Elvis Presley

Viva Las Vegas (1964)

A la dècada dels seixanta moltes coses van canviar al món: IBM va presentar el seu primer computador electrònic, les constants protestes per tot el planeta van precipitar el final de la guerra del Vietnam, el món es va estremir amb els assassinats de John F. Kennedy, del seu germà Robert i de Martin Luther King, l’home va trepitjar la Lluna i tota la humanitat va plorar la prematura mort de Marilyn Monroe.
 
Les coses també estaven canviant al cor del cinema musical. La dècada dels ’50 havia deixat la millor producció de Gene Kelly, coronada per la meravellosa Cantant sota la pluja així com grans joies musicals del tipus Set núvies per a set germans. Però les grans melodies de tall clàssic i els suggerents ritmes del swing i del jazz deixaven pas a nous ritmes emergents que anaven ocupant, poc a poc, el panorama musical. I si alguna cosa brillava amb intensitat al firmament musical dels anys ’60 era Elvis Presley i el Rock and Roll: el seu electritzant ritme i la seva desbordant personalitat van fer d’ell una estrella enlluernadora.
 
Naturalment això no podia passar desapercebut per la indústria cinematogràfica, que va pensar que allí on hi ha fans també es troben consumidors ansiosos de més dosi del seu ídol. Així van néixer tot un manyoc de pel•lícules pensades per al lluïment personal del mite del moment, el Rei del Rock, que en ocasions va arribar a fer fins a tres pel•lícules per any, sovint films distrets, lleugers, amb una bona dosi de música i molt poca cosa més...

I a l’any 1964 va estrenar-se Viva Las Vegas, la pel•lícula de la que es parla en aquest post. Per què destacar aquesta pel•lícula per sobre de les altres? Molt fàcil... té tots els atractius de la resta però a més aporta una nova cosa: hi ha un canvi radical en l’elecció de la seva partner. Mentre la postura més habitual era buscar companyes més aviat decoratives que magnifiquessin l’actuació i la presència d’Elvis, en aquest cas se li va buscar una companya a la seva alçada: cantava i ballava esplèndidament i era una actriu que es trobava als inicis d’una excel•lent carrera interpretativa. Naturalment estic parlant d’Ann-Margret. La suma d’aquests dos talents va resultar explosiva i va aportar una intensitat a cadascuna de les escenes que va fer que moltes d’elles passessin directament a la història del cinema musical. 

Des del primer moment en que van ser presentats, Elvis i Ann-Margret van connectar amb una intensitat inusual dins i fóra de les pantalles. Estaven en sintonia  i això es notava en cada escena de la pel•lícula i la seva química, perceptible a flor de pell, traspassava totes les distàncies i arribava a les persones espectadores amb tota nitidesa. El resultat va ser espectacular i la suma dels seus talents i de les seves personalitats va aconseguir transformar una típica història de noi-coneix-noia en un divertit i electritzant relat que fa passar una estona esplèndida, sense més pretensions.

La història sentimental de la parella protagonista va creuar les pantalles i tots dos van viure una època idíl•lica: reien  junts, completava l’un les frases de l’altre i els seus encontres s’allargaven fins entrada la nit... eren ànimes bessones. Diuen que va ser la primera noia amb la que sortia a divertir-se a soles sense emportar-se també als seus amics. Aquest fet no va passar desapercebut per la premsa, que va perseguir a la jove parella per tot arreu, omplint pàgines i pàgines de premsa rosa. La que era parella oficial d’Elvis en aquells moments (i que després acabaria sent la seva dona), Priscilla, naturalment no va encaixar gens bé tota aquella història. Després d’uns mesos , Elvis i Ann-Margret deixaven de banda la seva intensa relació de parella, malgrat que va quedar una forta amistat que va durar per sempre: de fet Ann-Margret va ser, d’entre totes les artistes que havien treballat amb ell al llarg de tota la seva carrera, l'única que va assistir al seu funeral.

Fruit d’aquest encontre i del treball artesanal del seu director, George Sidney, ens ha arribat fins avui un musical en el sentit més pur de la paraula (ple de cançons de gran qualitat), una visita guiada per tots els casinos de Las Vegas i una cursa de cotxes que –en la seva època- va ser espectacular amb les seves atractives imatges aèries. Només entreteniment... però això si, entreteniment de qualitat.