De la increïble producció cinematogràfica de
Woody Allen costa força destacar-ne alguna obra per sobre de les altres. Des dels seus inicis com a guionista i actor a
Com va això, gateta? (
What's New Pussycat?) de l’any 1965 fins a
Annie Hall, de l’any 1977, havien passat dues coses molt rellevants:
La primera era que el seu reconeixement havia anat creixent i ara com a guionista, director i actor el seu control sobre les seves pel•lícules era absolut: en elles el terme cinema d’autor va prendre una especial significació.
La segona era la relació sentimental que mantenia
Woody amb
Diane Keaton, la seva primera musa. Abans d’
Annie Hall ja havien treballat junts en pel•lícules com
Sleeper, (1973) i
La última nit de Boris Grushenko (
Love and Death, 1975) i després ho va fer a Interiors (1978),
Manhattan (1979) i encara a
Dies de ràdio (1987) quan ja feia anys que havien deixat la relació i va fer-ne un cameo. En la present pel•lícula encarna a
Annie Hall i és , per tant, el centre de la història.
Woody Allen encarna a
Alvy Singer, un dels seus molts alter egos. Un intel•lectual novaiorquès, hipocondríac i especialment susceptible pel que fa a la seva condició de jueu, amb conflictes sexuals i relacionals sovint a causa del seu egocentrisme que ni les seves constants visites al psiquiatre –un psicoanalista freudià- li aconsegueixen pal•liar.
I en aquest film declara el seu amor incondicional a Nova York, la ciutat que serà aparador i protagonista principal de moltes de les seves obres posteriors. Quan Alvy viatge a Los Ángeles li fan veure que, en contrast amb Nova York, els seus carrers estan molt nets. Ell té clara l’explicació d’aquest fet: “No tiren les escombraries al carrer, la converteixen en programes de televisió”. Més endavant reconeixerà que li agrada Nova York perquè és addicte a les escombraries.
El seu estil es totalment lliure i irreverent: els seus personatges parlen directament a l’espectador per introduir notes aclaridores, trobem una curta escena de dibuixos animats en una paròdia directe de Blancaneus i els set nans de Walt Disney, presenta i acomiada l’obra amb monòlegs, entrevista a gent pel carrer demanant-los el parer sobre algun aspecte de la pel·lícula i fa servir el flashback discrecionalment... per destacar solament alguns aspectes.
El títol va ballar fins al darrer moment. Anava a titular-se
Anhedonia, que és el nom pel que es coneix la incapacitat per a manifestar plaer, interès o satisfacció per gairebé totes les activitats, un símptoma molt lligat a la depressió. També va tenir un altre candidat:
Una muntanya russa anomenada desig, jugant amb el concepte de la muntanya russa sota la que es va criar Alvy i la novel•la dramàtica de
Tennessee Williams,
Un tramvia anomenat desig. Finalment va triomfar el títol més senzill i descriptiu:
Annie Hall
La pel•lícula va guanyar 4 Oscar: a la millor pel•lícula, al millor director, al millor guió original i a la millor actriu (Diane Keaton). La nit del lliurament de les estatuetes Woody Allen no va trepitjar la catifa vermella. De fet no va aparèixer a la cerimònia: estava tocant el clarinet en un bar amb el seu grup de jazz. Va declarar que se n’havia oblidat!
Al final de la pel•lícula
Woody Allen ens obsequia amb un dels seus monòlegs sobre la seva visió del món:
“Un home va al psiquiatre i li diu: “Doctor, el meu germà està boig. Creu que és una gallina”
i el doctor li respon: “I llavors perquè no el tanca en un manicomi?”
I l’home respon: “Ho faria, però necessito els ous”.
Doncs això és més o menys el que opino sobre les relacions humanes, sabeu?
Son totalment irracionals i boges i absurdes
però suposo que continuem mantenint-les perquè la majoria necessitem els ous”.