (Michael Douglas), presencien un incident preocupant: un sistema de seguretat de la planta falla momentàniament.
El tècnic Jack Godell (Jack Lemmon) sospita que hi ha problemes estructurals greus a la planta, però els directius intenten ocultar-ho per evitar el pànic i protegir els seus interessos econòmics. Quan Kimberly intenta exposar la veritat, es troba amb censura, amenaces i un perill cada cop més gran.
El títol de la pel·lícula fa referència a la teoria d'un accident nuclear extrem, on un reactor es fon i el seu material radioactiu podria travessar la Terra fins a l'altre costat del planeta, metafòricament "fins a la Xina".
És un thriller dramàtic amb un fort component de crítica social i política. La pel·lícula denuncia els riscos de l’energia nuclear, la corrupció empresarial i la manca de transparència a la indústria.
La pel·lícula va tenir un gran èxit de crítica i taquilla, amb 4 nominacions als Premis Oscar: Millor Actor (Jack Lemmon), Millor Actriu (Jane Fonda), Millor Guió Original i Millor Direcció d’Art. Jack Lemmon va guanyar el Premi al Millor Actor al Festival de Cannes per la seva interpretació.

Desaparecido (Missing, 1982). Pel·lícula dirigida per Costa-Gavras i protagonitzada per Jack Lemmon i Sissy Spacek. Es basa en fets reals i està inspirada en el llibre The Execution of Charles Horman: An American Sacrifice, escrit per Thomas Hauser.
La història gira al voltant de la desaparició de Charles Horman, un periodista nord-americà que es trobava a Xile durant el cop d'estat de 1973, que va enderrocar el govern del president Salvador Allende i va portar al poder el dictador Augusto Pinochet. Quan Charles desapareix enmig del caos polític i la repressió militar, el seu pare, Ed Horman (Jack Lemmon), viatja a Xile per trobar-se amb l’esposa del seu fill desaparegut, Beth Horman (Sissy Spacek), per intentar trobar-lo.
A mesura que investiguen, descobreixen proves que suggereixen que el govern dels Estats Units podria haver estat involucrat en la seva desaparició. Això porta Ed Horman, un home inicialment patriòtic i confiat amb el seu govern, a qüestionar les accions de les autoritats nord-americanes i el seu paper en el cop d'estat.
Desaparecido va tenir un gran impacte en el moment de la seva estrena. Va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes i va ser nominada a quatre premis Oscar, incloent-hi Millor Pel·lícula, Millor Actor (Jack Lemmon) i Millor Actriu (Sissy Spacek). Finalment, va guanyar l'Oscar al Millor Guió Adaptat.
La pel·lícula va ser molt polèmica, especialment als Estats Units, ja que acusava el govern nord-americà de donar suport a la dictadura de Pinochet i d'encobrir desaparicions. El govern xilè de l’època també la va criticar durament, i fins i tot va ser prohibida en alguns països llatinoamericans durant un temps.

Èxit a qualsevol preu (Glengarry Glen Ross, 1992). Drama nord-americà dirigit per James Foley i basat en l'obra de teatre homònima de David Mamet, qui també va escriure el guió. La pel·lícula ofereix una crítica descarnada sobre la cultura agressiva de vendes i la desesperació dels treballadors per mantenir la seva feina en un món competitiu i sense escrúpols.
La història se centra en un grup de venedors d'una empresa immobiliària que reben un ultimàtum: només els millors conservaran la feina, mentre que la resta seran acomiadats. Davant d'aquesta situació, els personatges es veuen obligats a utilitzar tota mena d'estratègies, enganys i traïcions per sobreviure.
El drama s'intensifica quan es produeix un robatori dins de l'oficina i tots es converteixen en sospitosos. A mesura que avança la història, es revelen les misèries personals de cada venedor, mostrant la pressió brutal del món de les vendes i la desesperació d'aquells que estan a punt de perdre-ho tot.
La pel·lícula compta amb un repartiment de luxe, amb algunes de les millors interpretacions de les seves carreres: Al Pacino com Ricky Roma, el venedor més brillant i carismàtic; Jack Lemmon com Shelley Levene, un venedor veterà en declivi; Ed Harris com Dave Moss, un venedor ressentit que busca una sortida desesperada; Alan Arkin com George Aaronow, un home insegur i dubitatiu; Kevin Spacey com John Williamson, el cap d’oficina fred i calculador i Alec Baldwin com Blake, un agressiu motivador que els anuncia el nou sistema de despietada competència.
Èxit a qualsevol preu és un retrat ferotge del capitalisme salvatge i de la pressió que es viu en el món de les vendes. Els diàlegs són ràpids i tallants, amb el segell característic de David Mamet, ple de repeticions, pauses i un llenguatge cru que reflecteix la frustració i l’angoixa dels personatges.