Andy García

El Padrí, la trilogia (1972-1974-1990)

 

"Algun dia, i aquest dia potser no arribi, acudiré a tu i hauràs de servir-me. Però fins llavors, amic, accepta el meu ajut en record del casament de la meva filla."

A la primera seqüència de la pel·lícula, Don Vito Corleone, el cap d'una de les cinc famílies més importants de la Cosa Nostra al Nova York dels anys '40, deixa molt clara la seva manera de fer negocis. Una història que es desenvolupa en 537 minuts (prop de 9 hores de cinema d'alta qualitat) dirigit per Francis Ford Coppola a partir de la novel·la The Godfather de Mario Puzo. La narració, a la seva versió cinematogràfica, està dividida en tres parts i segueix a la família Corleone a través de diverses dècades.

Per afrontar aquest repte, Coppola es va valdre d'un conjunt d'actors impressionant. Un Marlon Brando que li dóna al seu personatge, Don Vito, una força tal que el seu esperit plana per tota l'obra, omnipresent. Un jove Al Pacino, encarnant a Michael Corleone, el primer paper important de la seva carrera. Igualment, Robert de Niro en el paper de Vito Corleone de jove va fer una gran creació. I una llarga llista de noms: Robert Duvall, James Caan, Andy García, Diane Keaton, Talia Shire...

LES ANÈCDOTES

Tota saga llegendària està farcida d’anècdotes i El padrí no és una excepció. Si volgués fer-ne un inventari exhaustiu la tasca seria àrdua i molt tediosa així que faré un repàs de les més interessants... ¿Sabies, per exemple, que la tria d’Al Pacino per a interpretar a Michael Corleone va ser una elecció polèmica? Si bé en Coppola ho tenia clar, pels estudis era una elecció massa arriscada: era un actor molt poc conegut. El candidat preferit per a ells era Robert Redford, però també estaven barallant altres candidatures com la de Warren Beatty, Rod Steiger, Dustin Hoffman, Ryan O'Neal, Jack Nicholson o Martin Sheen. James Caan es va interessar també per interpretar el paper però finalment li van oferir el de Sonny, el germà de Michael.

Per a interpretar a Don Vito, el patriarca de la família, també va haver-hi discussió. El director volia des del començament a Marlon Brando però als estudis els preocupava el seu caràcter i la seva fama de conflictiu, així que va pressionar perquè l’escollit fos Ernest Borgnine, o Richard Conte, o Anthony Quinn, o Raf Vallone... Com a finalistes van quedar Laurence Olivier, George C. Scott i Marlon Brando. Finalment, per sort, va prevaldre el criteri de Coppola.

De tot el cast d'El Padrí el cas més singular va ser el de la filla de Coppola, Sofia, que va aparèixer a la primera pel·lícula a l’escena del bateig mentre la gent de Corleone massacraven als caps de les Cinc Famílies. La batejada era ella i tenia tan sols dos mesos. A la segona pel·lícula apareix breument com una nena immigrant en el vaixell que condueix a Vito Corleone a la illa d’Ellis. Finalment, a la tercera pel·lícula interpreta a la filla de Michael Corleone després que la Winona Ryder deixés el projecte. Els 18 anys que separen la primera pel·lícula de la darrera va permetre que la poguessim veure en tres papers molt dispars.

Va ser destacable la utilització que va fer Coppola de gàngsters autèntics per a moltes de les escenes. Un exemple el trobem amb Lenny Montana, un campió de lluita lliure que es guanyava un sobresou treballant com a guardaespatlles d’un capo. El director el va contractar per a interpretar el paper de Luca Brasi, un dels homes de confiança de Don Vito. Quan va arribar el moment d'escenificar les seves línies de diàleg davant de Brando es va posar tan nerviós que no hi havia manera que li sortissin. A Coppola la situació li va semblar tan autèntica que va incloure la pressa en el muntatge definitiu.

I és que a Francis Ford Coppola li encantava enriquir la història amb aportacions fora de guió. Si hem de triar alguna imatge veritablement icònica de la saga podríem parlar de Don Vito acaronant un gat sobre la seva falda. Doncs bé, l’escena no estava preparada. Marlon Brando va trobar un gat vagabund que es trobava voltant pels platós de la Paramount i li va caure en gràcia, així que se’l va endur amb ell per incloure’l en aquella emblemàtica escena.

Si analitzem bé la situació, no és d’estranyar que les decisions i opinions de Coppola fossin qüestionades. Quan els estudis li van atorgar aquest projecte el director només tenia 32 anys, la seva carrera estava tan sols en els primers esglaons i s’estava encasellant en produccions de sèrie B, per tant el seu criteri no disposava de gaire crèdit. L’havien triat després de la negativa de Sergio Leone i de Peter Bogdanovich. El criteri per a la tria, en boca de Robert Evans –un dels productors– va ser ben patètic: en les seves pròpies paraules, una peli sobre mafiosos, dirigida per un italo-americà, seria prou realista com perquè s’oloressin els espaguetis. Tot un gran criteri cinematogràfic! Amb aquestes premisses és lògic que el seu càrrec estigués en cinc ocasions pendent d’un fil: quan va defensar aferrissadament a Brando per al paper de Vito Corleone, quan es van produir retards en el calendari, quan va mantenir-se inflexible en el fet que una part del rodatge es fes a Sicília, quan es va excedir del pressupost inicial i quan va comunicar als estudis que la pel·lícula excediria les tres hores de durada.

Malgrat tot, la pel·lícula va tirar endavant, va ser un èxit rotund a taquilla i això li va valdre poder realitzar la segona i la tercera entrega sense gaires interferències.

LA BANDA SONORA

I en una altra ocasió he de parlar de la banda sonora, composada per Nino Rota, expert en música de cine avalat per la seva intervenció en 171 pel·lícules. Els seus temes a The Godfather són ràpidament identificables per aquell aroma que desprenen i que ens acosta a terres sicilianes.

Una obra essencial per entendre la lluita pel poder entre les famílies de la Cosa Nostra. Michael Corleone, parlant amb Tom Hagen, il consigliere, li diu: "Si la història ens ha ensenyat alguna cosa és que es pot matar a qualsevol". La història, certament ens ha demostrat repetides vegades que aquesta frase està plena de sentit i aquesta saga cinematogràfica, com si fos un hàbil cronista, ens mostra els llargs braços de la corrupció i del crim organitzat. Però els temps canvien i amb ells les tècniques mafioses. Don Vito veu molt clar com ha d'evolucionar el negoci familiar: "Un advocat amb la seva maleta pot robar més que cent homes armats".

A la fi, un cop acabat el visionat de la saga, ens queda un regust de violència, de traïcions i de mort, però la veu de Michael torna a posar les coses al seu lloc: "No és res personal, només negocis"





Altres vídeos
 IMDB, tota la informació de la pel·lícula: I part, II part, III part
Âlbum de fotos
de El Padrí