El 18 de desembre de 1963, Jane Etta, secretària d’una escola de secundària, i el seu marit William Alvin Pitt, propietari d’una companyia fabricant de camions, van tenir el seu primer fill i li van posar per nom William Bradley, encara que tots li dirien Brad, Brad Pitt. Això passava a la localitat de Shawnee, a l’estat d’Oklahoma, encara que no gaire més tard, van mudar-se a Springfield (Missouri). Uns anys més tard naixerien els seus germans Doug (1966) i Julie Neal (1969).
El jove Brad va anar primer a la Kickapoo High School i després va matricular-se a la Universitat de Missouri a l’any 1982, per a estudiar periodisme i va anar completant cursos sense tenir molt clara la seva autèntica vocació i encara menys conforme s’acostava la data de la seva graduació. Una cosa si que tenia clara: li apassionava el cine, al qual considerava com un portal a móns diferents i, com si seguís una crida irrefrenable, dues setmanes abans de rebre el diploma va deixar la Universitat i va marxar a Los Ángeles, la capital del cinema per excel·lència. Va arribar a Hollywood carregat d’il·lusions i amb 325 dòlars a la butxaca. Naturalment li esperaven temps difícils. Per pagar-se les classes d’art dramàtic va haver de dur a terme els treballs més variats, des de xofer d’strippers, fins a netejador de piscines, passant per cambrer... potser el més estrambòtic va ser el de mascota: disfressat de pollastre servia de reclam per a la cadena de restaurants El Pollo Loco.
ELS PRIMERS TREBALLS
Naturalment els seus inicis a la pantalla –a l’any 1987– van ser irrellevants i pràcticament invisibles: a No hay salida, a No Man’s Land, a Less Than Zero... i aquell mateix any també va debutar a la televisió en una aparició a la comèdia Growing Pains i a quatre episodis de la sèrie Dallas. Després d’uns anys d’aparicions intranscendents li va arribar una bona oportunitat: era un petit però notable paper a la pel·lícula de Ridley Scott, Thelma i Louise (1991), protagonitzada per Geena Davis i Susan Sarandon. En ella va interpretar a la vividora i seductora parella de Thelma, amb qui va compartir alguna notable escena que va aconseguir que moltes mirades es fixessin en ell. Ràpidament van arribar projectes on va tenir papers més destacats, com Entrevista con el vampiro (1994) de Neil Jordan, i fins i tot protagonista, com Leyendas de pasión (1994) d’Edward Zwick, compartint pantalla amb Anthony Hopkins. A l’any següent, el fosc thriller Seven de David Fincher el va consagrar com a actor versàtil per a interpretar personatges complexos. A partir d’aquí, va arribar una carrera farcida d’èxits.
Al llarg de tota la seva vida ha hagut de conviure amb una estranya malaltia, la prosopagnòsia, que li provoca que li costi molt fixar a la memòria els rostres de les persones, ja que els oblida amb molta facilitat, tret d’aquells que veu a diari o que coneix de tota la vida.
LES SEVES RELACIONS SENTIMENTALS
Se li coneixen diverses relacions sentimentals de major o menor durada a les dècades dels ’80 i ’90 amb actrius com Robin Givens, Jill Schoelen, Juliette Lewis, Sinitta o Thandie Newton, però potser la més destacable d’aquella època va ser la relació que va mantenir amb Gwyneth Paltrow, de la qual va nàixer una amistat que ha perdurat tota la vida.
A l’any 1998 Brad va conèixer a la també actriu Jennifer Aniston i van iniciar una relació que va culminar amb el seu casament a l’any 2000, amb una cerimònia privada. El matrimoni, que va ser modèlic durant uns anys, va petar a l’any 2005. Brad estava filmant la pel·lícula Sr i Sra Smith amb Angelina Jolie de coprotagonista i entre tots dos va aparèixer l’amor. Fos aquest el motiu del trencament matrimonial o hi haguessin unes causes anteriors, el cas és que l’Aniston va signar el divorci el 25 de març d’aquell 2005. Ja des d’aquell moment, Brad i Angelina van viure com una autèntica parella, formant el que acabaria sent una gran família composada per 6 fills, 3 de biològics i 3 d'adoptats. És van casar a l’agost de 2014, després de 9 anys de relació, en una cerimònia privada, al castell de Miraval, al sud de França. Quan portaven 11 anys de relacions, el 19 de setembre de 2016, l’Angelina va presentar la sol·licitud de divorci, al·legant diferències irreconciliables.
TASQUES FILANTRÒPIQUES
Brad Pitt és conegut per haver participat en diverses accions filantròpiques, tant conjuntament amb l’Angelina com en solitari. Ha donat suport a One Campaign, una organització que lluita contra la SIDA i ha participat com a narrador en documentals que tracten sobre temes de salut. Juntament amb l’Angelina, va desplaçar-se al Paquistan a l’any 2005, després del terratrèmol de Catxemira i van visitar també a Haití l’escola creada per la Fundació Yéle Haïti. El maig de 2007 van fer donació d'un milió de dòlars a tres organitzacions del Txad i Sudan per ajudar als afectats per la crisi humanitària de Darfur. De fet, juntament amb Clooney, Damon, Don Cheadle i Jerry Weintraub, Brad és un dels fundadors de l’organització Not On Our Watch, que tracta de donar a conèixer els genocidis de Darfur a fi d’aturar-los.
Brad també està força involucrat en l’arquitectura sostenible i, a banda de participar com a narrador en diversos documentals d’arquitectura ecològica, va fundar el 2006 la fundació Make It Right Foundation amb la finalitat de construir 150 cases sostenibles a Nova Orleans després del desastre provocat per l’huracà Katrina. Aquesta fundació va rebre de l’actor 5 milions de dòlars per al finançament del projecte.
El setembre del 2006 Brad i Angelina van crear la Jolie-Pitt Foundation per a desenvolupar tasques humanitàries arreu del món. Aquesta fundació va donar, el seu primer dia d’activitat, un milió de dòlars a Global Action for Childen i un altre milió a Metges sense Fronteres. El mes següent van fer una altra donació, aquest cop de 100.000 dòlars a la Daniel Pearl Foundation. El 2009 van donar un milió de dòlars a l’agencia de refugiats de la ONU per ajudar als paquistanesos desplaçats per les tropes talibans i el 2010 va donar un altre milió de dòlars a Metges sense Fronteres per ajudar a les víctimes del terratrèmol d’Haití
D’ACTOR A PRODUCTOR
Després d’un carrera actoral impressionant, l’actor ha declarat recentment: prefereixo estar darrera la càmera. Com a productor ets part de l’equip responsable de portar una història a la pantalla, una història que no estaria allí si no la defensés (...) M’agrada fer això. Segurament per això va fundar l’any 2001, juntament amb Jennifer Aniston i el seu amic Brad Grey, la productora Plan B Entertainment.
PREMIS. Si bé ha aparegut en 8 pel·lícules nominades a l’Oscar (Babel, El curioso caso de Benjamin Button, Malditos bastardos, El árbol de la vida, Moneyball, 12 años de esclavitud, The Big Short i Érase una vez en Hollywood) ell només a rebut dos Oscar, un com a actor de repartiment (Érase una vez en Hollywood) i un altre com a productor (12 años de esclavitud).
Llegendes de passió (Legends of the Fall, 1994). Es tracta d’un melodrama nord-americà, dirigit per Edward Zwick, que situa la seva acció a un gran ranxo a les terres de Montana, propietat d’un coronel retirat, en William Ludlow (Anthony Hopkins), que viu amb els seus tres fills: l’assenyat Alfred (Aidan Quinn), l’impetuós Tristan (Brad Pitt) i Samuel, el més petit (Henry Thomas), que porta al ranxo la seva atractiva promesa, la Susannah (Julia Ormond), mentre de fons el món es torna boig i s’inicia la Primera Guerra Mundial.
Per a tirar endavant el projecte –una adaptació cinematogràfica de la novel·la del mateix títol de Jim Harrison (1979) – Zwick tenia clar que volia un repartiment d’estrelles, així que va pensar en Sean Connery per a interpretar el paper de pare i en Tom Cruise o Johnny Depp per interpretar a Tristan. Per donar vida a la Susannah els noms que havien circulat eren els de la Gwyneth Paltrow i la Samantha Mathis. Finalment cap d’ells no va ser l'escollit.
Seven (1995). Aquest és un fosc thriller dirigit per David Frincher en el que un psicòpata (Kevin Spacey) comet uns terribles i macabres assassinats basant-se en els set pecats capitals: luxúria, golafreria, avarícia, mandra, ira, enveja i orgull. Un veterà tinent de la policia, en Somerset (Morgan Freeman), és el responsable d’investigar els crims amb l’ajut del jove detectiu David Mills (Brad Pitt), que serà qui l’haurà de substituir quan el tinent es jubili.
Roger Ebert del Chicago Sun-Times va escriure sobre ella: Seven és un thriller fosc i esgarrifós, aterrador i intel·ligent. Pot resultar massa pertorbador per a molta gent –suposo- encara que si pots suportar el seu visionat, contemplaràs cine d’altíssim nivell.
Com acostuma a passar, també en aquesta ocasió va haver-hi ball de noms: per al paper de Somerset inicialment havien pensat en William Hurt i Al Pacino, pel jove Mills els primers candidats van ser noms tan dispars com Denzel Whashington, Sylvester Stallone, Kevin Costner i Nicolas Cage. Brad Pitt va renunciar a participar a la pel·lícula Apollo 13 per poder intervenir a Seven. Una dada sorprenent és que la intervenció de Kevin Spacey no va decidir-se fins dos dies abans d’iniciar-se el rodatge. Gwyneth Paltrow va acceptar el paper de l’esposa d’en Mills quan Brad va incorporar-se al repartiment, ja que en aquella època tots dos estaven mantenint una relació amorosa.
Com a curiositat, a les escenes finals de la pel·lícula es pot intuir una imatge subliminal, inclosa entre dos dels fotogrames i que es manté en pantalla una fracció de segon.
12 monos (12 monkeys, 1995). Terry Gilliam va signar aquesta personal obra de ciència ficció. Ens situa a l’any 2035, quan una epidèmia provocada per un virus altament nociu està devastant la Terra. Un presoner, James Cole (Bruce Willis), es presenta voluntari per a viatjar al passat, a fi d’aconseguir una mostra del virus que permeti crear un antídot. Fruit dels seus viatges al passat coneix a la doctora Kathryn Railly (Madeleine Stowe) i al malalt mental Jeffrey Goines (Brad Pitt). Tots dos personatges tenien reservat un important paper a la història.
Tant Bruce Willis com Madeleine Stowe van acceptar treballar en el projecte cobrant molt menys del que acostumaven a cobrar, ja que volien participar en una pel·lícula de Terry Gilliam. La motivació era tal que el propi Willis va proposar d’afeitar-se el cap, iniciativa que va ser molt ben rebuda pel director.
Brad Pitt, per a preparar el seu personatge, va acudir al psiquiatra Laszlo Gyulai, especialista en trastorns bipolars, perquè l’ajudés a perfilar la seva interpretació. El resultat per a aquest treball de Brad va ser un Globus d’Or.
L’ombra del diable (The Devil’s Own, 1997). Darrera pel·lícula dirigida per Alan J. Pakula, que va morir tot just un any després de l’estrena d’aquesta obra, a causa d’un accident de trànsit.
La història segueix a l’irlandès Rory Devaney (Brad Pitt) un membre actiu de l’IRA provisional, implacablement perseguit per l’exèrcit britànic, en el seu viatge als Estats Units per a comprar armes que permetin a la seva organització prosseguir amb la lluita armada. En territori americà, viurà a casa de Tom O’Meara (Harrison Ford), un policia novaiorquès d’origen irlandès, que desconeix qui és el noi i quina és la seva missió a Nova York.
Expliquen que el rodatge no va ser gens plàcid: el egos i les visions dels dos actors protagonistes no li van posar gens fàcils les coses al seu director, amb constants exigències de canvis en el guió. El propi Brad va expressar el seu malestar per com havien anat les coses: no teníem guió. Bé, teníem un gran guió, però va ser descartat per diverses raons. Tenir que inventar coses sobre la marxa... Déu, quina pressió!
El club de la lucha (Fight Club, 1999). Aquesta pel·lícula, dirigida per David Fincher, va néixer com un drama psicològic i, ràpidament, va passar a convertir-se en pel·lícula de culte.
En ella, un jove cansat de la seva vida monòtona i sense sentit (Edward Norton) coneix, en un viatge en avió, a un venedor de sabó, en Tyler Durden (Brad Pitt) i, gràcies a la personalitat carismàtica d’aquest darrer, inicien una relació que els condueix a la creació d’un clandestí club de lluita, on abocar tota la seva ràbia i les seves frustracions. Ràpidament aquest club creix més i més...
Per a participar en aquesta pel·lícula, tant Brad Pitt com Edward Norton van prendre classes de lluita (boxa, taekwondo i grappling) i així donar més credibilitat a les escenes de lluita, que van ser meticulosament coreografiades. Brad es va posar tant en el paper que, per iniciativa pròpia, va anar al dentista perquè li partís una de les dents, per mostrar que el seu personatge no tenia la dentadura perfecta. Naturalment, quan va acabar el rodatge va tornar al dentista perquè li deixés la dentadura tal i com la tenia abans.
En començar la pel·lícula apareix en pantalla un missatge subliminal que es manté solament un segon (pel director, en David Fincher, no és una cosa insòlita: ja va utilitzar aquest recurs a Seven) on es mostrava un subversiu missatge:
Si estàs llegint això, llavors això és per a tu. Cada paraula que estàs llegint en aquesta lletra petita és un altre segon de la teva vida. No tens altres coses a fer? La teva vida és tan buida que honestament no pots pensar en una millor manera per a gastar aquests moments? O estàs tan impressionat amb l’autoritat que li dones respecte i credibilitat a qualsevol que ho demani? Llegeixes tot el que se suposa que has de llegir? Penses tot el que se suposa que has de pensar? Compres el que se’t diu que has de desitjar? Surt del teu apartament. Troba a un membre del sexe contrari. Atura les compres i la masturbació excessiva. Renuncia al teu treball. Comença una baralla. Prova que estàs viu. Si no reclames la teva humanitat, acabaràs sent una estadística. Ja estàs avisat. Tyler
Troia (Troy, 2004). Wolfgang Petersen va dirigir aquest drama històric inspirat en els clàssics la Ilíada d’Homer i l’Eneida de Virgili i narra la història d’amor entre Paris i Helena i la caiguda de la ciutat de Troia.
Hèctor (Eric Bana) i Paris (Orlando Bloom), prínceps de Troia, viatgen a Esparta, per assistir a una festa del rei Menelau. Allí neix un irrefrenable amor entre Paris i Helena (Diane Kruger), l’esposa de Menelau i tots dos fugen cap a Troia. Aquest fet desencadenarà una cruenta guerra, que mobilitzarà als guerrers més llegendaris del seu temps, encapçalats pel mític Aquil·les (Brad Pitt).
L’actor que havia de donar vida a Aquil·les va haver d’engreixar-se, per contracte, entre 3 i 5 quilos de massa muscular. Per aconseguir-ho va necessitar 6 mesos de dur entrenament. Una dada curiosa: Brad Pitt, que va voler interpretar ell mateix les escenes d’acció, es va trencar el tendó calcani, conegut popularment com el tendó d’Aquil·les, que era l’únic lloc vulnerable del cos del gran guerrer que interpretava.
Sr y Sra Smith (Mr & Mrs Smith, 2005). Doug Liman va ser el responsable de dirigir aquesta pel·lícula després que el propi Brad Pitt li passes el guió. Malgrat això, la participació de Brad en el projecte va estar a punt de perillar per una causa: els productors del film van decidir incloure en el repartiment com a protagonista femenina a Nicole Kidman, actriu que té una mala simptonia amb l’actor, així que aquest va decidir que si ella participava en el projecte ell es retiraria. L’arribada de l’Angelina Jolie com a coprotagonista definitiva va canviar-ho tot. No solament la química entre Brad i Angelina va ser excel·lent sinó que arrel del seu treball conjunt en aquesta pel·lícula, es va originar l’inici de la relació sentimental de la parella que va desembocar, més tard, en matrimoni.
Sobre l’argument, només dir que, després d’haver-se conegut en estranyes circumstàncies, Jane Smith (Angelina Jolie) i John Smith (Brad Pitt) s’enamoren, es casen i passen a una certa vida monòtona, fins el dia en que tots dos descobreixen que són agents secrets i que treballen per organitzacions rivals.
Babel (2006). Alejandro González Izárritu va dirigir aquesta pel·lícula coral que segueix quatre histories aparentment inconnexes, que es desenvolupen al Marroc, a Tunísia, a Mèxic i al Japó. Tres continents diferents serveixen de marc per a parlar de globalització i sobretot de l’essència mateixa de la nostra civilització. Com va declarar el seu director, Babel no contesta a la pregunta d’on sóc? Sinó més aviat a la de on vaig? Gonzàlez Izárritu va dir sobre ella: el millor de Babel va ser que vaig començar rodant una pel·lícula sobre les diferències que separen als essers humans, les barreres físiques i l'idioma, però pel camí me'n vaig adonar que estava fent una pel·lícula sobre el que ens uneix, l'amor i el dolor.
Brad Pitt està acompanyat en aquesta ocasió per Cate Blanchett per interpretar a dos dels personatges centrals de gran pes a la trama.
Malditos bastardos (Inglourious Basterds, 2009). Ens trobem davant la pel·lícula de cinema bèl·lic dirigida per Quentin Tarantino... naturalment una molt particular pel·lícula bèl·lica. Ens situem a la II Guerra Mundial, a la França ocupada pels nazis. Allí el tinent nord-americà Aldo Raine (Brad Pitt) i el seu grup de soldats jueus coneguts com els Bastards tenen com a missió atacar objectius concrets en territori enemic. El destí farà que es creuin amb Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent), que pertany a la resistència, amb el coronel de les SS Hans Landa (Christoph Waltz) i fins i tot amb el propi Adolf Hitler. Una fantàstica i fantasiosa pel·lícula plena d’excessos amb el més pur estil Tarantino.
En aquesta pel·lícula el tandem Pitt-Tarantino va funcionar a la perfecció ja que tots dos estaven a la mateixa ona: al llarg de tot el rodatge l’actor es mantenia dins del seu paper fins i tot fora del set de rodatge, parlant amb l’accent del seu personatge, en Aldo Raine. Aquest és un joc que li agrada practicar a Tarantino, que acostuma a transformar-se en els diferents personatges de la pel·lícula que està filmant. No cal molta imaginació per visualitzar com podrien ser algunes converses entre Brad i Quentin.
Corazones de acero (Fury, 2014). En aquesta pel·lícula de David Ayer, novament ens situem a la II Guerra Mundial, a bord d’un tanc Sherman M4A3E8, el Fury, comandat pel sergent Don “Wardaddy” Collier (Brad Pitt) i els seus quatre homes. La guerra es troba a les acaballes però no per això és menys cruel i violenta.
L’entrenament que van rebre els cinc homes protagonistes va ser molt intens. Van rebre formació militar: es llevaven a les cinc del matí i realitzaven un dur entrenament per continuar després amb uns exercicis de diversos tipus fins ben entrada la tarda. Mentre va durar aquest entrenament menjaven aliments freds, dormien al ras de vegades sota la pluja i muntaven guàrdies... tot això al llarg de sis dies.
A la pel·lícula es va filmar un tanc Panzer VI Tiger autèntic, el darrer que queda operatiu del seu tipus, provinent del Museu de Tancs de Bovington.
