Elizabeth Taylor, la gran diva

Va néixer el 27 de febrer de 1932 a Hampstead Garden, un suburbi de Londres. Era la petita dels dos fills del matrimoni format per Francis Lenn Taylor, un comerciant d’art, i Sara Sothern, actriu, dos nord-americans que vivien a Anglaterra fins que va començar la II Guerra Mundial, moment en que van retornar als Estats Units, a Los Ángeles. No van ser poques les ocasions en les que li van suggerir a la família Taylor que portessin a la seva filla a algun càsting. Els preciosos ulls blaus de la nena amb increïbles reflexes violetes li donaven a la seva bonica cara un atractiu molt especial. La seva mare Sara era, en principi, molt reticent a donar aquell pas però finalment però finalment es va produir una bona oportunitat: a través d’un client i amic de Francis, el pare, va inscriure a l'Elizabeth a unes audicions dels estudis Universal Pictures i Metro Goldwyn-Mayer. Era l’any 1941 quan la petita només tenia tot just 9 anys. Tots dos estudis li van oferir un contracte i la mare va decantar-se per l’Universal.

El 1942 va tenir un petit paper a la pel·lícula There’s One Born Every Minute, però els estudis no van quedar contents, tot afirmant que no tenia cara de nena i és que l'Elizabeth no s’assemblava gens als models infantils de l’època com Shirley Temple o Judy Garland.

A continuació va signar un contracte amb la MGM i el mateix 1943 va tenir una aparició a Lassie Come Home (La cadena invisible) on buscaven una actriu infantil que tingués accent anglès. Després d’un petit període de prova va signar un contracte d’exclusivitat per 7 anys. Això li va obrir les portes a participar en un bon nombre de pel·lícules, primer en papers de poca importància i més tard amb papers protagonistes, com a Fuego de juventud (National Velvet, 1944) compartint protagonisme amb Mickey Rooney, El coraje de Lassie (Courage of Lassie, 1946)... Elizabeth va declarar, ja de gran, que la seva infantesa va acabar quan és va convertir en una estrella, des del moment en que MGM va començar a controlar la seva vida. Havia de complir un estricte pla diari que incloïa anar a l’escola, prendre classes de ball i de cant, assajar les escenes de l’endemà...

Quan va arribar als 15 anys a les fotos i a les entrevistes va començar a representar una imatge pública d’adolescent normal, que anava a festes i tenia les seves cites. Ja llavors se l’estava comparant amb actrius consagrades com Ava Gardner o Lana Tuner.

L’estrellat definitiu li va arribar amb El pare de la núvia (Father of the Bride, 1950). Després van arribar multitud de treballs que la van fer estar prop de cinc dècades en actiu.

En el terreny personal, va tenir, al llarg de la seva vida, una extensa peregrinació per vuit matrimonis amb set marits: amb Conrad Hilton Jr (1950-1951), amb Michael Wilding (1952-1957), amb Michael Todd (1967-1958), amb Eddie Fisher (1959-1964), amb Richard Burton en dues ocasions (1964-1974 i 1975-1976), John Warner (1976-1982) i Larry Fortensky (1991-1996). Elizabeth va bromejar en una ocasió dient: només m’he anat al llit amb els homes amb els que m’he casat. Quantes dones poden dir el mateix? Malgrat aquesta llista de matrimonis, l’amor de la seva vida va ser Richard Burton, amb qui a més va protagonitzar fins a 11 pel·lícules. Parlant d’aquesta relació va declarar: no ens cansàvem mai l’un de l’altre. Fins i tot amb els paparazzi penjats dels arbres fèiem l’amor. Jugàvem a l’Scrabble, formàvem paraules vulgars i mai no s’acabava la partida. Si t’excites jugant a l’Scrabble, és que es tracta d’amor.

En els seus darrers anys va tenir un amor platònic amb l’actor irlandès Colin Farrell, 44 anys més jove que ella. Farrell va dir en una ocasió: era una dona espectacular. Per a mi va ser, si més no en el meu cap, la darrera relació romàntica que he tingut, encara que mai no es va consumar. Va explicar també que tenien llargues xerrades telefòniques ben entrada la matinada: parlàvem de tot. Poesia, menjar, viatges... no tant de cine. Per a desesperació dels meus amics, mai no li vaig preguntar per James Dean o Montgomery Clift. Ella no dormia gaire per les nits, igual que jo, així que a les dues de la matinada la trucava. M’asseia al meu jardí i xerràvem al llarg d’hores. L’estimava, encara l’estimo, i vaig ser suficientment afortunat per a ser el seu amic durant els darrers anys de la seva vida. Vaig voler ser el seu marit número 8, però ens vam quedar sense temps. Ell tenia llavors 34 anys.

Entre els seus amics més entranyables estava Rock Hudson i quan aquest va morir a l’any 1985 de SIDA, l’Elizabeth va convertir-se en una lluitadora incansable en la lluita contra aquesta malaltia. Recordant el moment de la mort del seu amic va dir: en aquell moment la fúria es va apoderar de mi i em va deixar tremolant de ràbia. Vaig pensar que tot el món a la ciutat estava parlant sobre la SIDA, posant-li un estigma molt marcat sobre aquesta malaltia... em vaig enfadar molt perquè ningú no estava fent res. I en lloc de renegar vaig pensar, què puc fer? A banda de la seva militància en la divulgació de la malaltia i en el reclam de més investigacions, va deixar dit que, en el moment de la seva mort, la seva col·lecció de 250 joies valorades en 156,7 milions de dòlars fos subhastada per recaptar fons per a la seva investigació.

Un altre gran amic de l’actriu va ser Michael Jackson. Diuen que va ser ella la que li va posar el sobrenom de Rei del Pop. El cantant li va dedicar pel seu aniversari la cançó Elizabeth I love you. L’actriu va ser una de les assistents al seu enterrament privat.

Elizabeth Taylor va morir el 23 de març de 2011 en un hospital de Los Ángeles per problemes derivats d’una insuficiència cardíaca que arrossegava des de feia anys i les seves restes descansen al Forest Lawn Memorial Park de Califòrnia, molt a prop d’on descansa el seu amic Michael Jackson. L’actriu va deixar unes instruccions precises abans de la seva mort: va voler que el seu enterrament s’iniciés amb 15 minuts de retard ja que, famosa com era per arribar tard als llocs, va voler fer-ho també al seu propi funeral. El seu amic Colin Farrell va llegir un poema del poeta victorià Gerald Manley Hopkins.


El pare de la núvia (Father of the Bride, 1950). Comèdia dirigida por Vincente Minnelli que explica la història d’un pare, Stanley Banks (Spencer Tracy) que rep sobtadament la notícia que la seva filla Kay (Elizabeth Taylor) té parella i pensen casar-se en breu. Això li crea dins seu tot un seguit de sentiments contraposats i pors a vèncer. A més, a mesura que s’aproxima la data del casament Stanley es troba atrapat en un seguit de situacions còmiques per l’espectador i aclaparadores pel protagonista, relacionades amb els preparatius i les despeses de la celebració.

La pel·lícula descriu molt bé els costums i els convencionalismes de la seva època (començaments dels ’50), però a més, malgrat la distància que ens separa a l’actualitat, el seu rerefons continua gaudint d’un cert regust atemporal que l’ha deixat envellir prou bé.

Com a curiositat recordem que el vestit de núvia que Elizabeth Taylor va dur a la pel·lícula, estava dissenyat per Helen Rose, la modista que també va fer el seu vestit de núvia a la vida real, aquell mateix any, quan va casar-se amb Conrad Hilton Jr.

La pel·lícula va constituir un èxit a la taquilla i va rebre una molt bona acollida per part de la crítica, veient-se recompensada amb diverses nominacions als premis Oscar. 

Gegant (Giant, 1956). El director George Stevens va iniciar el rodatge d’aquesta pel·lícula, sobre uns textos basats en una esplèndida novel·la escrita feia molt poc temps (1952) per Edna Ferber, on es narrava la vida d’un important ramader de Texas, les seves relacions familiars i la rivalitat amb el seu veí petroler. En realitat, però, tractava del pas del temps i dels canvis que un home pot arribar a assumir a la seva vida, a les seves creences i als seus prejudicis. També reflexionava sobre qüestions tan profundes com el racisme, les discriminacions socials i econòmiques, el paper de les dones a la societat, la immigració...

Pels papers principals va haver-hi un gran ball de noms. Pel paper de Jordan, el protagonista, van sonar candidats com John WayneHenry FondaJames StewartWilliam Holden... Rock Hudson va recordar aquells moments en unes declaracions fetes l’any 1981: tots els actors de la ciutat volien el paper (Clark Gable, Alan Ladd...) però eren massa grans (...) En aquell temps jo tenia 29 anys i podia interpretar el personatge de jove, a la mitjana edat i a la vellesa. Aquesta realitat, afegida al fet que els recents èxits en pantalla l’havien convertit en el galant de moda, van decantar ràpidament la balança al seu favor.

L’elecció del paper femení no va ser gaire més plàcida. Els estudis dels germans Warner, que eren els promotors de la pel·lícula, van passar-li a Stevens una llista amb 31 noms d’actrius per al paper, entre els quals es trobava, en primera posició, el de Jane Wyman, estrella en auge en aquells moments i que havia mostrat una gran química amb Rock Hudson en les dues obres que acabaven de coprotagonitzar, però el director tenia les seves pròpies idees. En primer lloc va oferir-li el paper a Audrey Hepburn però l’actriu va refusar l’oferta. Tot seguit va pensar en Grace Kelly que havia triomfat amb Sólo ante el peligro (1952) o amb obres com Crim perfecte (1954) i La finestra indiscreta (1954) totes dues fruït del geni d’Alfred Hitchcock. A Grace li va interessar el projecte, però com que recentment havia rebutjat diversos papers oferts per la MGM –amb la que tenia un contracte– els estudis li van prohibir acceptar el paper. Al llarg de tot aquest procés, Elizabeth Taylor s’havia estat postulant pel paper, cansada de personatges amb poca profunditat, però en aquells moments estava embarassada del seu segon fill i això frenava a Stevens, així que l'Elizabeth va convèncer al seu ginecòleg perquè parlés amb el director i li expliques que en quatre setmanes tindria el fill i que posteriorment quedaria en plena forma. Els arguments van satisfer finalment al director.

El repartiment es va completar amb James Dean, que interpretaria aquí el seu tercer i darrer paper (va matar-se en un accident automobilístic abans de l’estrena de la pel·lícula), Carrol BakerDennis HopperSal MineoRod Taylor... tot plegat amanit amb música de Dimitri Tiomkin, autor de bandes sonores tan brillants com Sólo ante el peligroJo confesso o Crim perfecte.

Els 201 minuts de metratge de la pel·lícula i la seva meravellosa fotografia fan d’aquesta pel·lícula una autèntica joia èpica, mereixedora de les 7 nominacions als Oscar que va tenir i del gran èxit a la taquilla que va obtenir.

Arran d’aquesta pel·lícula va néixer una bona amistat entre Rock Hudson i Elizabeth Taylor que va perdurar tota la vida.

La gata sobre la teulada de zinc (Cat on a Hot Tin Roof, 1958). Richard Brooks va encarar la direcció d’un tòrrid drama familiar, La gata sobre la teulada de zinc, sorgit de la ploma de Tennessee Williams en uns temps molt difícils. La censura imperant en aquells anys als EUA impedia parlar clarament de certs temes, sobretot si feien referència al sexe o a la política. I l’obra de Williams era la bomba.

Narra la vida matrimonial, freda i distant,  que viuen la Maggie (Elizabeth Taylor) i en Brick  (Paul Newman) malgrat els esforços d’ella per encendre de nou la flama, apagada des de la mort d’un amic íntim d’en Brick, l’Skipper. Al darrera d’això, descobrim subjacent, l’homosexualitat d’en Brick, reprimida pels convencionalismes socials i que l’ha conduït a la beguda. Aquest aspecte de la trama, molt evident a l’obra de Williams, queda molt desdibuixat de la pel·lícula a fi de superar la censura.

La història parla sobre la hipocresia social, els convencionalismes, la cobdícia, la superficialitat, les difícils relacions paterno-filials, els tortuosos camins de la comunicació interpersonal...

Una obra força teatral, que reuneix intensos moments interpretatius d’una gran qualitat.

De sobte, l’últim estiu (Suddenly, Last Summer, 1959). Estrenada a l’Estat Espanyol amb el títol de De repente, el último verano, ens mostra un tòrrid melodrama psicològic, magistralment dirigit per Joseph L. Mankiewicz sobre un text teatral del dramaturg Tennessee Williams.
A la pel·lícula, el doctor Cukrowicz (Montgomey Clift), psiquiatra neurocirurgià, és requerit a casa d’una rica vídua, la Violeta Venable (Katharine Hepburn), que acaba de perdre el seu únic fill, en Sebastian, i la seva neboda, la Catherine (Elizabeth Taylor) es troba sotmesa en un estat psicològic proper a la demència. Plana la possibilitat de sotmetre a la jove a una lobotomia per alleugerir el seu delicat estat, però el doctor no ho veu clar: vol descobrir què ha motivat l’estat en el que es troba.
Autor de l’obra de teatre, en Tennessee Williams, va sucar la ploma en la seva pròpia experiència. A la seva germana Rose li va ser practicada una lobotomia per petició expressa dels pares i va quedar idiotitzada. Aquest fet va marcar molt a l’escriptor, que va abocar en aquest relat tota la foscor dels seus records dels quals la pel·lícula n’és hereva. La seva composició claustrofòbica només es trenca per mostrar, en unes curtes escenes, la Costa Brava. Una autèntica pel·lícula de culte.

Una dona marcada (Butterfield 8, 1960). Pel·lícula melodramàtica dirigida per Daniel Mann basada en la novel·la del mateix títol escrita per John O’Hara.

La seva trama gira al voltant de Gloria Wandrous (Elizabeth Taylor), una dona que viu a Nova York i que manté relacions amb diversos homes econòmicament solvents fins que un dia coneix a Weston Liggett (Laurence Harvey), un home casat que se sent atret per ella.

La pel·lícula li va valdre a l’Elizabeth la consecució d’un Oscar a la Millor Actriu  per aquest controvertit paper, premi que va constituir la primera estatueta de la seva carrera, després d’haver estar nominada anteriorment per L’arbre de la vida (1957), La gata sobre la teulada de zinc (1958) i De sobte, l’últim estiu (1959).

Malgrat tot, l’actriu mai no va estar satisfeta amb el resultat d’aquesta pel·lícula. De fet, l’havia acceptat de mala gana. Ja s’havia compromès amb la 20th Century Fox per a protagonitzar la gran producció Cleopatra, però encara estava lligada amb la Metro Goldwyn-Mayer per a realitzar una pel·lícula més, i els estudis li van imposar aquesta. La seva relació amb el director Daniel Mann mai no va ser bona i el bon resultat final de la seva interpretació va basar-se exclusivament en el seu ofici com a actriu.

La pel·lícula, en el moment de la seva estrena, va ser controvertida a causa del seu escabrós argument i la manera en que es va enfrontar als convencionalismes de l’època.

Cleopatra (1963). És una pel·lícula èpica dirigida per Joseph L. Mankiewicz i protagonitzada per Elizabeth Taylor en el paper de Cleopatra, Richard Burton com Marc Antoni i Rex Harrison com Julio Cèsar. La pel·lícula és coneguda no només per la seva magnífica producció i per la seva representació de la vida de la reina egípcia Cleopatra, sinó també per la relació amorosa que es va desenvolupar entre Elizabeth Taylor i Richard Burton durant el rodatge.

Va ser la pel·lícula més cara del seu temps. El seu pressupost es va disparar durant el rodatge a causa de problemes logístics i canvis de repartiment. La inversió total va ser astronòmica, cosa que va causar preocupació a la 20th Century Fox: el pressupost previst era de 2 milions de dòlars, però a mesura que avançava la producció aquesta xifra es va disparar fins a arribar als 44 milions de dòlars.

El seu costós vestuari, el seus detallats decorats que recreaven tot l’esplendor de l’antic Egipte, les interrupcions imprevistes al llarg del rodatge, els canvis en el repartiment i el seu llarg metratge (3 hores i 53 minuts) van ser elements que van contribuir al seu alt cost, però malgrat això va ser un esplendorós èxit a taquilla, la va fer mereixedora de quatre Premis de l’Acadèmia, incloent-hi el de Millor Vestuari i de Millor Direcció Artística i, sens dubte va contribuir en gran manera a accentuar encara més l’estrellat de l’Elizabeth Taylor.

Durant el rodatge de Cleopatra, Elizabeth Taylor i Richard Burton van iniciar una relació que va ser àmpliament coberta pels mitjans de comunicació i que va culminar amb el seu matrimoni posterior. La seva relació amorosa va ser un dels esdeveniments més destacats d'aquesta època i va donar lloc a una gran cobertura mediàtica. Aquesta va ser la primera de les 11 pel·lícules que van fer junts.

Castillos de arena (Sandpiper, 1965). Pel·lícula dirigida per Vincente Minnelli en la que es van retrobar novament Elizabeth Taylor i Richard Burton en els papers protagonistes.

La trama de Castillos de arena es desenvolupa a Big Sur (Califòrnia). Allí trobem a la Laura Reynolds (Elizabeth Taylor), una dona casada amb un marit distant i un fill petit. Tot canvia quan coneix a l’artista i mestre d’escola Dr. Edward Hewitt (Richard Burton). Conforme van passant temps junts la seva relació es va tornant cada cop més propera i comencen a aparèixer sentiments. Just en aquest punt surten a la llum els dilemes morals relacionats amb el que senten l’un per l’altre.

La pel·lícula va haver d’afrontar conflictes amb la censura, ja que la relació adúltera que la història mostrava no complia amb els estàndards morals de l’època. Això va motivar alguna que altra modificació en els diàlegs de la cinta.

Malgrat que aquest treball va rebre crítiques mixtes en el moment de la seva estrena, les interpretacions dels seus protagonistes van ser alabades i l’Acadèmia no va dubtar en concedir-li l’Oscar a la Millor Cançó Original per The Shadow of Your Smile. Va rebre una excel·lent acollida per part del públic.

Qui té por de Virginia Woolf? (Who's Afraid of Virginia Woolf?, 1966). Treball dirigit per Mike Nichols i basat en la famosa obra de teatre homònima d'Edward Albee, brilla per les seves grandioses interpretacions i pels seus diàlegs sòrdids i punyents.

La trama de la pel·lícula se centra en un matrimoni en crisi format per George (Richard Burton) i Martha (Elizabeth Taylor). La història comença quan conviden a una jove parella, Nick (George Segal) i Honey (Sandy Dennis), a casa seva després d'una festa. Al llarg de la nit, les tensions i les revelacions sobre les relacions de les dues parelles esclaten, i la nit esdevé un xoc emocional.

La pel·lícula es va rodar principalment de nit, per donar-li un aspecte més realista i captar l'ambient obscur i carregat de la història. Això va fer que el rodatge fos físicament esgotador per a l'elenc i l'equip de producció.

La pel·lícula va ser aclamada per la crítica i va ser vista com un dels millors exemples d'adaptació d'una obra de teatre a la pantalla gran i el director Mike Nichols va ser lloat per la seva habilitat en portar aquesta història complexa i emotiva a les pantalles. La pel·lícula va ser un èxit de crítica i va guanyar cinc Oscars, incloent els de Millor Actriu (Elizabeth Taylor), Millor Actor de Repartiment (George Segal) i Millor Actriu de Repartiment (Sandy Dennis).

L’amansiment de la fúria (The Taming of the Shrew, 1967). Estem davant d’una comèdia escrita per William Shakespeare. D’aquesta obra s’han fet diverses versions, però la més coneguda és la que ens ocupa, dirigida per Franco Zeffirelli i protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, reunits novament en una pel·lícula, just després d’interpretar plegats la tempestuosa Qui té por de Virginia Wolf?

La història es desenvolupa a Pàdua i ens presenta a Baptista, atabalat buscant marit per a la seva filla Catharina (Elizabeth Taylor), de caràcter irascible i no gens dolç. L’arribada de Petruchio (Richard Burton) sembla canviar-ho tot: Petruchio és un venedor arruïnat provinent de Verona que arriba a Pàdua cercant riquesa i una dona. Si es casés amb la Catharina aconseguiria dona i una dot de 20.000 corones d’or.

El vestit que l’Elizabeth Taylor porta en el seu monòleg final està inspirat en una pintura del 1533 titulada Retrat de senyora Lucrècia, pintat per Lorenzo Lotto, obra exposada al National Gallery de Londres.

Encara que sembli estrany, Taylor i Burton no van ser la primera opció de Zeffirelli ja que en primera instància havia pensat en Sophia Loren i Marcello Mastroianni, que també haurien estat una parella protagonista interessant de veure.
 

Reflexos en un ull daurat (Reflections in a Golden Eye, 1967). Pel·lícula dirigida per John Huston i basada en la novel·la escrita per Carson McCullers al 1941. Es tracte d’un drama psicològic que explora temes com la repressió sexual, l'obsessió i la llibertat personal.

La trama de la pel·lícula se centra en una base militar situada a la zona rural dels Estats Units, on viuen oficinistes de l'exèrcit i les seves famílies. El protagonista és el major Weldon Penderton (Marlon Brando), un home casat que oculta la seva homosexualitat. La seva dona, Leonora (Elizabeth Taylor), té una relació amb el coronel Morris Langdon (Brian Keith).

La pel·lícula explora les tensions i els conflictes entre els personatges en aquest ambient militar repressiu i conservador. La trama es complica quan un soldat misteriós, Williams (Robert Forster), comença a espiar la Leonora. Aquesta vigilància i la seva obsessió sexual esdevenen el nucli de la història i porten a un desenllaç tràgic.

Reflexos en un ull daurat va ser una pel·lícula controvertida a la seva època i va ser censurada en alguns països a causa de la seva temàtica i d'algunes de les escenes. No va ser un gran èxit comercial, però ha estat reviscolada i apreciada posteriorment com una obra de culte per les seves actuacions i la seva exploració de temes tabús.