Els atacs a Catalunya no es deturen...

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decretat una sentència contra l'Ajuntament de Sant Pol de Mar que l'obliga a tornar a posar la bandera espanyola a les seves dependències. La denúncia havia estat interposada pel regidor del propi Ajuntament, Enrique Abad. Abad era ja conegut per la seva trajectòria en defensa dels drets dels castellanoparlants que viuen a Catalunya, sempre "trepitjats" i "oprimits" per les ordes catalanes. L'any 2008 va presentar una altra denúncia a l'Ajuntament per no contemplar el castellà a la seva documentació oficial. No cal dir que en aquella ocasió la plataforma ciutadana Convivència Cívica Catalana, fundada per Alejo Vidal-Quadras, va mostrar-ne el seu suport.

Segons podem llegir a Nació Digical.cat, "l’alcaldessa del municipi, la convergent Montserrat Garrido ha declarat que fins que la sentència no sigui ferma, no penjaran la bandera. “Quan això passi l’haurem de buscar perquè fa temps que està guardada i si no la trobem, en comprarem una altra”, ha afegit Garrido, que en tot moment ha assegurat que encara que no comparteixin el dictamen judicial, acataran el seu compliment".

De fet, la postura del TSJC no ha de sorprendre a ningú: acabem de sentir com el president del Suprem comparava el català amb el mandinga.

Quina és la resposta immediata? Què n'opina la gent a peu d'article? Una petita mostra:
"El colonitzador imposa la seva bandera en territori colonitzat, passava fa 500 anys i encara passa!
MAI ENS FARAN ESPANYOLS!"
"Manel de Sant Antoni: Sra. Alcaldessa de Sant Pol de Mar, te tota la meva admiració i tot el meu suport.
VISCA CATALUNYA LLIURE!"
"Això s´acaba ràpid, tirant pel dret: declaració unilateral d´independència per part del Parlament."

Aquesta setmana també llegíem a Directe.cat que "el PP vol eradicar la imatge de Catalunya al món impedint l’emissió de TV3 per satèl·lit. A partir de l’1 de maig d’aquest any, la televisió pública catalana desapareixerà del panorama televisiu internacional." Un pas més a l'escalada d'atacs sistemàtics a tots els símbols catalans a la resta de l'Estat i al món sencer per part d'Espanya, la nostra principal enemiga històrica. No podem oblidar que al llarg de tota la seva història, els atacs militars més violents i sanguinaris a la ciutat de Barcelona han provingut dels espanyols. I per refermar-ho ens queden tot un seguit de perles històriques, com la pronunciada a mitjans del 1600 pel Comte-duc d'Olivares ("hay que allanar Cataluña") o la tristament celebre frase que va proferir dos segles més tard el General Espartero ("a Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años").Hem de recordar també als terribles bombardejos patits per la ciutat de Barcelona entre el 1937 i el 1939, durant la guerra civil espanyola, on Barcelona va ser la primera gran ciutat europea en patir atacs sistemàtics sobre la població civil per aire i mar. Amb amics així, qui necessita enemics?

Mentrestant, ha aparegut una entrevista realitzada per Le Monde al President de la Generalitat Artur Mas. En ella, entre d'altres coses el President diu que "Catalunya podria ser perfectament un estat de la UE" i que a casa nostra cada vegada hi ha més partidari de la independència "per les dificultats de Catalunya de trobar espai en Espanya". Aquesta és una més de les declaracions del President Mas a l'estranger. Recordem les declaracions a Frankfurter Allgemeine d'Alemanya, La Stampa d'Itàlia o l'article dedicat pel Financial Times a Catalunya i les seves aspiracions.

I a la fi... on vull anar a parar amb tot això? Molt senzill: posar d'evidència que per cada atac que rebem d'Espanya surten de sota les pedres persones i més persones que ja n'estan fartes de sentir-se insultades, menystingudes i atacades. El fet nacional català i la seva derivació cap a la independència és cada vegada més un desig de tota la ciutadania - sembla ser que els partidaris del SI arribaríem ja aprop del 63% - per deturar l'espoli fiscal, els atacs constants no solament a la nostra cultura sinó a la nostra economia i desenvolupament i per allunyar-nos d'unes estructures ràncies i vividores que ens estan fent empobrir dia a dia. La independència no és ja una reivindicació política. És un clam social.