noms propis

El gran John Ford!


A l’any 1917 va estrenar-se una pel·lícula muda, produïda per la Universal, titulada The Tornado. Es tractava d’un western. La història de la seva gestació va ser tortuosa: el dia de la seva filmació el director responsable de la pel·lícula es va presentar totalment ebri al set i va ser llavors quan un dels actors principals de l’obra va manifestar que es veia en condicions d’encarregar-se també de la direcció. D’aquesta manera tan fortuïta el jove Sean O’Fearna va dirigir el seu primer treball amb el nom de Jack Ford... 40 pel·lícules més tard, va passar a signar els seus treballs com a John Ford coincidint amb la seva entrada a la 20th Century Fox. Havia nascut una llegenda del cinema.

Aquest va ser l’inici d’una carrera portentosa amb 147 treballs com a director entre pel·lícules, curts i documentals al llarg de 69 anys, dirigint cinema mut i cinema sonor, primer en blanc i negre i després en color. En una ocasió, aquest home, tretzè fill d’una família d’immigrants irlandesos, va definir-se amb una lapidària frase: em dic John Ford i faig pel·lícules de l’Oest. No cal dir que aquesta és una frase excessivament modesta, ja que va cultivar gairebé tots els gèneres amb la seva gran tècnica en la composició dels enquadraments i la seva elegància en la realització. El director francès François Truffaut va dir sobre ell: John Ford probablement no va inventar solament el western com a gènere, sinó el propi cinema. El que si era veritat era que Ford tenia un estil pur, directe i allunyat de complicats diàlegs. Una de les seves rotundes frases ho deixava ben clar: Traieu pàgines de guió i doneu-me planúries i cavalls al galop.

No cal dir que la seva influència va ser decisiva per a les noves generacions que van arribar més tard. En una ocasió li van preguntar a Orson Welles pels seus tres directors preferits. La seva resposta no va deixar cap dubte: John Ford, John Ford, i John Ford.

 


El reconeixement també li va arribar de l’Acadèmia de Hollywood amb 6 Oscar: quatre com a millor director de llargmetratges i dos com a director de documentals, la qual cosa el situa com al director més premiat de tota la història.

I una dada curiosa: va tenir un actor fetitxe amb el que va tenir una col·laboració que va durar 35 anys: John Wayne. Podem trobar-lo en 20 de les seves pel·lícules, en títols tan destacats com La diligència (1939), Fort Apache (1948), La legió invencible (1950), L'home tranquil (1952), Centaures del desert (1956) o L'home que va matar a Liberty Valance (1962).

I ara et deixo amb una selecció personal de 10 de les seves pel·lícules i ho faig amb la frase amb la que ell sempre finalitzava les seves presses:

Talleu! Possitiveu-ho! Si volguéssim una pressa millor, necessitaríem millors actors.

 

 

 La diligència (Stagecoach, 1939) 

És la pel·lícula que va servir per a llençar a la fama a John Wayne, en un paper que repetiria en innombrables ocasions, i al mateix temps va elevar a la condició de mestre a John Ford. Obra on trobem per primer cop una persecució dels indis a una diligència, per les suggerents terres que s’estenen per Monument Valley, un espai natural que va fascinar a Ford i va fer que 9 de les seves pel·lícules estesin ambientades allí. Un grup de personatges totalment dispars comparteixen, de manera casual, una diligència en un llarg recorregut per aquelles salvatges terres. Orson Welles va afirmar haver vist aquesta pel·lícula més de quarante vegades abans de filmar Ciutadà Kane.    

 

 

 El raïm de l'ira (The Grapes of Wrath,1940) 

Un dur retrat del món rural nord-americà en plena depressió econòmica allà pels anys ’30. A partir d’una novel·la de John Steinbeck, John Ford narra una complexa història de supervivència i de lluita contra la injustícia amb Henry Fonda al capdavant d’un gran repartiment. El seu títol ve de la primera estrofa del conegut himne de la Guerra de Secessió dels Estats Units, The Battle Hymn of the Republic. La inspirada fotografia de Gregg Toland va arrodonir la poderosa visió cinematogràfica de Ford. Li va valdre el seu segon Oscar com a millor director (el primer el va guanyar per El delator). Anar al post d'aquesta pel·lícula.

 

 

 Que verda era la meva vall (How Green Was My Valley, 1941) 

La pel·lícula ens descriu els problemes que viu una família gal·lesa de miners al segle XIX, en plena època victoriana, des de la visió del jove Huw (interpretat per Roddy McDowall) i dels seus cinc germans. El conflicte arriba quan els fills veuen que per aconseguir unes condicions de treball més justes han de donar suport a la Unió Sindical de Treballadors mentre el pare no vol saber-ne res de sindicats ni de socialisme. A l’any 1941 aquesta obra va enfrontar-se pels Oscar a la magnífica  Ciutadà Kane i va sortir victoriosa. Clint Eastwood ha esmentat aquesta pel·lícula com una de les seves preferides de tota la història.

 

 

 Fort Apache (1948) 

En un fort enmig del desert d’Arizona, el general Owen Thursday (Henry Fonda) ara degradat a tinent coronel, pren el control d’una solitària guarnició de la cavalleria, en plena terra apatxe. Arriba acompanyat de la seva filla Philadelphia (Shirley Temple). Les seves bel·licoses idees entren ràpidament en conflicte amb les del capità Kirby York (John Wayne) que està convençut que la pau amb els indis és possible. Aquesta és la primera pel·lícula de les tres que composen la trilogia de la cavalleria, completada per La legió invencible (1949) i Rio Grande (1950).      

 

 

 L'home tranquil (The Quiet Man,1952) 

Narra la història de Sean Thornton (John Wayne), un boxador nord-americà que retorna a la seva Irlanda natal per a començar una nova vida. Les coses, però, no li resulten tan plàcides com seria d’esperar: només arribar, s’enamora de Mary Kate Danaher (Maureen O'Hara), que resulta ser la germana d’un home amb qui l’uneix una antiga rivalitat. Molt més que una comèdia romàntica, és una declaració d’amor a les arrels irlandeses del seu director, John Ford, i descriu amb molt d’encert el xoc cultural entre la cultura irlandesa i la nord-americana.

 

 

 Mogambo (1953) 

La història transcorre durant un safari a l’Àfrica, en el transcurs del qual el caçador professional Vic Marshall (Clark Gable) condueix l’expedició per terra de goril·les. Al llarg d’aquest recorregut es trobarà sentimentalment dividit entre una dona rossa, la Linda Nordley (Grace Kelly) i una dona morena, l’Eloise Honey (Ava Gardner). La Linda viatja amb el seu marit, en Donald, i pretenen filmar un documental sobre la vida dels goril·les, mentre que l’Eloise porta sobre les seves espatlles un passat tèrbol. D’aquesta amalgama de personatges va néixer una història que va escandalitzar a una bona part del públic de la seva època.

 

 

 Centaures del desert (The Searchers, 1956) 

A Texas, tres anys després d’acabada la Guerra de Secessió, Ethan Edwards (John Wayne) torna a casa amb l’esperança de recuperar la seva vida, després d'haver vagat els darrers anys. Els comanxes, però, maten a la seva família a excepció de Martin Pawley (Jeffrey Hunter), un jove mestís que la família tenia adoptat. i s'emporten a la seva neboda Debbie (Natalie Wood) segrestada. L’Ethan i en Martin emprendran un llarg viatge a la recerca de Debbie. Qualificat per alguns com el millor western de Ford, és sens dubte el que va obligar a Wayne a treure nous registres i a capbussar-se en la psicologia del seu personatge.

 

 

Sergent Rutledge (Sergeant Rutledge, 1960)

Estrenada a l’Estat Espanyol amb el nom de Sargento negro, narra la història d’un soldat de la cavalleria, negre, acusat de violació i d’assassinat: es tracta del sergent Braxton Rutledge (Woody Strode). Té un historial exemplar i és molt respectat per la tropa, però ho té tot en contra. Quan s’inicia el judici sembla que el tribunal té ja la sentència escrita d’antuvi, però el seu advocat defensor, el jove tinent Tom Cantrell (Jeffrey Hunter), es prendrà la seva defensa molt seriosament, guanyant-se per això moltes enemistats. Un relat sobre la recerca de la veritat i sobre una societat racista que actua amb prejudicis. Utilitza abastament la tècnica dels flashbacks en una estructura molt avançada al seu temps. Una història plena de capes, novament a l’entorn de Monument Valley.

 

 

L'home que va matar a Libery Valance

(The Man Who Shot Liberty Valance, 1962)

El mateix pare del western tradicional s’endinsa en aquesta pel·lícula en el que podríem classificar com a primer western crepuscular. John Ford reflexiona sobre l’origen de les llegendes que tan comunes van ser a la història del far west i per fer-ho es va valdre del triangle format per Ransom Stoddard (James Stewart), un jove i idealista advocat que arriba a Shinbone, un petit poble de l’oest, on no ha arribat encara la llei; Tom Doniphon (John Wayne), un home rude però amb bons sentiments, forjat sota la llei del més fort que impera a l’oest; i Liberty Valance (Lee Marvin), un temut pistoler que actua sempre sota l'única llei de les seves pistoles. Tot plegat, Ford ens presenta una metàfora sobre l’arribada de la justícia als territoris on abans només hi havien abusos i violència.

 

 

 La taverna de l'irlandès (Donovan's Reef, 1963) 

Michael Patrick "Guns" Donovan (John Wayne) i Thomas Aloysius "Boats" Gilhooley (Lee Marvin) són dos companys de la marina que van servir plegats a la II Guerra Mundial. Un cop finalitzada van decidir retirar-se al seu paradís particular: l’illa de Haleakaloha, a la Polinèsia francesa. Allí viuen apaciblement. Donovan havia obert una taverna, L’escull de Donovan, que era el centre de les seves baralles, on muntaven les seves gresques i on passaven les estones més divertides. Aquest equilibri es veu trencat per l’arribada d’una noia, procedent de Boston, a la recerca del seu pare: es tracta d’Amelia Dedham (Elizabeth Allen). Aquesta pel·lícula va significar la darrera col·laboració Ford-Wayne.