Gary Leonard Oldman va néixer el 21 de març de 1958 a New Cross, un barri obrer situat al sud-est de Londres. Fill de Leonard Bertram Oldman, un soldat de la Marina convertit en soldador, i Kathleen Cheriton, una mestressa de casa, Gary va créixer en un ambient humil, marcat per les dificultats econòmiques i per una infància no exempta de dolor.

Quan Gary tenia només set anys, el seu pare va abandonar la família, deixant la seva mare al càrrec d’ell i de la seva germana gran, Maureen, qui anys més tard també faria carrera dins el món de l’espectacle com a actriu sota el nom de Laila Morse. Aquesta absència paterna va marcar profundament el caràcter d’Oldman, que sovint ha parlat de com aquesta experiència va influir en la seva forma d’entendre el món i la seva capacitat per canalitzar emocions complexes en els seus personatges.

Durant la seva joventut, Oldman no destacava especialment per l’acadèmia. La seva educació formal es va desenvolupar a l’Escola West Greenwich, on el seu interès pel món artístic encara no era evident. Més aviat, va créixer com un nen tímid, amant de la música i el cinema, però sense cap destí clar. En aquesta època, la seva passió principal era el piano, i fins i tot va considerar durant un temps la possibilitat de dedicar-se a la música de manera professional.

No obstant això, una experiència va canviar el rumb de la seva vida: veure la pel·lícula The Raging Moon (1971) dirigida per Bryan Forbes. L’actuació de Malcolm McDowell el va impactar profundament, despertant en ell una fascinació per la interpretació que fins aquell moment havia romàs adormida. Aquesta va ser la llavor d’una vocació que acabaria marcant el seu futur.

Després d'abandonar els estudis formals a una edat primerenca, Gary va començar a treballar en diversos oficis per tal d’ajudar la seva mare econòmicament: en una sabateria, en una carnisseria i fins i tot en una botiga de discos. Paral·lelament, va començar a interessar-se de manera més seriosa pel teatre i va participar en petites produccions locals, sovint en papers modestos, però que li van permetre començar a entendre els fonaments de l’ofici.

El primer gran pas cap a la professionalització va arribar quan va decidir presentar-se a una audició per entrar a la Royal Academy of Dramatic Art (RADA), una de les escoles més prestigioses d’interpretació de Londres. La seva sol·licitud, però, va ser rebutjada, i en lloc d’això va ingressar a la Rose Bruford College, una escola d’arts escèniques menys coneguda però amb una sòlida reputació. Allà va obtenir una llicenciatura en Arts Dramàtiques el 1979, i va destacar no només per la seva entrega i capacitat camaleònica, sinó també per una disciplina fèrria i una passió pel detall que després esdevindrien trets distintius de la seva carrera.

Durant els seus anys a la Rose Bruford, Oldman va aprofundir en l’estudi del text i la tècnica, consolidant una base sòlida que el prepararia per als desafiaments d’una carrera que ja començava a perfilar-se com prometedora. A diferència d’altres companys que somiaven en la fama immediata, Gary es va enfocar a entendre l’ofici i a construir una carrera des de la base.

Després de graduar-se, va començar a treballar en companyies teatrals regionals com la York Theatre Royal i el Citizens Theatre de Glasgow. Va ser precisament a Glasgow on Oldman va començar a cridar l’atenció per la seva capacitat de transformació i la seva energia sobre l’escenari. Paper rere paper, Gary es guanyava la reputació de ser un actor intens, rigorós i amb una sensibilitat gairebé inquietant per interpretar personatges foscos o turmentats.

El seu talent no va passar desapercebut gaire temps, i a mitjans dels anys vuitanta va fer el salt als escenaris londinencs, destacant especialment a la Royal Court Theatre, coneguda per ser bressol de dramatúrgia contemporània. Una de les seves primeres interpretacions memorables va ser a l’obra The Pope’s Wedding (1984), on el seu treball li va valer el prestigiós Premi al Millor Actor Jove de la British Theatre Association.

El 1986, Oldman va fer el salt definitiu al cinema amb el film Sid and Nancy, on interpretava Sid Vicious, el llegendari baixista dels Sex Pistols. Aquesta va ser una actuació que va deixar empremta i va consolidar la seva imatge com a actor intens i camaleònic, capaç d’endinsar-se completament en el món interior dels seus personatges. Per preparar-se per al paper, Oldman va perdre molt de pes, va adoptar els hàbits i actituds del músic, i va demostrar una dedicació que esdevindria marca de la casa.

Aquesta interpretació no només el va catapultar a la fama internacional, sinó que també va marcar l’inici d’una llarga i fructífera carrera cinematogràfica que el portaria a col·laborar amb alguns dels directors més importants del món, com Francis Ford Coppola, Luc Besson, Christopher Nolan o Tomas Alfredson.

El que és fascinant del seu trajecte és que, tot i que el gran públic el coneix per les seves icòniques interpretacions a Dràcula de Bran Stoker (1992), Leon: el professional (1994), El cinquè element(1997), El cavaller fosc (2008) o El Talp (2011) —pel qual va ser nominat a l’Oscar—, Oldman sempre ha reivindicat les seves arrels teatrals i la importància dels seus primers anys com a actor de sala petita. Ell mateix ha declarat que el rigor i la disciplina adquirits en aquells primers papers són el fonament sobre el qual ha construït la seva carrera.

Actualment, Gary Oldman és considerat un dels grans actors de la seva generació, respectat tant pel seu camaleonisme com per la seva capacitat d’aportar profunditat a personatges sovint complexos o foscos. Però darrere d’aquesta reputació hi ha la història d’un jove de New Cross que, malgrat créixer en un entorn difícil i sense excessives oportunitats, va saber trobar en el teatre una forma d’expressió i, finalment, una manera de donar sentit al món que l’envoltava.

JFK: Caso abierto (JFK, 1991). Pel·lícula dirigida per Oliver Stone, basada en la investigació real que va dur a terme Jim Garrison, fiscal del districte de Nova Orleans, sobre l'assassinat del president nord-americà John F. Kennedy el 22 de novembre de 1963.
La història no es limita només a recrear els fets de l'assassinat, sinó que posa en qüestió la versió oficial —el famós informe de la Comissió Warren— i explora la possibilitat d’una gran conspiració, on podrien estar implicats sectors del govern, la CIA, l’FBI i fins i tot el complex militar-industrial.
Kevin Costner interpreta Jim Garrison i fa una actuació molt sòlida, mostrant com el fiscal es veu cada cop més atrapat en una xarxa d'intrigues, mentides i amenaces mentre intenta arribar a la veritat.
L’obra disposa d’un repartiment espectacular amb la intervenció destacada de Gary Oldman interpretant a Lee Harvey Oswald, i completen el repartiment Tommy Lee Jones, Joe Pesci, Sissy Spacek, Jack Lemmon, Walter Matthau, Edward Asner, Kevin Bacon, Donald Sutherland i molts més.
JFK no només va ser un èxit de taquilla i va rebre nombroses nominacions als Òscars (incloses Millor Pel·lícula i Millor Director), sinó que també va revifar l’interès públic per l'assassinat de Kennedy i va pressionar el govern nord-americà per desclassificar documents que havien estat ocults durant dècades.

Dràcula de Bram Stoker (Bram Stoker's Dracula, 1992). Adaptació gòtica i espectacular del clàssic de la literatura vampírica de Bram Stoker, de la mà de Francis Ford Coppola, interpretada en els papers principals per Gary Oldman com el Comte Dràcula, Winona Ryder com Mina Murray, Anthony Hopkins com el professor Van Helsing i Keanu Reeves com Jonathan Harker.
La pel·lícula comença amb una seqüència al segle XV, on Vlad l’Empalador (que després esdevindrà Dràcula) renega de Déu després de la mort tràgica de la seva esposa Elisabeta. Aquesta traïció espiritual el converteix en un ésser immortal i condemnat: el vampir Dràcula.
Quatre segles més tard, el comte viatja de Transsilvània a Londres després de veure el retrat de Mina, promesa de Jonathan Harker, que és idèntica a la seva estimada morta. Dràcula creu que la reencarnació de l’amor perdut ha tornat, i farà el que calgui per recuperar-la.
Van Helsing i un grup de personatges lluiten per descobrir la veritat i destruir-lo abans que Mina caigui per complet sota el seu poder.

Amor a boca de canó (True Romance, 1993). Pel·lícula de culte dels anys 90, amb una barreja explosiva d’amor, violència i cinema pop carregat de diàlegs punyents, dirigida per Tony Scott, amb guió de Quentin Tarantino, en un dels seus primers guions que conté ja tota l’essència del que seria posteriorment el seu personal cine com a director.
És protagonitzada per Christian Slater com a Clarence Worley i Patricia Arquette com a Alabama Whitman, acompanyats per un grandíssim repartiment: Gary Oldman, Christopher Walken, Dennis Hopper, James Gandolfini, Brad Pitt, Val Kilmer...
Clarence, un noi aficionat als còmics i al cinema de kungfu, coneix Alabama, una jove encantadora i aparentment innocent, que en realitat és una prostituta contractada com a regal d’aniversari. Però... s’enamoren a primera vista.
L’endemà, Clarence mata el proxeneta d’Alabama (Gary Oldman brutal com a mafiós blanc que es creu negre) i fuig amb ella, accidentalment, amb una maleta plena de cocaïna.
La parella comença una fugida salvatge cap a Hollywood per vendre la droga, però molt aviat tenen la màfia, la policia i uns quants bojos més perseguint-los. Tot plegat es converteix en una història d’amor apassionada enmig del caos i la violència.

La lletra escarlata (The Scarlet Letter, 1995). Pel·lícula dirigida per Roland Joffé que és una adaptació molt lliure de la novel·la clàssica de Nathaniel Hawthorne, protagonitzada per Demi Moore com Hester Prynne, Gary Oldman com Arthur Dimmesdale i Robert Duvall com Roger Chillingworth.
La història es desenvolupa a la colònia de Massachusetts al segle XVII. Hester Prynne és una dona anglesa independent i rebel que arriba a la Nova Anglaterra per establir-se, mentre espera el seu marit, Roger Chillingworth, que hauria d’arribar més tard.
Ell no arriba i Hester s’enamora del reverend Arthur Dimmesdale. Tenen una relació amorosa en secret i fruit d’aquesta relació tenen una filla. Quan la comunitat descobreix l’embaràs d’Hester, ella es nega a revelar el nom del pare i és condemnada a portar la famosa A escarlata al pit, símbol del seu pecat.
Més endavant, Chillingworth reapareix sota una nova identitat i busca venjança contra l’amant de la seva dona.

El cinquè element (Le Cinquième Élément, 1997). Un clàssic de la ciència ficció dirigit per Luc Besson i protagonitzada per Bruce Willis com a Korben Dallas, Milla Jovovich com a Leeloo i Gary Oldman com a Zorg (el dolent).
La pel·lícula se situa al segle XXIII, en un món futurista i molt estilitzat. Cada 5.000 anys, una força maligna còsmica (el Gran Mal) amenaça la Terra. L'única manera d’aturar-la és reunint els quatre elements clàssics (aire, foc, aigua i terra) al voltant d’un misteriós cinquè element, que pren forma humana: Leeloo.
Leeloo, una forma de vida suprema, cau literalment (en tots els sentits) en braços de Korben Dallas, un taxista exmilitar que es veu embolicat en l’intent de salvar la humanitat. Junts, amb l’ajuda d’aliats pintorescos, hauran de trobar les pedres elementals abans que Zorg (al servei del Mal) les utilitzi per destruir-ho tot.
La pel·lícula presenta una combinació de ciència-ficció, moda (amb vestuari dissenyat per Jean-Paul Gaultier), i arquitectura futurista barrejada amb elements clàssics, tot plegat amb tons molt acolorits i extravagants.

Harry Potter i el pressoner d’Azkaban (Harry Potter and the Prisoner of Azkaban, 2004). Tercera pel·lícula de la saga basada en els llibres de J.K. Rowling, i que marca un punt d’inflexió important tant en to com en estil visual. Va ser dirigida per Alfonso Cuarón, amb guió de Steve Kloves i música de John Williams.
És protagonitzada en els papers principals per Daniel Radcliffe (Harry Potter), Emma Watson (Hermione Granger), Rupert Grint (Ron Weasley), Gary Oldman (Sirius Black) i Michael Gambon (en el seu primer paper com Dumbledore, després de la mort de Richard Harris).
Gary Oldman torna a fer una aparició com a Sirius Black a Harry Potter i el calze de foc, a Harry Potter i l’ordre del Fènix i a Harry Potter i les relíquies de la mort (part 2).
En aquesta pel·lícula, Harry torna a Hogwarts per al seu tercer any, però la notícia que Sirius Black, un perillós fugitiu, ha escapat d’Azkaban i podria estar-lo buscant, el manté en tensió. Mentre l’escola rep la visita dels temibles Dementors, criatures que s’alimenten de la felicitat i representen la por i la depressió, Harry descobreix secrets del seu passat que canviaran tot el que creia saber sobre la seva família i la nit en què els seus pares van morir.
En aquest treball coneixem el mapa de Magatotis, l’encanteri Patronus, el gira temps i l’hipogrif Buckbeak.
Aquesta pel·lícula és molt més fosca i madura que les dues primeres. El director Alfonso Cuarón va aportar un enfocament més artístic i introspectiu.

Batman Begins (2005). Primera pel·lícula de la trilogia sobre el Cavaller Fosc dirigida per Christopher Nolan. La trilogia la completen El cavaller fosc (The Dark Knight, 2008) i El cavaller fosc: la llegenda reneix (The Dark Knight Rises, 2012).
Els personatges comuns a tota la trilogia són, naturalment, Bruce Wayne / Batman (Christian Bale), Alfred, el majordom de la família Wayne, però a més conseller, protector i confident (Michael Caine), el comissari James Gordon (Gary Oldman) i Lucius Kox, el cap de la divisió d'aplicacions tecnològiques de Wayne Enterprises (Morgan Freeman).
Batman Begins explora els orígens de Bruce Wayne i com es converteix en Batman. La pel·lícula comença amb Bruce de jove, traumatitzat per l’assassinat dels seus pares. Després d’anys viatjant pel món, buscant entendre la naturalesa del crim i la por, i és reclutat per la Lliga de les Ombres, liderada per Ra’s al Ghul.
Bruce acaba rebutjant els mètodes extrems de la Lliga i torna a Gotham City, decidit a combatre el crim d’una manera diferent. Així neix Batman, amb l’ajuda d’Alfred i Lucius Fox, utilitzant tecnologia militar de Wayne Enterprises.

El llibre d’Eli (The Book of Eli, 2010). Pel·lícula estatunidenca dirigida pels germans Allen i Albert Hughes i protagonitzada per Denzel Washington. És una combinació de drama, acció i ciència-ficció postapocalíptica amb elements religiosos i filosòfics.
La història se situa en un futur distòpic, després d’un cataclisme nuclear que ha arrasat la major part de la civilització. Eli (Denzel Washington) és un home solitari que travessa uns Estats Units devastats, portant un llibre molt valuós. Aquest llibre —que descobrim més endavant que és una Bíblia— conté coneixement espiritual i moral que Eli creu que pot ajudar a reconstruir el món.
Durant el seu viatge, Eli es troba amb diversos perills: bandes violentes, escassetat de recursos, i sobretot un home anomenat Carnegie (Gary Oldman), que vol apoderar-se del llibre per controlar la gent a través de la religió.
L'estètica de El llibre d’Eli és fosca, amb molts tons grisos i terrosos que reflecteixen la desolació del món postapocalíptic. L'acció és estilitzada, i la banda sonora, amb tocs electrònics i ambientals, accentua la sensació de soledat i misteri.

El niño 44 (Child 44, 2015). Thriller i drama històric basat en la novel·la homònima de Tom Rob Smith, dirigit per Daniel Espinosa, que està ambientat a l’antiga Unió Soviètica durant l’era estalinista i tracta temes com la repressió política, la corrupció del règim comunista i la recerca d’un assassí en sèrie en un sistema que es nega a reconèixer l’existència del crim.
És protagonitzada per Tom Hardy com a Leo Demidov, Noomi Rapace com a Raisa Demidova i Gary Oldman com a General Mikhail Nesterov.
Leo Demidov és un agent de la policia secreta soviètica (el MGB) que cau en desgràcia després de qüestionar les ordres del règim. Quan descobreix una sèrie d’assassinats de nens —inclòs el fill d’un company— comença una investigació que el porta a topar amb una veritat incòmoda: l’Estat soviètic nega la possibilitat que pugui existir un assassí en sèrie, perquè, segons la seva ideologia, el crim és una malaltia pròpia del capitalisme. Així doncs, Leo i la seva dona Raisa es veuen obligats a perseguir la veritat pel seu compte, enmig d’un sistema opressiu i perillós.
Va ser prohibida a Rússia, ja que el govern rus la va considerar ofensiva i una distorsió de la realitat històrica soviètica.

El instante más oscuro (Darkest Hour, 2017). Pel·lícula dramàtica històrica dirigida per Joe Wright i escrita per Anthony McCarten. La història gira al voltant dels primers dies del primer ministre britànic Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial, concretament el maig de 1940, quan el Regne Unit s’enfrontava a una amenaça imminent per part de l’Alemanya nazi.
L'acció de la pel·lícula comença quan Winston Churchill (Gary Oldman) és nomenat primer ministre després de la dimissió de Neville Chamberlain. Churchill es troba en una situació crítica: els nazis avancen ràpidament per Europa, França està a punt de caure i centenars de milers de soldats britànics estan atrapats a Dunkerque.
El film retrata el dilema que Churchill afronta: negociar la pau amb Hitler a través de Mussolini o resistir i lluitar, tot i les enormes dificultats. Aquest moment de tensió es converteix en el punt central de la història, mostrant com Churchill lluita contra l'opinió dividida del seu propi partit i el pes de la responsabilitat nacional.
Acompanya a Oldman en el repartiment Kristin Scott Thomas com Clementine Churchill.
La interpretació d’Oldman li va valdre l’Oscar al millor actor, el Globus d’Or al millor actor dramàtic i el Bafta al millor actor.