Rachel Hannah Weisz va néixer el 7 de març de 1970 a Westminster, Londres, filla de l’inventor i enginyer mecànic hongarès George Weisz i d’Edith Ruth, professora i posteriorment psicoterapeuta austríaca. Tots dos van fugir dels seus respectius països escapant de l’Alemanya nazi a l’inici de la Segona Guerra Mundial quan encara eren petits.
Rachel ha recordat els anys de la seva infantesa de la següent manera: el meu papa prové d’una família jueva. La mama va ser criada catòlica, de manera molt estricte, en un convent a Cambridge, als anys 40 i 50. (...) Vaig créixer comprenent ambdues religions, encara que no soc una persona religiosa. El més interessant és com de similars trobo les dues religions. Recordo haver caminat amb la meva mare pels carrers del nord de Londres i haver vist passar uns jueus hassídics, que són més religiosos que la comunitat ortodoxa, i vaig comentar-li que em semblaven rars per la seva manera de vestir. Ella em va respondre: “per què rars? No son més rars que un monjo o una monja”. Estic molt interessada en acabar amb els prejudicis. Crec que la fe és una cosa meravellosa, però encara no la tinc. Potser algun dia trobaré Déu.
Malgrat haver crescut enmig de dues religions va afirmar en certa ocasió que ho havia fet en una llar cerebralment jueva, juntament amb la seva germana Minnie Weisz, que també va triar el camí artístic.
Rachel va estudiar en primer lloc al North London Collegiate School i més tard va passar a la Benenden School per, finalment, matricular-se a la St Paul's Girls School.
Sobre la seva primera vocació ho té molt clar: quan era molt petita volia ser científica, però com que soc veritablement dolenta en matemàtiques i en ciències això no va passar. Madame Curie era la meva heroïna.
També rememora els seus primers contactes amb la interpretació: recordo que a primària vam fer Alícia al País de les Meravelles i jo era el dodo. Sempre tenia papers petits, no era l’estrella al col·legi. Va ser més tard, a la universitat, quan vaig decidir que volia fer això i vaig entrar en una companyia de teatre.
Els estudis universitaris els va realizar al Trinity Hall de la Universitat de Cambridge, on va graduar-se en literatura anglesa. Durant aquesta etapa universitària va ser cofundadora del grup teatral estudiantil Cambridge Talking Tongues, amb el que va guanyar el premi Guardian Student Drama Award al Festival d'Edimburg gràcies a una improvisació anomenada Slight Possession.
Malgrat que els seus inicis professionals els va fer a la televisió, intervenint en diverses sèries i TV Movies des de l’any 1992 al 1994, el seu veritable camí va ser el que va emprendre al cine l’any 1996 amb la seva participació a la pel·lícula Bellesa robada, dirigida per Bernardo Bertolucci, en la qual va tenir un petit paper. El seu primer gran èxit, però, li va arribar amb La momia (1999), pel·lícula que va tenir la seva continuació l’any 2001 amb El regresso de la momia. Aquell mateix any també va participar al film Enemic a les portes.
Després d’aquestes produccions, la seva carrera va donar un gir, orientant-se prioritàriament a treballs dins del cinema independent, en històries amb rerefons, però sense deixar del tot el cinema més comercial.
L’any 2006 Rachel va obtenir l’Oscar a Millor Actriu Secundària pel seu paper a la pel·lícula El jardinero fiel (The Constant Gardener) de Fernando Meirelles.
La seva trajectòria professional fins l’actualitat està plena d’obres interessants i compromeses que ha combinat molt bé amb d’altres més multitudinàries com ara El legado de Bourne o Viuda Negra.
Malgrat la intensa activitat cinematogràfica i televisiva, ha tingut temps per a treballar com a model, havent estat portada de revistes com ara InsideKENT, Vogue i Esquire, la musa del dissenyador de moda Narciso Rodriguez i ambaixadora de la marca L’Oréal.
A més, no ha perdut cap oportunitat de deixar ben clara la seva postura en els temes més diversos. Per exemple, es va posicionar molt clarament sobre l’ús del botox en declaracions a la revista Harper’s Bazaar: hauria d’estar prohibit pels actors, de la mateixa manera que ho estan els esteroides pels esportistes. L’actuació es basa en l’expressió. Per què hauries de voler arreglar unes celles arrufades?
També ha parlat de la seva postura davant les xarxes socials: jo mai no he piulat i no necessito mantenir-me en contacte amb la gent més enllà del telèfon o del e-mail. Personalment no entenc per a què serveix piular o usar Facebook. M’encanta la meva privacitat.
Uns posicionaments que marquen molt bé un caràcter que s’allunya clarament dels estàndard de l’Star System.
La mòmia (The Mummy, 1999). Nou clàssic del cinema d'aventures i acció amb elements de terror dirigit per Stephen Sommers. Aquesta pel·lícula combina l'arqueologia, l'humor i fets sobrenaturals, per oferir una història plena d'acció trepidant i espectaculars efectes especials.
La història se situa als anys 20, en un context d'exploracions arqueològiques a Egipte. Rick O’Connell (Brendan Fraser), un aventurer, descobreix la ciutat antiga de Hamunaptra, coneguda com la Ciutat dels Morts. Juntament amb Evelyn Carnahan (Rachel Weisz), una bibliotecària apassionada per l'arqueologia, i el seu germà Jonathan (John Hannah), es disposen a explorar-la.
Durant l'expedició, desperten accidentalment el sacerdot maleït Imhotep (Arnold Vosloo), una antiga mòmia que un cop ressuscitada busca venjança i poder. Imhotep allibera una sèrie de plagues bíbliques mentre intenta recuperar la seva estimada, la princesa Anck-Su-Namun (Patricia Velásquez), reencarnada. Els primers hauran de lluitar per detenir-lo i evitar la destrucció del món.
Amb un pressupost de 80 milions de dòlars, La momia va ser un gran èxit comercial, recaptant més de 400 milions de dòlars a tot el món. Els seus efectes visuals innovadors per a l’època van destacar, especialment, en la creació de la mòmia i les seves plagues. La pel·lícula va generar una saga que inclou dues seqüeles principals (El regreso de la momia i La momia: La tumba del emperador dragón), així com un spin-off, El rey Escorpión. Rachel Weisz només va participar en les dues primeres pel·lícules.
Enemic a les portes (Enemy at the Gates, 2001). Pel·lícula bèl·lica dirigida per Jean-Jacques Annaud. Està ambientada durant la Segona Guerra Mundial, concretament en la batalla de Stalingrad, un dels episodis més cruents del conflicte. La pel·lícula combina acció, tensió psicològica i drama humà per narrar la història d’un duel entre franctiradors que esdevé un símbol de la resistència soviètica contra l’exèrcit alemany.
La història se centra en Vassili Zàitsev (Jude Law), un jove pastor rus convertit en soldat de l'Exèrcit Roig. Gràcies a la seva habilitat excepcional com a franctirador, Zàitsev esdevé un heroi i un símbol de l’esperança soviètica enmig del setge brutal de Stalingrad. La seva fama és amplificada pel comissari polític Danilov (Joseph Fiennes), que utilitza la figura de Vassili per inspirar les tropes i la població.
Mentrestant, els nazis envien el seu millor franctirador, el major König (Ed Harris), per eliminar Zàitsev i desmoralitzar l'Exèrcit Roig. A mesura que el duel entre ambdós franctiradors es fa més intens, la pel·lícula explora la tensió entre la supervivència, la política i les relacions humanes, incloent-hi un triangle amorós entre Zàitsev, Danilov i Tania (Rachel Weisz), una guerrillera soviètica.
La pel·lícula es va rodar en gran part a Alemanya i es va destacar per la seva fidelitat a l’ambientació històrica i l’atenció als detalls visuals.
El treball està basat lliurement en fets reals. Vassili Zàitsev va ser un franctirador soviètic real, conegut per haver abatut més de 200 soldats i oficials alemanys durant la batalla de Stalingrad. Tot i això, molts aspectes del duel amb König i altres elements del film són ficcionals o exagerats.
El jardinero fiel (The Constant Gardener, 2005). Pel·lícula dramàtica dirigida per Fernando Meirelles i basada en la novel·la homònima de l'escriptor britànic John le Carré. Es tracta d'un thriller polític i romàntic que explora temes com la corrupció de la indústria farmacèutica, el neocolonialisme i la lluita per la justícia en contextos de desigualtat.
La història segueix Justin Quayle (Ralph Fiennes), un diplomàtic britànic aficionat a la jardineria que treballa a Kènia. Després de la tràgica mort de la seva esposa Tessa (Rachel Weisz) en circumstàncies misterioses, Justin comença a investigar la seva vida secreta. A mesura que descobreix més detalls, s’adona que Tessa havia estat investigant pràctiques poc ètiques d’una gran companyia farmacèutica, que experimentava medicaments en poblacions vulnerables de l’Àfrica.
Aquesta investigació condueix Justin a una xarxa de conspiracions, corrupció i perills que posen en risc la seva pròpia vida. Al llarg del viatge, el personatge evoluciona i la pel·lícula esdevé tant una història de descobriment personal com un crit contra les injustícies globals.
La pel·lícula va ser molt ben rebuda tant pel públic com per la crítica. Rachel Weisz va guanyar l’Òscar a la millor actriu secundària pel seu paper com Tessa. A més, la pel·lícula va ser nominada a altres categories, incloent-hi millor guió adaptat.
El jardinero fiel destaca per la seva fotografia impressionant, amb escenes rodades a Kènia que capten tant la bellesa natural del país com la crua realitat de les seves condicions socials.
La Fuente de la vida (The Fountain, 2006). Pel·lícula dirigida per Darren Aronofsky, conegut pel seu estil visual innovador i per explorar temes existencials. Aquesta obra és una barreja de drama, ciència-ficció i fantasia, que tracta qüestions profundes com l’amor etern, la mortalitat i la recerca de sentit en la vida. Amb una narrativa complexa i un estil visual impressionant, s’ha convertit en una pel·lícula de culte.
La pel·lícula narra tres històries interconnectades que es desenvolupen en diferents èpoques, però amb un tema comú: la recerca de l’amor etern i la lluita contra la mort.
L’Espanya del segle XVI: El conqueridor Tomás Verde (Hugh Jackman) busca l’Arbre de la Vida a Amèrica Central per ordre de la reina Isabel (Rachel Weisz), amb l’esperança de salvar el regne i donar-li immortalitat.
El present: El doctor Tom Creo (Hugh Jackman), un investigador mèdic, treballa obsessivament per trobar una cura pel càncer que afecta la seva esposa Izzi (també interpretada per Rachel Weisz). Izzi, conscient de la seva mortalitat, escriu un llibre anomenat La fuente de la vida, que narra la història del conqueridor, deixant-lo incomplet perquè Tom l’acabi.
Un futur llunyà i oníric: Un astronauta, també interpretat per Jackman, viatja en una bombolla espacial amb un arbre, que sembla simbolitzar la vida i el record d’Izzi. Al llarg del seu viatge, reflexiona sobre la seva relació amb la mort i l’eternitat.
Aquestes tres línies temporals convergeixen per explorar el cicle de la vida, la mort i la possibilitat de la regeneració.
La fuente de la vida és una experiència cinematogràfica única, ideal per a aquells que busquen pel·lícules que desafien la percepció de la vida i la mort. És una reflexió sobre els grans temes de l’existència humana, embolcallada en una fotografia hipnòtica i una banda sonora evocadora.
Ágora (2009). Pel·lícula històrica dirigida per Alejandro Amenábar que combina drama, filosofia i història, es basa en la vida de Hipàtia d'Alexandria, una de les primeres dones científiques conegudes, que va destacar com a astrònoma, matemàtica i filòsofa a l'Alexandria del segle IV dC.
La pel·lícula transcorre a l'Alexandria romana, una ciutat vibrant però immersa en tensions socials i religioses. Hipàtia (Rachel Weisz), professora a la famosa Escola Neoplatònica, dedica la seva vida a la investigació científica i la filosofia, buscant entendre els misteris de l'univers. Tanmateix, la societat al seu voltant viu una època de grans canvis, marcada pel declivi de la cultura clàssica i l'ascens del cristianisme com a religió dominant, sovint enfrontat a les creences paganes i jueves.
Mentre Hipàtia intenta preservar el coneixement de la famosa Biblioteca d'Alexandria, es veu atrapada en conflictes religiosos i polítics. Paral·lelament, dos homes estan enamorats d’ella: el seu esclau Davo (Max Minghella), que està dividit entre el seu amor per Hipàtia i la seva fe cristiana, i Orestes (Oscar Isaac), un alumne influent que aspira al poder polític.
Ágora no només explora la figura d’Hipàtia, sinó que també aborda temes universals com la ciència versus la fe, la tolerància religiosa, els conflictes polítics, i el paper de la dona en una societat patriarcal. És una reflexió sobre com les passions humanes i les disputes de poder poden destruir el coneixement i la cultura.
La veritat oculta (The Whistleblower, 2011). Thriller dramàtic dirigit per Larysa Kondracki i protagonitzat per Rachel Weisz. La pel·lícula es basa en la història real de Kathryn Bolkovac, una policia nord-americana que va denunciar la corrupció i el tràfic de persones dins d'una missió de pau de les Nacions Unides a Bòsnia després de la guerra dels Balcans.
La pel·lícula segueix Kathryn Bolkovac (Rachel Weisz), una policia de Nebraska que accepta una feina com a oficial de les Nacions Unides a Bòsnia amb l'objectiu de reconstruir el país després de la guerra. Durant la seva feina, Kathryn descobreix una xarxa de tràfic de dones i explotació sexual, en la qual estan implicats no només ciutadans locals, sinó també i principalment membres de la missió de pau i d'empreses contractistes que treballen per a l'ONU.
Quan Kathryn intenta denunciar aquestes activitats il·legals, s'enfronta a una burocràcia corrupta que la vol silenciar i amenaça amb destruir la seva carrera i reputació.
Tenen papers destacats Vanessa Redgrave com a Madeleine Rees, una advocada defensora dels drets humans, Monica Bellucci com a Laura Leviani, una funcionària de l'ONU i Benedict Cumberbatch en un paper secundari.
La pel·lícula va rebre elogis per la interpretació de Rachel Weisz i per la seva voluntat d'exposar un tema tan delicat i sovint ignorat.
El cas real de Kathryn Bolkovac va tenir un gran impacte sobre com es veuen les operacions de pau internacionals, posant el focus en la necessitat de supervisió i recerca de responsabilitats. La història també va ajudar a augmentar la consciència sobre el tràfic de persones.
360. Juego de destinos (360, 2011). Pel·lícula dramàtica dirigida per Fernando Meirelles, conegut per treballs com City of God i The Constant Gardener, amb un guió escrit per Peter Morgan, guionista de renom per obres com The Queen i Frost/Nixon. La pel·lícula està inspirada en l’obra de teatre La Ronda d’Arthur Schnitzler, que explora les connexions entre diversos personatges a través d’encontres íntims i emocionals.
La història gira al voltant d’una sèrie de personatges d’arreu del món que es troben interconnectats a través de les seves decisions romàntiques i morals. Amb escenes ambientades a ciutats com Viena, París, Londres, Denver i Bratislava, la pel·lícula mostra com les accions d’una persona poden tenir repercussions inesperades en la vida d’algú altre, sovint a milers de quilòmetres de distància.
Els temes principals de 360 inclouen la infidelitat, l’amor, el desig, i com les nostres eleccions poden influir en la nostra vida i en la dels altres, amb actors de la talla d’Anthony Hopkins, Jude Law, Rachel Weisz o Ben Foster.
La pel·lícula és narrada de manera no lineal, amb múltiples històries que s’entrellacen d’una forma subtil i orgànica. Aquesta estructura recorda a altres pel·lícules de narració coral com Babel o Crash, on els diferents fils argumentals acaben tenint impacte els uns sobre els altres.
Negació (Denial, 2016). Pel·lícula britànico-americana dirigida per Mick Jackson. El film està basat en fets reals i adapta el llibre History on Trial: My Day in Court with a Holocaust Denier de Deborah E. Lipstadt, historiadora i autora nord-americana. La pel·lícula aborda el judici de difamació que va enfrontar Lipstadt contra David Irving, un autor britànic conegut per les seves postures revisionistes i negacionistes sobre l'Holocaust.
La història comença quan Deborah E. Lipstadt (Rachel Weisz) publica un llibre en què acusa David Irving (Timothy Spall) de ser un negacionista de l'Holocaust. Irving decideix demandar-la per difamació a un tribunal britànic, on les lleis imposen que sigui l'acusat qui demostri la veracitat de les seves afirmacions. Això obliga Lipstadt i el seu equip legal, liderat per Richard Rampton (Tom Wilkinson) i Anthony Julius (Andrew Scott), a recopilar proves per demostrar que Irving deliberadament va manipular i distorsionar els fets històrics per negar la realitat de l'Holocaust.
La pel·lícula explora qüestions sobre la veritat històrica, la llibertat d'expressió i la responsabilitat de combatre la desinformació. També reflexiona sobre com es poden defensar la memòria de les víctimes de l'Holocaust i la importància de protegir els fets històrics de les manipulacions ideològiques.
Disobedience (2017). Pel·lícula dramàtica dirigida per Sebastián Lelio, que es basa en la novel·la homònima de l'escriptora britànica Naomi Alderman. La pel·lícula explora temes com l'amor prohibit, la identitat i la llibertat personal en el context d'una comunitat jueva ortodoxa estrictament religiosa.
La història segueix Ronit Krushka (Rachel Weisz), una fotògrafa de Nova York que torna a Londres després de la mort del seu pare, un prestigiós rabí d'una comunitat jueva ortodoxa. Ronit havia abandonat aquesta comunitat anys enrere a causa de la seva rebel·lia i el seu desig d'independència, trencant amb les normes estrictes de la seva religió i cultura.
Quan torna, es retroba amb els seus amics de la infantesa, Esti Kuperman (Rachel McAdams) i Dovid Kuperman (Alessandro Nivola), qui està destinat a convertir-se en el successor del pare de Ronit com a rabí. Tanmateix, les tensions creixen quan es revela que Ronit i Esti havien mantingut una relació romàntica en el passat. Aquesta atracció encara és viva, però la relació és profundament tabú en aquesta comunitat, on Esti està casada amb Dovid. La pel·lícula explora les conseqüències d'aquest retrobament i el conflicte entre el desig personal i les expectatives socials i religioses.
Sebastián Lelio, conegut per pel·lícules com Una mujer fantástica (que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el mateix any), ofereix una direcció sensible i subtil, centrada en les emocions dels personatges. La pel·lícula té un ritme pausat, amb un estil visual sobri i íntim, que reflecteix les tensions internes dels personatges.
La favorita (The Favourite, 2018). Pel·lícula dirigida per Yorgos Lanthimos, director conegut pel seu estil transgressor. Es tracta d'una sàtira històrica ambientada a la cort britànica del segle XVIII, que combina intriga política, humor negre i drama personal. La pel·lícula va ser àmpliament aclamada per la crítica i va rebre diversos premis, incloent-hi l’Òscar a la millor actriu per Olivia Colman.
La història se centra en la reina Anna d'Anglaterra (Olivia Colman), una monarca malalta, emocionalment inestable i altament influenciable. La seva consellera i amiga íntima, Lady Sarah Churchill (Rachel Weisz), exerceix una influència considerable tant en la política com en la vida personal de la reina. Tot canvia amb l'arribada d'Abigail Hill (Emma Stone), una jove de classe baixa i parent llunyana de Sarah, que busca ascendir a la cort.
Mentre Abigail guanya la confiança de la reina Anna, sorgeix una lluita de poder despietada entre ella i Sarah. La rivalitat entre les dues dones esdevé el nucli de la pel·lícula, que explora temes com l'ambició, la manipulació i la fragilitat de les relacions humanes.
Yorgos Lanthimos aporta el seu estil únic a La favorita, creant una atmosfera tant opressiva com humorística. La pel·lícula destaca per la seva cinematografia inusual, amb ús de lents gran angulars i il·luminació natural que reflecteix l'ambient de l'època. Els vestits i escenaris són opulents i històricament precisos, contribuint a una experiència visual immersiva.
Olivia Colman va guanyar l'Òscar a la millor actriu pel seu paper com la reina Anna, així com un Globus d’Or i un BAFTA. La pel·lícula va ser nominada a 10 premis de l'Acadèmia, incloent millor pel·lícula, millor director i millor guió original i va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Venècia.
