Recentment, el govern espanyol ha tornat a declarar que no té diners ni mitjans per a desclassificar muntanyes de documents anteriors al 1968 que té amagats a la opinió pública en virtut de la llei franquista de secrets oficials. Són uns 10.000 blocs d’informació, entre carpetes i lligats, que formen part d’una memòria històrica que Espanya té segrestada i apartada de la llum pública. És la por ancestral a mostrar la veritat tal com és, d’obrir portes i finestres i ventilar la casa... perquè, si més no, la història ha de poder judicar totes les atrocitats miserables que es van fer en aquells anys.
En recordar aquestes fets, m’ha vingut al cap la pel·lícula La conspiració del silenci, una obra basada en els fets reals succeïts a Alemanya a la dècada dels ‘60, quan el jove fiscal alemany Johann Radmann (Alexander Fehling), un personatge fictici en una història verídica, pren contacte amb un fet terrible: el seu país havia silenciat tot el que el poble alemany havia arribat a fer a la Segona Guerra Mundial en una dramàtica conspiració de silenci. El motiu? Una gran majoria sentien brutes les seves mans i volien oblidar.
El procés de Nuremberg, celebrat pels aliats el 1946, just acabada la guerra, va asseure al banquet dels acusats a diversos dirigents nazis acusats de conspiració, crims contra la pau, crims de guerra i/o crims contra la humanitat. Com a resultat d’aquest procés van ser condemnats a mort 12 dels acusats, 7 van rebre sentència de presó en diversos graus i finalment 3 varen ser absolts. Amb això donaven per tancat el procés ràpidament i sense més investigacions. Ni al bàndol aliat ni a l’alemany li va interessar aprofundir-hi més.
El director de la pel·lícula La conspiració del silenci, Giulio Ricciarelli, va declarar: “Abans de començar a estudiar el tema, si algú m’hagués preguntat sobre la Segona Guerra Mundial, hagués dit que va existir la guerra, Auschwitz, l’holocaust... i que després de la guerra Alemanya va començar a fer neteja... però no, al llarg de 20 anys va intentar ocultar-ho”.
El fiscal Radmann, amb el suport del fiscal general Fritz Bauer (aquest si que és un personatge rigorosament històric), ajudat només per una secretària i més tard per un altre fiscal, va posar en marxa els anomenats judicis de Frankfurt (1962-1965) on van posar sobre la taula les atrocitats perpetrades a Auschwitz. La pel·lícula narra la ruta iniciàtica del jove Radmann, des del seu núvol d’oblit generacional fins al compromís més extrem perquè la veritat sortís a la superfície, una veritat que va fer que molts fills i molts néts preguntessin als seus ancestres: “i tu, què vas fer durant la guerra?” La cortina de fum va començar a dissipar-se i el paisatge de la història recent va tornar a aparèixer davant dels ulls de la humanitat amb tot el seu espant. Era el primer pas cap a la reconciliació.
Després d’això, cap país del món ha fet actes més grans de contrició que el poble alemany i ha ensenyat la seva història a les escoles, amb total transparència, perquè aquell horror no tornés a succeir mai i perquè la història fes justícia als milions i milions de víctimes innocents que van patir un terrible destí. La pel·lícula La conspiració del silenci narra l’inici de tot això... la història del primer fil que va anar-se estirant fins a provocar una reacció en cadena que va mostrar una part d’aquesta espantosa veritat. És també un tribut a les persones valentes que, quan es topen amb una veritat molesta i que desmunta les seves conviccions més íntimes, són capaces d’afrontar-la i perseguir-la fins a les darreres conseqüències. Una pel·lícula honesta i inquietant, molt recomanable especialment per la profunditat en el tractament dels personatges que hi apareixen: no es conforma en surar per la superfície de la història sinó que pretén mostrar els seus personatges amb tota la seva complexitat.
A l’Estat Espanyol la cosa és ben diferent...
Es mantenen en peu més de 100 monuments al franquisme i als seus líders, encapçalats pel tristament cèlebre Valle de los Caidos, faraònic mausoleu pel dictador Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, construït amb els treballs forçats de presos republicans un cop acabada la Guerra Civil, on van deixar la vida prop de 34.000 persones i on no existeix ni una trista placa que els recordi i en faci una mica de pedagogia.
Continua activa la Fundación Francisco Franco, actualment en funcionament i que va estar rebent subvencions de l’Estat fins l’any 2007 (podem imaginar-nos una Fundació Adolf Hitler a l’Alemanya actual?). Un reducte on poder mostrar la bandera pre-constitucional (la del pollastre), diversos símbols feixistes i on encara poden escriure’s textos que comencen: “Con motivo de cumplirse el LXXVI aniversario de la victoria nacional en nuestra gloriosa Cruzada de Liberación…” No està tret del NO-DO... està escrit aquest mateix any.
I, naturalment, els documents compromesos de la dictadura continuen segrestats per la llei de secrets oficials, 76 anys després d’acabada la guerra i 40 anys després de la mort del dictador. Arribarem a reconciliar-nos amb el nostre passat algun dia?