En la ciudad sin límites (2002)


Antonio Hernández, director salmantí molt especialitzat en treballar en mitjans televisius i en pel·lícules de curta volada, va dirigir el 2002 la pel·lícula En la ciudad sin límites, una obra austera però efectiva, continguda però intensa, d’excel·lents interpretacions que es mouen en sòlids diàlegs, amb personatges ben definits i amb un ritme narratiu esplèndid que ens fa cavalcar en tot moment  entre el drama, la intriga i unes gotes de màgia, gotes que aconsegueixen que tot l’estrany teixit argumental vagi agafant forma... i és que Hernández va estar treballant amb aquell guió més de 12 anys i va mullar en el seu propi cor cada mot de la història.

El seu pare va perdre el cap i la seva família li va girar l’esquena. Com el propi director va afirmar, l’home va morir sol i incomprès. Ningú no sabrà mai que és el que li va passar pel cap en aquells anys de follia. Això va fer que Hernández conservés en el seu interior una història incompleta, barreja de remordiment i nostàlgia.

En la Ciudad sin límites, la història parla de Max, una home vell i amb una malaltia terminal al voltant del qual es reuneix la seva família. El personatge està interpretat per Fernando Fernan-Gómez de manera brillant, donant-li al personatge la força i a la vegada la fragilitat que necessita. Al voltant seu van conjurant-se interessos ocults, històries mai no desvetllades, egoismes i prejudicis, infidelitats i enganys... i de fons, una història inquietant que vols aflorar des de la nit dels temps. Els misteris de la ment juguen amb els pobres records d’en Max, ara atacat per una demència senil, i el transporten inexorablement a reviure uns fets que havien estat sepultats però mai no oblidats. Ara aquests fets es retroben amb en Max i els seus fantasmes del passat prenen forma en el present.


Només una persona, el seu fill petit, Víctor, interpretat amb molta sensibilitat per un Leonardo Sbaraglia que es transforma en l’indiscutible fil conductor de la història, s’acostarà a Max i intentarà entendre’l i aconseguir-li aquell instant de pau a la fi del camí... però el camí de la redempció mai no ha estat fàcil.

Al gran repartiment d’actors i actrius que intervenen en aquesta pel·lícula hi trobem Geraldine Chaplin en l’altiva i freda dona de Max, Roberto Álvarez com el seu fill gran i Àlex Casanovas com el fill mitjà, Adriana Ozores com la ex del primer i Ana Fernández com esposa del segon i amb la breu intervenció d’Alfredo Alcón en un personatge de gran importància per a la narració.

Víctor Reyes hi posa la banda sonora, una música que pren en molts moments de la pel·lícula el paper d’un actor més de la història, amb pinzellades a voltes misterioses i d’altres dramàtiques i fins i tot èpiques.

La cinta té un poder magnètic: et captura en les primeres i desconcertants escenes de la història i no et deixa anar fins que, amb la pantalla fosca en plena desfilada dels crèdits, encara estàs acomiadant-te dels seus personatges i de la intensitat dels moments que hem viscut plegats.

Una pel·lícula que no ha tingut el ressò que es mereix i que, si encara no l’has vist, et recomano que no la deixis escapar.