Blogs

Robert De Niro, un model per a les noves generacions

Robert De Niro Jr. va néixer a Nova York el 17 d'agost de 1943, fill de Robert De Niro Sr., pintor, escultor i poeta, i de Virgínia Admiral, també pintora. Els seus besavis, Giovanni Di Niro i Angelina Mercurio, havien emigrat als Estats Units a començaments del segle XX, procedents d’Itàlia.
Quan Robert tenia solament dos anys el seu pare va abandonar la família, tot i això sempre van mantenir el contacte fins a la mort del pare.
Robert va créixer al barri novaiorquès conegut com Hell’s Kitchen (La Cuina de l’Infern), un barri que en aquells anys era un dels més perillosos de la ciutat.
Va assistir a l’escola primària pública PS41 en els primers cursos per a passar més tard a l’escola privada Elisabeth Irwin High School, on va fer setè i vuitè curs. Per a novè curs va continuar el seu pelegrinatge per escoles quan va ser admès a l’Institut de Música i Art, malgrat que no es va mantenir en aquest centre més que alguns pocs mesos fins a ser transferit novament a l’escola pública. L’educació secundària la va iniciar a l’escola privada McBurney i més tard a la Rhodes Preparatory School. Finalment no va arribar a graduar-se.
Al llarg de tot aquell temps, Robert passava el seu temps lliure al carrer, amb els seus amics, al barri de Little Italy. En aquells temps era conegut com a Bobby Milk (Bobby Llet) pel color pàl·lid de la seva pell.
Va estudiar interpretació a l’Stella Adler i més tard va ser admès al prestigiós Actors Studio, sota la direcció de Lee Strasberg.
La seva carrera com a actor va iniciar-se als teatres de Broadway i, després d’unes petites aparicions a la pantalla gran, va estrenar-se cinematogràficament parlant a la pel·lícula Saludos (Greetings, 1968) de Brian De Palma. Després de diverses pel·lícules amb poc èxit, va tenir l’oportunitat de treballar sota la direcció de Martin Scorsese a Malas Calles (Mean Streets, 1973). Aquest treball li va significar el primer esglaó d’una llarga col·laboració Scorsese-De Niro que va acabar deixant títols molt notables.
El 1974 va tenir l’oportunitat de donar vida al jove Vito Corleone a la pel·lícula El Padrí II, paper que li va valdre el seu primer Oscar i passar a ser un actor de primera línia. Curiosament, dos actors van guanyar l’Oscar per interpretar al mateix personatge: Marlon Brando a El Padrí I i Robert De Niro a El Padrí II tots dos donant vida a Vito Corleone, un a la maduresa i l’altre a la joventut.
El 1980 va tornar a merèixer tots els elogis quan va donar vida al boxador Jake LaMotta a Toro salvatge, una pel·lícula que va merèixer els favors de tota la crítica i que el va fer guanyador d’un Oscar al Millor Actor.
Els anys 80, va ampliar el seu registre interpretatiu i va començar a fer comèdies com, per exemple, Brasil (1985), Huida a medianoche (1988), Nunca fuimos Ángeles (1989), La cortina de fum (1997), Mafia Blues (1999) i Els pares d'ella (2000).
Al llarg de la seva dilatada carrera ha participat en 128 treballs interpretatius, entre cinema, televisió i curts, ha produït 39 obres entre pel·lícules i sèries i ha dirigit dues pel·lícules: Una història del Bronx (1993) i El buen pastor (2006). També ha fundat la societat de producció Tribeca Productions, al barri de Nova York on viu.
Sens dubte, Robert de Niro ha estat un dels actors més destacats de la seva generació i el seu estil d’interpretació ha estat sempre caracteritzat per la manera tan exhaustiva amb què s’ha preparat sempre els seus papers i per la dedicació absoluta als personatges que ha encarnat, preparant-se acuradament per a capturar la seva essència. El seu llegat ho deixa ben palès.
 

Taxi Driver (1976). Pel·lícula dramàtica dirigida per Martin Scorsese, escrita per Paul Schrader i protagonitzada per Robert De Niro. Aquesta va ser la segona col·laboració entre Scorsese i De Niro després de Malas calles (1973). Després van arribar New York, New York (1977), Toro salvatge (1980), El rey de la comèdia (1983), Un dels nostres (1990), El cap de la por (1991), Casino (1995), L'irlandès (2019) i Los asesinos de la Luna (2023). En total 10 pel·lícules.
Taxi driver és una de les pel·lícules més emblemàtiques del cinema nord-americà i ha deixat una marca indeleble en la cultura popular i en la crítica cinematogràfica.
La història segueix Travis Bickle (Robert De Niro), un veterà de la Guerra del Vietnam solitari i desconnectat socialment, que treballa com a taxista nocturn a la ciutat de Nova York. A mesura que Travis s'endinsa en els aspectes més foscos de la ciutat, la seva alienació i frustració augmenten. La seva preocupació per la decadència moral de la societat el porta a planificar accions violentes per "netejar" la ciutat. Tenen papers destacats Cybill Shepherd, Harvey Keitel i una joveníssima Jodie Foster.
Robert De Niro va fer una preparació intensiva per al paper, treballant com a taxista durant un temps i investigant els efectes del trastorn d'estrès posttraumàtic en els veterans de guerra.
Destaca la banda sonora de Bernard Herrmann.
Taxi Driver va ser aclamada per la crítica i va rebre diverses nominacions als Oscar, incloent-hi la de Millor Pel·lícula i Millor Actor per Robert De Niro. Jodie Foster també va ser nominada com a Millor Actriu de Repartiment. Tot i que no va guanyar cap Oscar, la pel·lícula va aconseguir la Palma d'Or al Festival de Cannes de 1976.

Toro Salvatge (Raging Bull, 1980). Després de l’èxit de Taxi Driver Scorsese va realitzar el musical New York, New York (1977) protagonitzat per Liza Minnelli i Robert De Niro que va significar un estrepitós fracàs de públic. Això li va causar una forta depressió: va creure acabada la seva incipient carrera cinematogràfica i fruit d’aquesta fosca etapa personal va caure en una forta addicció a la cocaïna. Uns anys més tard, va superar aquesta addicció i va decidir concentrar totes les seves forces en la que creia que seria la seva darrera pel·lícula, el seu comiat com a director: Raging Bull (Toro salvatge). Es tracta d’un biòpic del boxador Jake LaMotta. Coneixem a Jake (Robert De Niro) com un jove que s’entrena durament per arribar a ser campió del món del pes mitjà, amb l’ajut del seu germà i mànager Joey (Joe Pesci), però la seva actitud violenta i descontrolada, dins i fora del quadrilàter, no permet que la seva vida trobi l’equilibri. Robert de Niro, per interpretar al boxador en els seus darrers anys, va haver de transformar-se físicament, arribant-se a engreixar fins a 27 quilos. La pel·lícula va obtenir 8 nominacions als Oscar i dues estatuetes, inclosa la de Millor Actor per Robert de Niro. Amb el pas dels anys ha estat reconeguda com una autèntica obra mestre.
Primer treball que De Niro va  compartir amb l’actor Joe Pesci. Després van venir Hi havia una vegada a Amèrica (1984), Un dels nostres (1990), Una història del Bronx (1993), Casino (1995), El buen pastor (2006) i El irlandès (2019)

Hi havia una vegada a Amèrica (Once Upon a Time in America, 1984). Pel·lícula dirigida per Sergio Leone que s’endinsa en el món del gangsterisme a l'Amèrica de la primera meitat del segle XX. Leone va llegir la novel·la The Hoods d’Harry Grey (el pseudònim sota el que escrivia un autèntic gàngster jueu) i va quedar-ne fascinat. Va decidir que l’adaptaria al cinema i que aquesta pel·lícula s’havia de convertir en la seva obra magna.
Aquesta història segueix la vida de David "Noodles" Aaronson (Robert de Niro) i els seus amics d'infància mentre creixen en els barris marginals jueus de la ciutat de Nova York. La pel·lícula abasta diverses dècades, des dels anys 20 fins els 60, i explora temes com l'amistat, la traïció, l'ambició i com afecta el pas del temps a les persones.
Acompanyen a De Niro, James Woods interpretant al seu company Max i Elizabeth McGovern com a Deborah, un antic amor del protagonista. Té també una petita intervenció, a mena de cameo, en Joe Pesci com a Frankie Minaldi.
La pel·lícula té una icònica banda sonora, composta per Ennio Morricone, que acompanya al protagonista al llarg de tot el metratge, creant una atmosfera melangiosa que crida a l’evocació.

El intocables d’Eliot Ness (The Untouchables,1987) Brian de Palma va dirigir aquest projecte cinematogràfic i el va constituir sòlidament, amb una magnífica banda sonora del prolífic Ennio Morricone, un guió escrit per David Mamet i un formidable elenc d’actors: Kevin Costner com  l’idealista agent Eliot Ness, Sean Connery en la pell de l’experimentat policia Jim Malone, Andy Garcia com el jove agent i gran tirador George Stone i Robert de Niro en un histriònic i inoblidable Al Capone, en els papers principals... i amb el seu geni cinematogràfic, Brian de Palma és, en primer lloc, un estudiós del cinema, que no va dubtar en cap moment d’incloure homenatges als directors que el van inspirar –són memorables les múltiples referències a Alfred Hitchcock en diverses de les seves pel·lícules– i, en segon lloc, és un realitzador amb personalitat i un segell propi que va anar guanyant força amb el pas del temps. A Els intocables d’Eliot Ness és memorable l’escena a les escalinates de l’estació de tren, un fantàstic i molt creatiu homenatge a la pel·lícula El cuirassat Pokemkin de Sergei Eisenstein i la seva mítica escena de les escales d’Odessa.

Un dels nostres (Goodfellas, 1990). El director Martin Scorsese va encetar la dècada dels ’90 estrenant Goodfellas (Un dels nostres, 1990), una pel·lícula on es capbussa en el món de la màfia, una temàtica que va abordar, al llarg de tota la seva carrera, des de diferents vessants. En aquesta ocasió vivim la història des de l’òptica d’Henry Hill (Ray Liotta), nascut de pare irlandès i mare siciliana. Va créixer  admirant i realitzant petits treballets per Paul Cicero (Paul Sorvino), el patriarca de la família Pauline, a Brooklyn. Henry sabia que mai no podria formar part de la família, perquè no tenia la sang pura siciliana, però podia arribar a ser una persona important a l’organització. La seva trajectòria a la família el va portar a tenir una relació estreta amb dos dels seus membres, el fred James Conway (Robert De Niro) i el sanguinari Tommy deVito (Joe Pesci).
Un dels nostres va obtenir cinc nominacions als Oscar encara que, finalment, només va aconseguir-ne una estatueta al millor l'actor de repartiment per Joe Pesci. També va aconseguir cinc premis BAFTA i cinc nominacions als Globus d'Or

El cap de la por (Cape Fear, 1991) Pel·lícula dirigida per Martin Scorsese que és un remake de la pel·lícula de 1962, dirigida per J. Lee Thompson i protagonitzada per Gregory Peck, Robert Mitchum i Polly Bergen. Totes dues estaven inspirades en la novel·la The Executioners de John D. MacDonald.
La segona de les pel·lícules està protagonitzada per Robert De Niro, Nick Nolte, Jessica Lange i Juliette Lewis i va ser nominada a dos premis Oscar, incloent-hi el de millor actor per a De Niro.
Narra la història de Max Cady, un exconvicte violador que busca venjar-se de l'advocat Sam Bowden, a qui culpa de la seva dura condemna. Cady assetja la família de Bowden, terroritzant-los i posant-los en perill. Bowden ha de trobar la manera de protegir la seva família i aturar Cady abans que sigui massa tard.
Una pel·lícula violenta i de terror psicològic on Robert De Niro dona vida a un personatge inoblidable. Per a donar-li vida, a banda de treballar a fons el seu físic, va pagar a un dentista 5.000 dòlars perquè li donés a les seves dents l'aspecte de brutes i trencades. Després del rodatge, li ha pagat 20.000 dòlars per refer-les  i deixar-les com abans.
A la pel·lícula també apareixen, en uns petits papers, Gregory Peck i Robert MItchum, una picada d’ullet a la versió de 1962 on aquests dos actors van ser els protagonistes.
La pel·lícula encara va tenir un remake hindi el 2016, protagonitzat per Akshay Kumar i Katrina Kaif.

Una història del Bronx (A Bronx Tale, 1993) És una pel·lícula dirigida per Robert De Niro en el seu debut com a director. El film està basat en una obra de teatre escrita per Chazz Palminteri, que també és el guionista de la pel·lícula i hi interpreta a Sonny, un dels papers destacats.
La pel·lícula està ambientada al barri del Bronx a Nova York durant els anys 60 i segueix la vida d'un noi anomenat Calogero Anello. La història narra la seva transició de la infància a l'adolescència i el conflicte que experimenta entre el seu pare, Lorenzo (Robert De Niro), un conductor d'autobús treballador i honest, i Sonny (Chazz Palminteri), un poderós i carismàtic cap de la màfia.
Calogero es troba atret per l'estil de vida glamurós i perillós de Sonny, però el seu pare intenta mantenir-lo allunyat de la seva influència criminal. Al llarg de la pel·lícula, Calogero aprèn valuoses lliçons sobre la vida, la lleialtat, l'amor i la moralitat mentre intenta trobar el seu propi camí.
Calogero està interpretat, en la seva versió infantil, per Francis Capra i, en la seva versió adolescent per Lillo Brancato. Brancato va ser descobert en una platja per un caçador de talents. Tot i que no tenia experiència prèvia en actuació, la seva semblança física i maneres que recordaven a De Niro van fer que fos escollit per al paper.
Cal destacar també l’aparició en un petit cameo a un dels actors imprescindibles en el gènere de gàngsters: Joe Pesci.
Una història del Bronx és una pel·lícula que combina elements de drama familiar, cinema de gàngsters i reflexions sobre creixement personal, oferint al mateix temps una mirada complexa i crítica sobre la vida en un dels barris més coneguts de Nova York durant els anys 60.

Frankenstein de Mary Shelley (1994). L’any 1993 Kenneth Branagh havia dirigit i coprotagonitzat l’obra de Shakespeare Molt soroll per no res. Anteriorment,  ja ho havia fet amb l’Enric V (la primera pel·lícula que va dirigir) i més tard vindrien Hamlet i Treballs d’amor perduts. La seva passió pels clàssics i el seu gust per a recuperar-los de la manera més pura i a la vegada personal són ben coneguts. En aquells moments un projecte de Francis Ford Coppola havia perdut força: tenia la intenció de dirigir el díptic Dràcula / Frankenstein, però després de completar la primera va decidir que produiria la segona tot i que no la dirigiria ell. Fruit de les dues circumstàncies anteriors Coppola va acabar posant en mans de Branagh la direcció del nou projecte.
Branagh va dirigir i coprotagonitzar la pel·lícula i es va envoltar de grans actors que van donar-li més rellevància al treball: un Robert de Niro impressionant, interpretant a la pertorbada criatura del Dr. Frankenstein; l’Helena Bonham Carter com Elizabeth, la promesa del doctor (el seu primer paper gòtic d’una llarga sèrie que interpretaria de la mà de la seva actual parella, Tim Burton) i Aidan Quinn encarnant al capità Robert Walton de manera molt eficient.
Una història clàssica interpretada amb la grandiloqüència d’un clàssic. Potent, intensa, dramàtica, inquietant...

Casino (1995). Basant-se en una novel·la de Nicholas Pileggi que porta el mateix títol, el director Martin Scorsese torna a acostar-se al món de la màfia, narrant aquest cop la història de Sam "Ace" Rothstein (Robert de Niro) un jueu-americà que és enviat per la màfia a Las Vegas per a dirigir el casino de Tangiers. En realitat, aquest personatge està basat en la vida de Frank Rosenthal que va dirigir uns importants casinos controlats per la màfia al llarg de la dècada dels ‘70 i començaments dels ’80. A la pel·lícula està secundat pel sanguinari Nicky Santoro (Joe Pesci), personatge també inspirat en una altra persona real: Anthony “The Ant” Spilotro. La dona de Rothstein juga un paper important a la història: es tracta de Ginger. El personatge el va interpretar Sharon Stone, després d’haver competit pel paper amb Nicole Kidman, Melanie Griffith, Rene Russo, Cameron Diaz, Uma Thurman i Michelle Pfeiffer entre d’altres. Aquest paper li va valdre la seva primera i única nominació a l’Oscar com a millor actriu.
Diuen que, a la pel·lícula, les converses entre Rothstein (de Niro) i Santoro (Pesci) eren totalment improvisades. Scorsese els deia com havia de començar i com acabava i la resta se l’inventaven els actors.

Una teràpia perillosa (Analyze This, 1999). Comèdia de 1999 dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Robert De Niro i Billy Crystal, amb Lisa Kudrow i Chazz Palminteri en papers secundaris.
La història se centra en Paul Vitti (Robert De Niro), un cap de la màfia que comença a patir atacs d'ansietat i decideix buscar ajuda psicològica. A través d'una sèrie de circumstàncies, acaba visitant el Dr. Ben Sobel (Billy Crystal), un psiquiatre que està preparant-se per al seu segon matrimoni. Sobel inicialment és reticent a tractar un gàngster, però finalment es veu obligat a fer-ho quan Vitti insisteix.
La pel·lícula explora la relació inusual entre un cap mafiós i el seu terapeuta, amb una gran quantitat de situacions còmiques derivades de la combinació dels distants móns dels seus protagonistes. Paul Vitti lluita per comprendre i controlar les seves emocions, mentre el Dr. Sobel intenta ajudar-lo.
La pel·lícula va tenir tant d’èxit que el 2002, es va estrenar una seqüela titulada Analyze That (Otra terapia peligrosa ¡Recaída total!), on es reprèn la història de Paul Vitti i el Dr. Sobel. Tot i que no va tenir tan bona acollida com la primera pel·lícula, va mantenir el to humorístic i va continuar explorant la dinàmica entre els dos personatges principals.
Una teràpia perillosa és considerada una de les millors comèdies dels anys 90 i ha esdevingut una pel·lícula de culte per als amants del gènere i una de les moltes mostres del talent de De Niro per a donar vida a personatges còmics.