Frankenstein de Mary Shelley (1993)

LA AUTORA. Mary Shelley  va ser filla de Mary Wollstonecraft, una  coneguda feminista, escriptora i educadora i de William Godwin, un famós filòsof liberal. Aquestes dues influències van marcar decisivament la seva ment i, per tant, la seva vida sencera. 
 

De ment oberta i inquieta, va disposar d’una elevada formació intel•lectual i sovint participava en tertúlies i debats que succeïen –en moltes ocasions- de manera espontània després de sopars amb amics o de trobades informals.
 
L’estiu de 1816 va ser un temps molt propens a llargues vetllades casolanes: estaven vivint el conegut com “l’any sense estiu”. A l’altre extrem del món havia fet erupció el volcà Tambora  (a la Indonèsia) i va aixecar grans quantitat de pols a l’atmosfera que –amb l’ajut de la rotació terrestre- aquesta s’havia anat estenen arreu de l’hemisferi nord, per tan la lluminositat d’aquells dies era molt més baixa i les pluges van ser abundants. 
 
Mary, tancada a una casa de camp de la vora del llac Léman, prop de Ginebra, passava moltes vetllades amb joves poetes i intel•lectuals, on es generaven llargues converses que sovint s’allargaven fins entrada la nit. En una d’aquestes ocasiones es trobava juntament amb el polèmic poeta Lord Byron i el Doctor John Polidori van tenir una especial competició: tots tres narrarien impactants històries sobrenaturals. Se sap que una d’aquestes històries –concretament la que va inventar-se el doctor- va ser la que donava vida a un nou personatge abans inexistent: el vampir. Aquesta narració, immortalitzada en una curta història va inspirar decididament el Dràcula de Bram Stoker.
 
La jove Mary, que en aquells moments només tenia 18 anys, va ser incapaç de crear la seva història. Explica ella mateixa que aquella nit a l’anar-se’n a dormir va tancar els ulls i va veure amb tota claredat “un pàl•lid estudiant de males arts agenollat davant l’ent que acabava de crear”. En aquell precís moment va començar a agafar forma la tortuosa vida de Víctor Frankenstein, una de les històries gòtiques més inquietants i pertorbadores. La novel•la Frankenstein seria publicada l’any següent: havia nascut un nou clàssic.

EL CONTEXT. Les primeres dècades del segle XIX tenien certes particularitats que les diferenciaven clarament de les dècades precedents, però també de les futures. La ciència avançava amb pas segur en una societat preparada per evolucionar. Les màquines de vapor es feien pas a totes les activitats humanes, protagonitzant la primera revolució industrial, transformadora de l’activitat humana i amb ella una allau de nous invents que apareixien a diari: tot semblava possible.  Però el canvi s’estava produint massa de presa i la ciència no s’havia alliberat de la pesada llosa de la religió. Només ens cal recordar les burles que va haver de suportar Darwin quan al 1859 va publicar la seva obra L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural on parlava del concepte d’evolució de les espècies. Però... Déu no va crear el món en 6 dies?

En aquest context, el doctor bolonyès Luigi Galvani, a finals del segle XVIII, estava fent un dels seus treballs de dissecció habituals , en aquesta ocasió amb unes potes de granota. El seu bisturí va tocar, accidentalment, un dels ganxos de bronzo que subjectaven la pota, es va produir una petita descàrrega elèctrica...i  la pota es va moure tota sola.

Naturalment el fet no va passar desapercebut pel doctor, que va començar a treballar a l’entorn d’aquest fet. Va creure observar el que va anomenar “electricitat animal” o força vital, que era la responsable d’animar els músculs i donar-los vida.

Després de la seva mort va deixar com a llegat la tècnica del galvanisme i els fonaments del que s’anomenaria més endavant  l’electricitat estàtica.


Quin dubte hi ha que aquests conceptes van estimular la ment de molta gent que amb ulls científics, filosòfics, alquímics o sobrenaturals llençaven a l’aire les seves especulacions amb la inquisitiva mirada de les religions i amb pinzellades de populistes supersticions.

Així és que Mary Shelley va escriure el seu llibre coneixedora d’aquests experiments. No era tan una història de terror sinó més aviat un llibre de ciència ficció del segle XIX.

 

 
LA PEL•LÍCULA. A l’any 1993 Kenneth Branagh havia dirigit i coprotagonitzat l’obra de Shakespeare Molt soroll per no res. Anteriorment  ja ho havia fet amb l’Enric V (la primera pel•lícula que va dirigir) i més tard vindrien Hamlet i Treballs d’amor perduts. La seva passió pels clàssics i el seu gust per a recuperar-los de la manera més pura i a la vegada personal són ben coneguts. En aquells moments un projecte de Francis Ford Coppola havia perdut força: tenia la intenció de dirigir el díptic Dràcula / Frankenstein però després de completar la primera va decidir que produiria la segona però que no la dirigiria ell. Fruit de les dues circumstàncies anteriors Coppola va acabar posant en mans de Branagh la direcció del nou projecte. 
 
Branagh va dirigir i coprotagonitzar la pel•lícula i es va envoltar de grans actors que van donar-li més rellevància al treball: un Robert de Niro impressionant, interpretant a la pertorbada criatura del Dr. Frankenstein; l’Helena Bonham Carter com Elizabeth, la promesa del doctor (el seu primer paper gòtic d’una llarga sèrie que interpretaria de la mà de la seva actual parella, Tim Burton) i Aidan Quinn encarnant al capità Robert Walton de manera molt eficient.
 
A la seva estrena la crítica la va polvoritzar i el públic no es va mostrar molt apassionat. Diuen d’ella que està sobreinterpretada per Branagh, que els deliris de grandesa del seu director la fan pedant i pretensiosa... bé, són opinions, solament. Per mi és una història clàssica interpretada amb la grandiloqüència d’un clàssic. Potent, intensa, dramàtica, inquietant... No deixis passar l’oportunitat de formar-te la teva pròpia opinió.