Audrey Kathleen Ruston va néixer el 4 de maig de 1929 a Ixelles/Elsene, un municipi de Brussel·les (Bèlgica). Va ser filla única d’una família formada per la baronessa Ella van Heemstra, una aristòcrata d'origen neerlandès i l’anglès Joseph Victor Anthony Ruston, banquer de professió. Per motius laborals la família va haver de canviar de residència en diverses ocasions. En aquell temps el pare va afegir el cognom de la seva àvia materna al seu propi, passant a anomenar-se Hepburn-Ruston.
Quan l’Audrey tenia tan sols 6 anys, l’any 1935, els seus pares es van separar i van enviar a la seva filla interna a una acadèmia femenina privada a Kent (Anglaterra). En esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, la mare d’Audrey va prendre la seva filla i va traslladar-se a Arnhem, en la convicció que els Països Baixos es mantindrien neutrals tal com ho havien fet a la Primera Guerra Mundial. Un cop allí Audrey va assistir al Conservatori d’Arnhem des de 1939 a 1945. En aquells moments l’Audrey ja parlava anglès, francès, neerlandès, italià, alemany i espanyol. Va començar a rebre classes de ballet i va arribar a ser la millor alumna de Winja Marova, la seva professora.
Contràriament al que havien pensat, els alemanys van envair els Països Baixos el 1940 i les seves vides van viure una realitat molt fosca. Audrey va afirmar anys més tard: si haguéssim sabut que estaríem ocupats durant cinc anys, tots ens hauríem esparverat. Vam pensar que podria acabar la setmana vinent... sis mesos després... l’any que ve... i així ho vam anar passant.
La repressió va esquitxar també la seva família: l’any 1942, el seu oncle Otto van Limburg Stirum (que era el marit de la germana gran de la seva mare, Miesje), va ser executat en represàlia per un acte de sabotatge de la resistència i la repressió va arribar també fins als seus dos germanastres, fills de l’anterior matrimoni de la seva mare: Ian va ser deportat a Berlin en un camp de treball i Alex va haver d’ocultar-se per a evitar la mateixa sort.
Després d’aquests fets, l’Audrey va oferir actuacions de dansa a la població de Velp, on es van traslladar a viure: la recaptació que s’obtenia s’utilitzava per a donar suport a la resistència i servia també per a distribuir el diari clandestí i transmetre missatges i menjar a pilots aliats que havien estat abatuts i que s’amagaven als boscos del nord de Velp. Segons va declarar Audrey en una ocasió, la seva mateixa família va tenir un paracaigudista britànic amagat temporalment a casa seva al llarg de la batalla d’Arnhem. D’aquells convulsos temps guardava impressions molt inoblidables: més d’una vegada vaig estar a l'estació veient trens carregats de jueus transportats, veient totes aquelles cares per sobre del vagó. Recordo, molt clarament, un nen petit, dret amb els seus pares a l'andana, molt pàl·lid, molt ros, amb un abric massa gran per a ell, i va pujar el tren. Jo era una nena observant un nen.
Els finals de la guerra van ser especialment durs per a la població civil. La manca dels aliments més bàsics la va portar a una malnutrició general que va motivar que l’Audrey patís d’icterícia, anèmia, edema i una infecció respiratòria i només la compra de penicil·lina en el mercat negre va permetre que sobrevisqués. En finalitzar la guerra mesurava 1,70 m i no arribava als 44 quilos.
Després de la guerra va continuar estudiant dansa a Anglaterra i, gràcies a la seva esvelta figura, va aconseguir introduir-se en el món de la moda. A més, a partir de 1948 va començar a fer petites intervencions cinematogràfiques en papers de figurant i no va ser fins a l’any 1951 que durant la filmació de Monte Carlo Baby a França, l’escriptora Colette li va proposar d’interpretar el personatge protagonista a la seva obra Gigi, que estava preparant per a ser representada a Broadway. L’obra i la seva interpretació van aconseguir un gran èxit.
Dos anys més tard (1953) la seva carrera va donar un gran tomb quan va protagonitzar la pel·lícula Vacances a Roma de William Wyler, juntament amb Gregory Peck. Wyler tenia prevista la contractació d’Elizabeth Taylor pel paper protagonista però, només veure a l’Audrey va canviar d’opinió: tenia tot el que buscava: encant, innocència i talent. També era molt divertida. Era absolutament encantadora i vam dir: Aquesta és la noia!
Audrey va obtenir per aquest treball nombrosos premis, entre els quals el seu únic i llavors inesperat Oscar a la millor actriu, un BAFTA a la millor actriu i un Globus d'Or a la millor actriu dramàtica. Tot plegat la va convertir en una nova estrella de Hollywood. Després d’això, li va seguir una brillant carrera farcida de premis: va rebre l’Oscar a Millor Actriu per a Vacances a Roma (abans esmentat), va ser nominada en altres 4 ocasions per a Sabrina (1954), Història d’una monja (1959), Esmorzar a Tiffani’s (1961) i Sola en la foscor (1968) a més obtenir l’Oscar Humanitari Jean Hersholt (1992). També va guanyar 3 Globus d’Or i va estar nominada en 8 ocasions més, va guanyar 3 premis BAFTA i 2 nominacions i va obtenir una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.
El modista francès Hubert de Givenchy, fascinat per la seva silueta, va realitzar gairebé tots els vestits que l’actriu va lluir a les seves pel·lícules. Una d’aquestes peces, l’icònic vestit que Audrey va lluir a Esmorzar a Tiffany’s es va subhastar amb finalitats benèfiques l’any 2007, per un preu d’uns 700.500 euros, en una acció impulsada per l’escriptor Dominique Lapierre per a la creació de dues escoles a Bengala.
A la dècada dels 80 Audrey va dedicar una bona part del seu temps a fer obres humanitàries, principalment orientades als nens, en qualitat d’ambaixadora especial de l’UNICEF, realitzant una cinquantena de viatges a països del Tercer Món. Aquesta tasca va ser interrompuda per un càncer de pulmó que va posar fi a la seva vida el 20 de gener de 1993 quan tenia 63 anys. En aquell moment, Elizabeth Taylor va declarar: Déu estarà content de tenir un àngel com Audrey amb Ell.
Vacances a Roma (Roman Holiday, 1953). Ann (Audrey Hepburn), la princesa d’un petit país centreeuropeu, es troba de visita a la ciutat de Roma i, saltant-se totalment el protocol, surt sola per visitar la ciutat d’incògnit. En aquesta escapada coneix a Joe (Gregory Peck), un periodista americà a la recerca d’una bona exclusiva. Ell fingeix no conèixer-la i junts recorren la ciutat. Acabaran vivint uns dies inoblidables per a tots dos.
Dirigida per William Wyler, la pel·lícula anava a ser protagonitzada per Cary Grant, però aquest va desestimar el paper i va recaure finalment en Peck, que va compartir protagonisme amb una joveneta Audrey, de curta experiència (havia fet cinema a Anglaterra i Holanda a banda d’actuacions teatrals). El contracte d’ell li permetia aparèixer com a únic protagonista, però quan estaven per la meitat del rodatge, Peck li va demanar al director que volia que els seus noms sortissin amb igual importància, en un gest força insòlit. Va ser un gran impuls per a la carrera de l’Audrey que no havia estat ni la primera opció: abans se’ls havia ofert el paper a Elizabeth Taylor i a Jean Simmons.
La pel·lícula va ser nominada a 10 premis Oscar i va acabar guanyant el de Millor Actriu per Audrey Hepburn, el de millor argument i el de millor disseny de vestuari.
Guerra i pau (War and Peace, 1956). Pel·lícula dirigida per King Vidor, és una producció nord-americana i italiana basada en la monumental novel·la de Lev Tolstoi. És una de les adaptacions més conegudes de l’obra, tot i que simplifica significativament la trama i el profund simbolisme de la novel·la per fer-la més accessible al públic internacional.
El guió va ser escrit per Bridget Boland, Robert Westerby i Mario Camerini, amb la intenció de condensar la complexitat de la novel·la en una història comprensible per al cinema, malgrat que la pel·lícula va acabar durant 208 minuts (unes 3 hores i mitja).
L’argument de la pel·lícula segueix, de manera simplificada, els esdeveniments principals de la novel·la de Lev Tolstoi. La història es desenvolupa a Rússia, entre 1805 i 1812, durant les guerres napoleòniques, i combina elements històrics, filosòfics i dramàtics amb la vida de diverses famílies aristocràtiques. Tot i que la pel·lícula retalla part de l'obra original, conserva les seves línies narratives principals.
El seu repartiment va ser estel·lar: Audrey Hepburn com a Nataixa Rostova, Henry Fonda com a Pierre Bezukhov, Mel Ferrer com a Andrei Bolkonsky i Anita Ekberg com a Hèlena Kuraguina.
Amb una fotografia excel·lent i una recreació acurada de l’època, la pel·lícula captura l’opulència de l’alta societat russa.
La música va ser composta per Nino Rota, famós pels seus treballs amb Federico Fellini i, més tard, per la banda sonora de El padrí.
La pel·lícula va rebre nominacions als Oscars, incloent-hi la de Millor Fotografia en Color.
Una cara con ángel (Funny Face, 1957). Pel·lícula musical dirigida per Stanley Donen que és una combinació de comèdia romàntica, música i moda, amb un toc d'encant parisenc.
La història segueix Jo Stockton (Audrey Hepburn), una jove i intel·lectual dependenta d'una llibreria a Nova York, que és descoberta accidentalment per un equip de moda durant una sessió fotogràfica. Aquest equip, liderat per l'editora de moda Maggie Prescott (Kay Thompson) i el fotògraf Dick Avery (Fred Astaire), creu que Jo té el look perfecte per convertir-se en la nova cara d'una gran campanya.
Tot i que Jo no està interessada inicialment en el món de la moda, decideix acceptar l'oferta perquè li permet viatjar a París, una ciutat que admira per la seva vida cultural i filosòfica. A mesura que la pel·lícula avança, Jo es veu immersa en el glamur del món de la moda, mentre entre ella i Dick Avery es desenvolupa una història d’amor. Dos a la carretera (Two for the Road, 1967). Pel·lícula romàntica dirigida per Stanley Donen i protagonitzada per Audrey Hepburn i Albert Finney.
La història segueix la vida d'una parella, Joanna (Hepburn) i Mark Wallace (Finney), al llarg de dotze anys de matrimoni. A través de viatges per carretera a França, la pel·lícula mostra com la seva relació evoluciona des de l'emoció i l'entusiasme inicials fins als desafiaments i tensions derivats del pas del temps. Aquests viatges serveixen com a escenari per explorar temes com l'amor, la fidelitat, el compromís i la rutina en les relacions.
La narrativa està estructurada de manera no lineal, combinant diferents períodes de la seva vida. Això permet que l'espectador vegi les contradiccions i els contrastos entre els moments feliços i els més difícils de la seva relació.
La banda sonora és obra del llegendari Henry Mancini, que crea una melodia que acompanya perfectament els diferents estats emocionals de la pel·lícula.
El vestuari, especialment el de Hepburn, va ser dissenyat pel reconegut Hubert de Givenchy, donant un toc de sofisticació a les escenes. La pel·lícula és famosa pels seus dissenys de moda, especialment els vestits de Givenchy que porta Audrey Hepburn. Les localitzacions a París (com el Louvre i Montmartre) contribueixen a l'encant visual.
La seva banda sonora inclou cançons memorables com Funny Face, S'Wonderful i Think Pink! Fred Astaire i Audrey Hepburn també canten i ballen en diverses escenes.
La pel·lícula va rebre diverses nominacions, incloent-hi la de l'Oscar a la millor direcció artística. Tot i no haver estat un èxit aclaparador en el moment del seu llançament, la pel·lícula ha guanyat popularitat amb el temps gràcies al seu estil refinat i la química entre Hepburn i Astaire.
Història d’una monja (The Nun's Story, 1959). Pel·lícula dramàtica dirigida per Fred Zinnemann i protagonitzada per Audrey Hepburn en un dels seus papers més intensos i aclamats. La pel·lícula està basada en la novel·la homònima de Kathryn Hulme, que es va inspirar en la vida real de la monja belga Marie Louise Habets.
La pel·lícula segueix la història de Gabrielle Van Der Mal (Audrey Hepburn), una jove belga de família acomodada que decideix entrar en un convent per convertir-se en monja i servir com a missionera a l’Àfrica. Amb el nom religiós de germana Luke, Gabrielle passa per un dur procés de formació i lluita constant amb les exigències de la vida monàstica, que requereix obediència absoluta, humilitat i sacrifici personal.
Després de completar la seva formació, és enviada a l’Àfrica com a infermera. Allà treballa en un hospital al Congo Belga i desenvolupa una relació professional i respectuosa amb el doctor Fortunati (Peter Finch), que desafia les seves conviccions religioses. La pel·lícula explora les seves lluites internes amb la fe, les regles estrictes de l’Església i la seva pròpia humanitat.
Quan esclata la Segona Guerra Mundial, Gabrielle torna a Bèlgica i s'enfronta a un dilema moral que posa a prova definitivament la seva vocació religiosa.
La pel·lícula va rebre 8 nominacions als premis Òscar, incloent-hi millor pel·lícula, millor director, millor guió adaptat i millor actriu per Audrey Hepburn. El film també va rebre nominacions als Globus d’Or i als BAFTA.
Audrey Hepburn es va preparar intensament per al paper, treballant amb la monja real Marie Louise Habets, que va ser la inspiració per al personatge.
Història d’una monja és considerada una de les grans pel·lícules del cinema clàssic per la seva profunditat emocional, bellesa visual i la poderosa interpretació d’Audrey Hepburn. És una reflexió sobre la fe, el sacrifici i la complexitat de la vida religiosa.
Esmorzar a Tiffany's (Breakfast at Tiffany's, 1961) Comèdia romàntica dirigida per Blake Edwards i basada en la novel·la homònima de Truman Capote. Protagonitzada per Audrey Hepburn i George Peppard, és una de les pel·lícules més reconegudes de l'actriu i un clàssic del cinema del segle XX.
La pel·lícula segueix la història de Holly Golightly (Audrey Hepburn), una jove novaiorquesa encantadora i excèntrica que somia amb una vida plena de luxe i riqueses. Holly guanya diners fent d'acompanyant de rics homes de negocis i espera casar-se amb un milionari. Però la seva vida pren un gir inesperat quan coneix el seu nou veí, Paul Varjak (George Peppard), un escriptor que viu mantingut per una dona adinerada.
A mesura que la relació entre Holly i Paul es desenvolupa, es revelen els secrets i les vulnerabilitats de Holly, mostrant que sota la seva façana sofisticada i despreocupada s'amaga una dona complexa amb un passat turbulent.
Audrey ofereix una gran actuació i el seu estil i elegància han quedat gravats a la història del cinema. El seu vestit negre dissenyat per Givenchy és un dels més reconeguts de tots els temps.
La pel·lícula és molt recordada per la cançó Moon River, composta per Henry Mancini amb lletra de Johnny Mercer, que ràpidament es va convertir en un clàssic i va guanyar l'Oscar a la millor cançó original. L'escena en què Holly canta la cançó al balcó és un dels moments més memorables de la pel·lícula.
La pel·lícula va guanyar dos premis Oscar: Millor Cançó Original per Moon River i Millor Banda Sonora i va rebre diverses nominacions, incloent-hi la de millor actriu per Audrey Hepburn.
La calúmnia (The Children's Hour, 1961). Drama dirigit per William Wyler, basat en l'obra de teatre homònima escrita per Lillian Hellman l'any 1934. És una història impactant que explora els danys causats per la malícia, la mentida i els prejudicis socials.
La història se centra en dues amigues de tota la vida, Karen Wright (Audrey Hepburn) i Martha Dobie (Shirley MacLaine), que dirigeixen una escola privada per a noies. La seva tranquil·la vida laboral es veu amenaçada quan una alumna manipuladora, Mary Tilford, inventa una mentida devastadora: afirma que Karen i Martha mantenen una relació amorosa. Tot i ser una invenció, la mentida es propaga ràpidament, destrueix la seva reputació i amenaça en tancar l'escola.
La pel·lícula no només tracta el tema de la calúmnia, sinó que també aborda qüestions sobre les normes socials, l'homofòbia i els efectes devastadors dels rumors. A mesura que la situació es deteriora, les dues protagonistes es veuen obligades a afrontar els efectes de la mentida i les conseqüències en les seves vides personals.
William Wyler ja havia adaptat l'obra de Lillian Hellman el 1936 amb el títol These Three, però, a cause de les restriccions del Codi Hays (que censurava continguts relacionats amb la sexualitat), l'aspecte homosexual de la història es va eliminar completament. A la versió de 1961, Wyler es va mantenir fidel al text original de l'obra.
Shirley MacLaine i Audrey Hepburn van oferir actuacions molt aclamades i la pel·lícula ha estat reivindicada amb el temps com una obra avançada per a la seva època i destaca per la seva sensibilitat i la seva valentia en tractar temes socials complexos.
Xarada (Charade, 1963). Pel·lícula d’intriga amb uns certs tocs de comèdia, dirigida per Stanley Donen i protagonitzada per Cary Grant i Audrey Hepburn en els papers principals.
La història de Xarada se centra en Reggie Lampert (Audrey Hepburn), una dona que torna a París després d'un viatge i descobreix que el seu marit ha estat assassinat i que uns homes estan intentant aconseguir informació sobre una quantitat de diners que el seu marit va robar-los abans de morir. El personatge de Cary Grant, Peter Joshua, entra en escena com un home que Reggie coneix a París i que la vol ajudar a resoldre l'enigma que envolta el robatori i l'assassinat del seu marit. No obstant això, Reggie no està segura de si pot confiar en Peter Joshua o si ell té altres intencions.
La trama de la pel·lícula està plena d'intriga, enganys i personatges misteriosos, i Reggie es veu involucrada en una sèrie d'esdeveniments inesperats mentre intenta desxifrar el que va passar realment. Xarada es caracteritza per la seva trama complexa i l'àgil diàleg. La química entre Audrey Hepburn i Cary Grant funciona, malgrat la diferència d’edat entre tots dos a l’hora de filmar la pel·lícula: ell tenia 59 anys i ella tot just n’havia fet 34.
L’actor, un cop més, va fer servir els seus dots humorístics fent moltes bromes al llarg de rodatge, principalment a l’Audrey, de qui va aconseguir reaccions autèntiques i espontànies. Per la seva banda, Audrey Hepburn llueix al llarg de la cinta diversos models dissenyats per Hubert de Givenchy, models que després de la seva estrena van esdevenir clàssics de la moda.
La pel·lícula també destaca per la seva banda sonora, composta per Henry Mancini, que ha esdevingut una part icònica de la pel·lícula i és omnipresent al llarg de tota la història.
My Fair Lady (1964). Clàssic del cinema musical dirigit per George Cukor. La pel·lícula està basada en el musical de Broadway del mateix nom, que al seu torn es basa en l'obra de teatre Pygmalion de George Bernard Shaw.
La història se centra en Eliza Doolittle (Audrey Hepburn), una jove florista de classe baixa que viu a Londres i parla amb un fort accent cockney. El professor de fonètica Henry Higgins (Rex Harrison), de caràcter misogin, fa una aposta amb el coronel Pickering, afirmant que pot transformar Eliza en una dama de la societat simplement ensenyant-li a parlar i comportar-se com una aristòcrata.
A mesura que avança l'entrenament, la relació entre Higgins i Eliza es complica. Tot i el seu èxit en convertir-la en una dama aparent, Eliza comença a qüestionar el seu valor personal i el tracte que rep per part de Higgins. La pel·lícula explora temes com les diferències de classe, el gènere i el creixement personal.
La pel·lícula està plena de cançons memorables com Wouldn't It Be Loverly, I Could Have Danced All Night, The Rain in Spain o On the Street Where You Live.
Va ser un gran èxit comercial i crític. Va guanyar 8 premis Òscar, incloent-hi: Millor pel·lícula, Millor director (George Cukor), Millor actor (Rex Harrison) i Millor direcció artística i disseny de vestuari. Tot i la seva actuació destacada, Audrey Hepburn no va ser nominada a l'Òscar, fet que va generar certa controvèrsia.
La veu cantada d'Audrey va ser doblada perquè el director va considerar que la seva veu no era prou forta per a les cançons.
My Fair Lady continua sent considerada un dels grans clàssics del cinema musical, reconeguda per la seva elegància visual, música memorable i excel·lents interpretacions.
Dos a la carretera (Two for the Road, 1967). Pel·lícula romàntica dirigida per Stanley Donen i protagonitzada per Audrey Hepburn i Albert Finney.
La història segueix la vida d'una parella, Joanna (Hepburn) i Mark Wallace (Finney), al llarg de dotze anys de matrimoni. A través de viatges per carretera a França, la pel·lícula mostra com la seva relació evoluciona des de l'emoció i l'entusiasme inicials fins als desafiaments i tensions derivats del pas del temps. Aquests viatges serveixen com a escenari per explorar temes com l'amor, la fidelitat, el compromís i la rutina en les relacions.
La narrativa està estructurada de manera no lineal, combinant diferents períodes de la seva vida. Això permet que l'espectador vegi les contradiccions i els contrastos entre els moments feliços i els més difícils de la seva relació.
La banda sonora és obra del llegendari Henry Mancini, que crea una melodia que acompanya perfectament els diferents estats emocionals de la pel·lícula.
El vestuari, especialment el de Hepburn, va ser dissenyat pel reconegut Hubert de Givenchy, donant un toc de sofisticació a les escenes.
Sola en la foscor (Wait Until Dark, 1967). Thriller dirigit per Terence Young i protagonitzat per Audrey Hepburn, amb Alan Arkin i Richard Crenna en papers destacats. Està basada en l'obra de teatre homònima de Frederick Knott, estrenada el 1966.
La trama gira al voltant de Susy Hendrix (Audrey Hepburn), una dona cega que es veu involuntàriament embolicada en una conspiració mortal. Tot comença quan tres criminals, liderats per un psicòpata anomenat Roat (Alan Arkin), intenten recuperar una nina que conté heroïna, la qual ha arribat accidentalment a l'apartament de Susy. Aprofitant la seva ceguesa, els criminals planegen manipular-la per trobar la nina. Però Susy, malgrat la seva discapacitat, fa servir la seva intel·ligència i enginy per convertir la foscor en el seu aliat en un desenllaç ple de tensió.
Audrey va ser nominada a l'Oscar a la millor actriu pel seu paper, en què ofereix una interpretació magistral d'una dona cega, vulnerable però amb una gran força interior.
L'ús de la foscor i la il·luminació minimalista crea una atmosfera claustrofòbica i immersiva, típica del cinema de suspens dels anys 60.
