cinema d'acció

Fúria oriental (1972)

 

En primer lloc, voldria reflexionar amb tu sobre un fenomen que sempre m’ha sobtat: què passa amb el títols de les pel·lícules de Bruce Lee? Per exemple, la pel·lícula que ens ocupa en aquest post va titular-se Jing Wu Men, és a dir Els homes de Jing Wu però a occident va ser més coneguda com a The Chinese Connection (La connexió xinesa) o Fist of Fury (Punys de fúria). En un nou atac de creativitat, en llengua castellana va ser traduïda com a Fúria Oriental. Bruce Lee només va completar 4 pel·lícules i va deixar incomplet el seu cinquè treball, però entre tots els noms que ha rebut cadascuna de les seves cintes, l’univers d’imitadors amb noms similars que van aparèixer arran de la seva mort i de totes les obres pseudo-documentals llençades al mercat, dóna la sensació que els seus treballs es comptin per dotzenes!

Fúria Oriental (o Els homes de Jing Wu, tal com seria millor anomenar-la) és la seva segona pel·lícula com a protagonista, totes dues amb la companyia cinematogràfica Golden Harvest.

El juny de 1971, Bruce va signar un contracte amb Raymond Chow per a dues pel·lícules. La primera va ser Tang shan da xiong, coneguda també com a The Big Boss o com Karate a muerte en Bangkok en castellà. Aquesta pel·lícula va filmar-se al poblet tailandès de Pak Chong, amb un pressupost baixíssim i un argument d’allò més vulgar, però el poble xinès va descobrir un nou mite que va causar furor a les taquilles, primer asiàtiques i després arreu del món. El cinema d’arts marcials començava a estendre’s per arreu!

Per a la segona pel·lícula Chow hi va destinar un pressupost més gran i tingué més cura del guió. La història tornava a estar en mans del director, Wei Lo, funcions que ja havia desenvolupat a la primera pel·lícula, però en aquesta –gràcies a l’èxit de la primera- Bruce va poder introduir algunes de les seves idees.

La base del guió està inspirada en un personatge històric: el cèlebre mestre Ho Yuan-Chia i les victòries del seu alumne Liu Chen-Sheng contra lluitadors xinesos, japonesos i occidentals. El mestre va morir en estranyes circumstàncies: Ho Yuan-Chia patia una malaltia que li provocava atacs ocasionals, així que va posar-se en mans d’uns metges japonesos que li havien recomanat. No solament no va millorar sinó que va empitjorar molt la seva salut i va acabar morint. Els fets van tenir lloc a Xangai a començaments del segle XX i van generar tot tipus d’especulacions i d’històries que van anar fent-se grans amb el pas del temps, com acostuma a passar en aquests casos.

Els xinesos havien patit molt a causa de l’imperialisme japonès i havien suportat durant massa temps el ser considerats com “la raça malalta de l’Àsia”. Però Chen Zhen, el cinquè dels alumnes del mestre Ho, conegut amb el sobrenom de “Punys de Fúria” i encarnat per Bruce Lee, venjaria no solament la mort del mestre sinó anys i anys d’humiliacions i d’opressió. Fúria Oriental és una clàssica pel·lícula de venjança, l’argument més antic de la història del cinema d’acció, però és també la revenja històrica de tot un poble.

En la seva realització hi ha diversos trets innovadors pel que fa a d’altres pel·lícules de Hong-Kong. Un d’ells va ser el fet de portar actors japonesos pels personatges japonesos com és el cas de Fong Hai, contractat per interpretar al mestre judoka Yoshida. També van comptar amb l’actor i forjador d’espases Riki Hashimoto per donar vida a Hiroshi Suzuki o Jun Katsumura, actor conegut per interpretar en diverses ocasions a Zatôichi, el lluitador cec.

Pel que fa a actors xinesos hi havia un bon grapat d’ells que ja havien sortit a l’anterior pel·lícula: James Tien, Nora Miao que encara repetiría a The Way of the Dragon (El camí del drac o El furor del dragón, en la seva versió castellana) o Tony Liu, l’únic actor que va aparèixer a les 4 pel·lícules de Bruce Lee.

Però les innovacions no van acabar aquí. Va ser també la primera pel·lícula de Hong-Kong en reservar un paper destacat a un occidental: el paper del rus Petrov. Va ser interpretat pel corpulent Bob Baker, uns dels alumnes de Bruce Lee a la vida real, que havia viatjat amb ell per fer-li de guardaespatlles i que, un cop allí, li van proposar el personatge.

Com anècdota val la pena esmentar l’aparició d’un sofert tècnic en acrobàcies: A la lluita final entre Chen Zhen i Susuki el primer colpeja al segon amb tal violència que estripa una paret de paper i surt virtualment volant a través del jardí per caure uns quatre o cinc metres més enllà, en la caiguda més gran feta mai sense cap tipus de protecció. L'especialista va perdre momentàniament el coneixement, però es va recuperar ràpidament i va rebre les felicitacions de Bruce pel seu treball. Aquest especialista era un noiet de 17 anys en un dels seus primers treballs: es deia Jackie Chan.

I un detall freaky: el director de la pel·lícula, Lo Wei, té per costum sortir a les seves obres, però no de manera discreta i fugaç com ens tenia acostumats l’Alfred Hitchcock sinó reservant-se petits papers. En el cas de Fúria Oriental va interpretar a l’inspector de policia xinés. També podem destacar d’ell el seu gust per les exageracions i les escenes fora de mida, cosa que va portar seriosos conflictes amb Bruce: l’escena on el personatge de Chen Zhen fa rodar pels aires a dos homes al mateix temps per acabar llençant-los dos metres enllà o quan aixeca un rickshaw (carro de dues rodes) amb una persona a sobre i l’acaba fent saltar pels aires. Aquests excessos li restaven realisme a la història i això contrariava a Bruce.

Una història com la descrita a Fúria Oriental és naturalment d’un gran dramatisme i tensió però es permet –molt al començament- una picada d’ullet a la comicitat: quan apareixen per primer cop els japonesos a la pel·lícula, en la seva visita a l’escola xinesa, podem veure a un d’ells que porta les dents superiors exageradament llargues, com de conill. Aquesta és la manera en que els xinesos descriuen irònicament la cara dels japonesos. El detall no va passar gens desapercebut per al públic xinés que va riure molt amb aquesta escena.

Pels amants de les arts marcials i pels seguidors de Bruce Lee en particular recordaré que és el primer cop que podem veure dues coses en pantalla gran: el portentós ús que en fa dels nunchakus, un arma que dominava a la perfecció, i aquells crits i sorolls d’atac que el van caracteritzar tant, a mig camí entre intimidadors i desafiants.

El mite Bruce Lee estava en el seu punt més alt, primer a Hong.Kong, després a tot el Sud-est Asiàtic i finalment al món sencer. Només havia necessitat dues pel·lícules per arribar-hi i  Fúria Oriental marca de manera clara i espectacular l’inici d’un gènere cinematogràfic a occident: les pelis d’arts marcials. Mai no han aconseguit cap oscar però ens han deixat les millors tardes de crispetes i diversió. Llarga vida al gènere!